La mútua fascinació de García Lorca i Catalunya

Quan ens referim a García Lorca normalment pensem en el gran dramaturg i poeta universal. Al talent literari se li afegeix la memòria de la seva tràgica mort als 38 anys. La genialitat literària i el sinistre final han emmascarat un perfil molt més ampli, el d’un Lorca immens tan artísticament com personal. I si ens centrem en Catalunya, han caigut en l’oblit les fortes i duradores relacions que va mantenir amb un vast espectre social, des dels obrers dels ateneus fins als intel·lectuals i artistes més importants de l’època.

Lorca i l’avantguarda catalana

Salvador Dalí i Federico García Lorca són més que amics. Entre el 1925 i 1927, coincidint amb les llargues estades temporals de Lorca a la casa de la família Dalí a Cadaqués i Figueres, l’estètica dels dos conflueix en molts aspectes. La influència de Lorca sobre el pintor és tal que fins i tot se l’ha anomenat “l’etapa lorquiana de Dalí”. Un lorquianisme pictòric que evolucionarà cap a la dissociació de rostres, la superposició de les fesomies de Lorca i Dalí. El Museu Dalí de Figueres conserva diversos quadres d’aquest període, 1926-27. Entre ells, destaquem Étude pour “Le miel est plus doux que le sang” [Estudi per a “La mel és més dolça que la sang”], en què el cap seccionat és el de Lorca i Dalí barrejats; Autoretrat desplegant-se en tres, format per la cara d’ambdós; i Figura. Maniquí de Barcelona, en què altre cop apareixen els rostres dissociats dels dos.

El museu del monestir de Montserrat exposa Composició amb tres figures. Acadèmia neocubista, oli sobre tela en què el rostre de sant Sebastià és una barreja del de Dalí i Lorca. No deixa de ser curiós que estigui en un monestir, donat que el sant, nu i fornit, té connotacions d’erotisme homosexual. I si en aquest sentit volen anar més lluny, tant físicament com conceptual, al museu Dalí de Sant Petersburg (Florida, Estats Units) trobaran Tête de mort atmosphérique sodomisant un piano à queue [Crani atmosfèric sodomitzant un piano de cua], oli sobre fusta de 1934, inspirat en la suposada relació homosexual de Dalí i Lorca.

El polifacètic García Lorca també destaca en el dibuix. A Barcelona, el director i els redactors de la revista cultural L’Amic de les Arts (Josep Carbonell, Salvador Dalí, J.V. Foix, Lluís Montanyà, Sebastià Gasch i Magí Cassanyes), els poetes Lluís Góngora i Joan Gutiérrez Gili, el músic Regino Sainz de la Maza i el pintor Rafael Barradas li organitzen una exposició individual a les galeries Dalmau (llavors al passeig de Gràcia, 62). Entre el 25 de juny i el 2 de juliol de 1927, García Lorca hi exposa 24 dibuixos a tinta i llapis. Dalí els qualifica “de plàstica afrodisíaca i poètica” amb “ratlles dictades dels surrealistes i del decorativisme”. Influenciat per Dalí, García Lorca també ha dibuixat rostres desaparellats. Dels exposats a les galeries apareixen rostres desdoblats a El joven y su alma (Poema de Baudelaire), Sueño del marino, Leyenda de Jerez i El beso en el espejo.

L’Amic de les Arts, revista publicada a Sitges entre 1926 i 1929, és un referent de l’avantguarda cultural. La dirigeix Josep Carbonell, que, juntament amb la resta dels redactors, té una duradora amistat amb Lorca que es tradueix en una assídua presència del granadí a la revista (i si tornem als dibuixos, el gener de 1927 J.V. Foix hi escriu l’article Presentació de Salvador Dalí, que el pintor il·lustra amb un rostre barrejat d’ell i de Lorca). La relació de García Lorca amb la revista va més enllà i suposa un agermanament amb Gallo, efímera publicació que Lorca dirigia el 1928. Ell mateix defineix l’estret vincle entre les dues revistes: “Andalucía y Cataluña se unen por ‘El Gallo’ y ‘L’Amic de les Arts’, aunque haya gente que rabie, patalee y nos quiera comer”.

La intensa i llarga relació de García Lorca amb els intel·lectuals catalans tindria més resultats. Si fallida va ser la idea de Lorca i Dalí de publicar un llibre -un escriuria el text i l’altre l’il·lustraria-, de títol força explícit, Putrefactes, contra tot allò que imperava en el panorama cultural català, el camí ja estava obert. Lorca intervindrà en els inicis del Manifest groc, amb què el 1928 Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch sacsegen el món cultural. Al Manifest s’arremet “amb violenta hostilitat” contra les columnes sagrades de la intel·lectualitat catalana, “tancada en un ambient resclosit i putrefacte”. Que Lorca ha intervingut en el Manifest groc ho testimonia en una carta el juliol de 1927 que envia a Sebastià Gasch des de Cadaqués: “Querido amigo. Seguimos en el trabajo del manifiesto. Es, desde luego, tarea dificilísima que hay que salvar a fuerza de agudeza y fe. Un abrazo muy cariñoso de Federico ”.

Per què Lorca tria Catalunya per seguir els moviments avantguardistes? Ens ho revela Víctor Fernàndez, periodista i escriptor especialitzat que ha publicat diversos llibres sobre la vida i obra de Lorca. Fernàndez creu que per a García Lorca Catalunya era sinònim d’avantguarda, que coneixia gràcies a Salvador Dalí. Aquest ambient és el que l’anima a presentar l’exposició de dibuixos a les Galeries Dalmau, donat que tenia el suport dels grans abanderats d’aquest moviment. I per què dibuixava Lorca? Segons l’escriptora Antonina Rodrigo, gran coneixedora de Lorca i el seu món, “el gust pel dibuix li venia des de la infantesa, amb una tècnica personal, de ritme ondulant, elegància i gràcia. La seducció d’unir poesia i plàstica. La il·lustració, com la música, sempre serien els seus còmplices”.

Lorca, artista sublim

La llista dels personatges del sector cultural català amb qui es relaciona Federico García Lorca és tan àmplia que és impossible encabir-la aquí, però, a més de Dalí, dues persones més sobresurten, i molt, en l’ordre d’importància. Una és l’actriu Margarida Xirgu. El 1927 li arriba el guió de Mariana Pineda, obra que li encanta i vol representar a Barcelona. Una placa a la façana del Teatre Goya (carrer Joaquín Costa, 68), potser l’única en tot Catalunya que rememora l’estada i activitat de Lorca a Catalunya, ens detalla el següent: “En aquest teatre, el 24 de juny de 1927 es va estrenar l’obra Mariana Pineda de Federico García Lorca, protagonitzada per Margarida Xirgu, amb decorats de Salvador Dalí. En record de les estretes relacions de Federico García Lorca amb la cultura catalana”. L’estrena és un èxit absolut i Lorca està exultant: “Aquel estreno, aquel encuentro con Margarita es otra de mis deudas con esta Barcelona vuestra ”. Un triomf teatral que aniria seguit l’endemà mateix per la inauguració de l’exposició individual a les Galeries Dalmau. De la mà de la Xirgu, Lorca tindria molts més èxits teatrals. Anys més tard reconeixia: “Debo a Margarita cuanto he logrado en el teatro ”.

Amb la Xirgu, Lorca participa en molts actes a Barcelona, com l’organitzat per l’Escola d’Infermeria -ara col·legi major Ramon Llull (carrer Comte d’Urgell, 187)-, en què el seu director li dona la benvinguda amb aquestes paraules: “Catalunya rep sempre cordialment, com fa avui amb García Lorca, tots els homes d’esperit liberal que vinguin d’altres terres”. Lorca hi recitarà el Romancero gitano, que considera representativa de l’Andalusia antipintoresca, antifolklòrica i antiflamenca. Omple l’estança de màgia recitant assegut a la cadira, plantat a la taula o compassat amb el piano que toca ell mateix -instrument que encara es conserva-. Una assistent explicaria que a Lorca “el públic, electritzat, l’aplaudia enardit”.

Yerma suposa per a Lorca un espectacular èxit per tot Catalunya, començant per l’apoteòsica estrena el 17 de setembre de 1935 al Teatre Barcelona (desaparegut; rambla de Catalunya, 2). Molta gent delitosa s’ha quedat sense entrada i, tot i la intervenció de la policia, forcen l’accés i accedeixen a l’interior. Yerma continuarà triomfant en altres ciutats, però, qualificada per un sector com a immoral, pecaminosa i pornogràfica, la prohibeixen a Vic i va estar a punt de ser-ho dos dies després a Igualada.

El 22 de novembre de 1935, Lorca estrenaBodas de sangre al Principal Palace de Barcelona (Rambla, 27). Estrenada anteriorment a Madrid, és a Barcelona on, amb versió remodelada i a càrrec de la companyia de la Xirgu, el mateix Lorca la qualifica de veritable estrena: “Se trata de un verdadero estreno. Ahora verás la obra por primera vez. Ahora se representará íntegra ”. El 12 de desembre la companyia estrena al mateix teatre una altra obra cabdal de Lorca, Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores, per a la qual ha compost la música i escollit el mobiliari. Tanta és la unió professional entre García Lorca i Margarida Xirgu que el segon semestre de 1935, mentre preparen les estrenes i la gira per Catalunya, Lorca viu convidat a casa que la Xirgu té a Badalona (carrer Santa Madrona, 118).

Sobre els motius pels quals Lorca estrena les seves obres a Catalunya, Víctor Fernàndez opina que, tot i ser fruit de la casualitat que dues de les seves obres més importants, Mariana Pineda i Doña Rosita la soltera arribessin a Catalunya abans que a la resta de l’Estat, alhora diu molt de la relació del poeta amb Catalunya, ja que Lorca era molt conscient de la importància del públic català.

L’altra persona determinant de Lorca a Catalunya és, des d’un primer moment, Josep Maria de Sagarra. Ja és present la Setmana Santa de 1925 a Cadaqués quan Lorca, un jove desconegut, recita Romancero gitano a un reduït cercle. La lectura fascina tant els presents que li organitzen al cap de pocs dies dues lectures més a Figueres, a la notaria de Salvador Dalí pare (carrer Monturiol, 10) i a l’Hotel Comerç (Rambla, 15). Lorca està en un imparable ascens perquè pel 20 d’abril ja li han preparat la lectura de Mariana Pineda i del Romancero gitano a l’Ateneu Barcelonès (carrer Canuda, 6). Aquí també hi és present Sagarra, que serà el gran valedor de Lorca en tots els esdeveniments públics i privats. Lorca ho reconeixerà: “Sagarra tuvo conmigo deferencias y camaraderías que nunca se me olvidarán ”. Sagarra és l’acompanyant de Lorca per selectes cabarets i immundes locals del Barri Xino, i el seu introductor en actes culturals, com el 16 de desembre de 1932 a la conferència de Poeta en Nueva York a l’Hotel Ritz davant l’elit social barcelonina. Lorca, que transforma el títol en un de més intimista, Nueva York en un poeta, atrau el públic de tal manera que fins i tot encén la passió de les dones, si atenem a la crònica que descriu la dissertació: “Es veien els barrets ostentosos de les dames, embolicats en tuls i plomes multicolors, sacsejades per l’orgasme emocional i solitari”.

El desembre de 1935, García Lorca, amb Sagarra i la Xirgu, i una quarantena més de músics, periodistes, escultors, actors i poetes, se’n va a sopar al restaurant de l’Estació de França. Allí Lorca toca el piano, amb Sagarra imiten coneguts personatges, i la Xirgu recita versos còmics plantada en una cadira. Lorca diria: “¡Qué grande eres, Margarita! Con una actriz como tú y un poeta como Sagarra, la lengua catalana no morirá nunca ”. El sarau, que s’allarga fins que surt el sol, és la celebració per la virtuosa sessió poètico-musical que Lorca ha ofert a l’Associació de Música da Camera a l’auditori del Casal de Metge (via Laietana, 31). Lorca recita poesies que ell mateix acompanya al piano. No és un escenari qualsevol. L’Associació només convida reputats músics, del país i internacionals. Que Lorca hi toqui el piano significa que el domina a la perfecció. Anem a una anècdota musical. El 1927, Josep Carbonell, director de L’Amic de les Arts, convida els membres de la revista i García Lorca a dinar a casa seva, a Sitges. Després de Rosa Montanyà, esposa de Carbonell, Lorca s’asseu al piano i interpreta fragments de Mozart i Chopin al seu amic Falla. Tot seguit, canta cançons populars andaluses i un parell en gallec. Segueix amb les catalanes La pastoreta, El cant dels ocells, La filadora, Muntanyes regalades, Els tres tambors i El desembre congelat. La resta de comensals, catalanoparlants, s’avergonyeixen perquè no poden seguir Lorca cantant en català... perquè no saben tota la lletra.

Un temps que s’ha oblidat

De la casa familiar de la Xirgu a Badalona, García Lorca marxa de Catalunya a meitats de gener de 1936, alhora que l’actriu comença la llarga gira teatral que la portarà fins a Sud-amèrica, on l’enxampa el cop d’estat.

Què queda del pas de Federico García Lorca per Catalunya? De la seva defensa del català i de la cultura catalana? Dels multitudinaris homenatges que ateneus i associacions li reten? Dels teatres plens de gent per assistir a les seves obres? En queda una sola placa, la del Teatre Goya (el plafó que recordava la visita de Dalí i Lorca a Empúries, instal·lat el 1998 al costat de la Porta de Marina, ha desaparegut arran de la remodelació de la zona). El que sabem de Lorca ho devem a Antonina Rodrigo, granadina resident a Barcelona que va publicar el seu primer llibre el 1975 i al qual n’han seguit d’altres. A més d’una minuciosa feina de documentació, Rodrigo va anar recollint pacientment el testimoni dels coetanis de Lorca, per exemple revivint amb el pintor Joan Rigol i altres terrassencs l’itinerari que van fer amb Lorca les dues vegades que va ser a la ciutat. Una ingent tasca que ens permet disposar avui d’una detallada i impagable visió de l’estada de Lorca. Víctor Fernàndez assevera que Rodrigo va ser qui va treballar abans que ningú sobre les relacions entre Lorca i Catalunya, i el deute que tenim amb ella és molt gran.

Per què cal rescabalar la memòria de García Lorca per Catalunya? Fernàndez creu que “Lorca és una figura que, tot i la seva estima per Catalunya, no ha tingut encara un reconeixement merescut dins el territori. Bona prova n’és l’absència d’obra seva en els principals museus, com podria ser el MNAC”. I posa més exemples de la senzilla aportació que podrien fer les administracions, com l’Ajuntament de Girona, que continua guardant en una caixa forta el millor dibuix que Lorca va dedicar del seu pas per Catalunya, El viento este, en referència a la tramuntana. “Les autoritats gironines, per vergonya de tots, sembla que no tenen gaire interès a mostrar al públic una de les obres mestres del Lorca dibuixant”, es queixa Fernàndez. Les obres de Lorca estan disperses per Catalunya i falta recopilar-les i fer-ne difusió. Algunes ja estan ubicades: el Museu Abelló de Mollet del Vallès conserva el dibuix original publicat el 1925 al llibre Cartas a sus amigos, i a la Fundació J.V. Foix hi ha Naturaleza muerta, dibuix de l’exposició de Lorca a les Galeries Dalmau que va regalar al poeta català. Altres, com el Museu Dalí de Figueres, també conserven dibuixos de Lorca, però estan fora de l’abast del gran públic.