ENS PENSÀVEM QUE DESPRÉS DEL MUR de Berlín (1961-1989) el món ja havia après la lliçó. Aquest estiu, però, Hongria ens ha sorprès amb la construcció d’una tanca de quatre metres d’altura al llarg de 175 quilòmetres de frontera amb Sèrbia per frenar la immigració il·legal. Des del 1998, per contenir el somni europeu de molts africans, el govern espanyol no ha parat d’instal·lar enormes tanques a Melilla, i després a Ceuta, al límit territorial amb el Marroc. El 2002, Israel també va començar a construir l’anomenada tanca de seguretat, de més de 350 quilòmetres, amb l’objectiu d’impedir la “intrusió de terroristes palestins”. El 2006 el president nord-americà George Bush tampoc no es va estar d’aixecar un mur de 600 quilòmetres a la frontera dels EUA amb Mèxic per dissuadir els immigrants sense papers. L’antecedent de tots aquests murs de la vergonya el trobem al món clàssic.

El 117 dC el nou emperador hispà Adrià tenia clar que Roma havia de canviar d’estratègia per mantenir un Imperi que amb el seu antecessor -el seu pare adoptiu Trajà- havia assolit la màxima extensió. En lloc de continuar ocupant nous territoris, la idea passava per cedir les regions més orientals per poder consolidar la resta i estabilitzar-ne les fronteres. Així, una de les primeres mesures d’Adrià va ser retirar les tropes de Mesopotàmia i fer construir al nord d’Anglaterra el famós mur, de 117 quilòmetres de llargada, que duria el seu nom i que serviria per contenir els bel·licosos aborígens de Caledònia (actual Escòcia).

PRESÈNCIA ROMANA A ANGLATERRA

La presència romana en terres angleses es remunta a temps de Juli Cèsar. L’any 55 aC el general de la Gàl·lia va fer una ràpida incursió al sud del que es coneixia com a Britània. L’any següent hi va tornar per començar la invasió. Tanmateix, l’ocupació definitiva de l’illa es produiria gairebé un segle després, en temps de l’emperador Claudi (41- 54). Pocs anys després Vespasià (69-79) va ordenar a l’aleshores governador de la província insular, Julius Agrícola, que acabés de sotmetre els pobles de la zona nord, Caledònia, integrats pels brigants i principalment pels pictes - pintats en llatí, dits així pels exòtics tatuatges que lluïen en el camp de batalla.

En la seva campanya, Agrícola va matar més de trenta mil indígenes. Amb tot, els que van sobreviure ja no afluixarien i des d’aleshores aconseguirien importants victòries davant les legions romanes. El 122 dC Adrià va visitar aquelles contrades septentrionals i, atesa la situació de resistència, va decidir construir un mur que protegís els seus i a la vegada aïllés els bàrbars d’unes terres del tot inhòspites que, amb tot, van fascinar l’emperador. Així ho va reflectir el 1951 l’escriptora francesa Marguerite Yourcenar a Memòries d’Adrià : “Tot m’enartava en aquella terra plujosa: les franges de broma a la falda dels turons, els llacs consagrats a nimfes encara més fantàstiques que les nostres, aquella melangiosa raça d’ulls grisos”.

Caledònia, nom d’origen celta, era un territori abrupte i, per tant, difícil de defensar. A l’Imperi Romà l’establiment de límits fronterers era una pràctica habitual. Sempre que era possible s’aprofitaven accidents naturals, com en el cas del riu Rin, que va marcar la fi de la província de Germània, o el desert del Sàhara, que va establir el domini de l’Imperi pel sud. Al nord de Britània, però, la frontera havia de ser artificial.

UN DESIG FET REALITAT

Tan sols sis anys després de la visita d’Adrià, el seu mur ja era una realitat amb l’esforç titànic de més de cinc mil legionaris vinguts de tots els racons de l’Imperi. Es van utilitzar més d’un milió de metres cúbics de pedra per bastir, amb argamassa argilosa, una paret de 117 quilòmetres de llargària i quatre metres d’altura. A l’est, començava a la desembocadura del riu Tyne i acabava, a l’oest, al golf de Solway. Amb aquella desafiant espina dorsal pètria quedava fixada la frontera de l’Imperi Romà uns quants quilòmetres al sud de la que actualment delimita Escòcia i Anglaterra.

Al llarg del seu recorregut es van construir disset fortificacions principals, amb una capacitat cadascuna d’entre cinc-cents i mil legionaris. A més, a cada quilòmetre i mig, hi havia una cadena de vuitanta fortificacions menors amb una torreta, ocupada per entre 12 i 20 soldats. Per dificultar-hi l’acostament, tant a una banda com a l’altra del mur hi havia un fossat d’uns vuit metres d’amplada i uns dos metres de fondària.

Avui una de les fortificacions principals més ben conservades és la de Housesteads, a sis quilòmetres i mig al nord del poble de Bardon Mill. En les seves dues hectàrees es pot visitar un hospital, barracons per als soldats, tallers i edificis per als oficials. En un dels extrems del recinte s’ha construït un petit museu amb peces recuperades de les excavacions. Passejant per aquestes restes, es pot constatar les dimensions del nucli urbà que es va formar al voltant del mur d’Adrià. La munió de legionaris que s’hi van concentrar va contribuir a la romanització del territori.

Tanmateix, lluny de les urbs l’estil de vida dels romans a Anglaterra no va arribar a arrelar. Malgrat els quatre-cents anys d’ocupació, segurament la llatinització va fracassar perquè el nombre de romans establerts a Britània era relativament baix. Simples raons climàtiques impedien que la província més septentrional de l’Imperi exercís la mateixa atracció que altres com Hispània o la Gàl·lia.

LA FI DE LA CONVIVÈNCIA

La convivència pacífica amb els indígenes d’aquelles terres tan llunyanes acabaria al cap d’uns setanta anys de la construcció del mur d’Adrià. Entre el 197 i el 296 dC els pictes el van traspassar uns quants cops, i van demostrant així el seu caràcter indoblegable. Des d’aleshores Roma es trobaria superada pels esdeveniments. A partir del segle III dC, a Germània, davant les ràtzies de vàndals i gots, es va fer necessari desplaçar-hi tropes, entre elles les que estaven destinades a Caledònia.

Cap al 367 dC, en l’anomenada conspiració dels bàrbars, els pictes van escometre el mur. Mentrestant, els seus aliats, els escots, vinguts de l’actual Irlanda, envaïen l’oest de Britània, i els saxons, arribats de Germània, assolaven el sud i l’est. Roma aconseguiria frenar aquelles invasions per un breu període de temps. Amb tot, cap al 399 dC no va tenir més remei que evacuar legions cap als punts més dèbils d’un Imperi que s’estava ensorrant.

Va ser així com el mur d’Adrià va perdre la seva raó de ser. Entorn a l’any 410 aC, quan els romans es van retirar definitivament de Britània, les seves pedres van ser utilitzades per construir esglésies o per bastir nous murs que servissin per delimitar els camps de cultiu. Avui, caminant durant set dies, se’n poden resseguir les restes enmig d’una impressionant catifa de verdes i silencioses planures per on pasturen vaques i ovelles.

Menys gratificant és la visita a les actuals rèpliques d’aquell primer mur de la vergonya. El 2013 els nous dibuixants del còmic Astèrix es van atrevir a fer-ne befa a Astèrix i els pictes. En canvi, es fa difícil ironitzar sobre el drama que es viu en els murs d’avui. Poc es podria imaginar Adrià les barbaritats que, en l’època moderna, acolliria la seva genial idea.