Nascuts perdedors (4)

“Hauríeu de protegir-vos de l'èxit”. Un dels principis del músic Billy Childish sembla dirigit especialment a James Leo Herlihy. L'adaptació al cinema de la seva millor novel·la, Cowboy de mitjanit (1960), li va donar diners, fama i una plenitud personal que, per paradoxal que soni, el destruiria com a autor.

Nascut a la classe obrera de Detroit, Herlihy era un escriptor nat. “Tan aviat com vaig descobrir les paraules”, va dir, “vaig saber que volia escriure”. El 1958 va obtenir el seu primer èxit amb l'estrena de l’obra Blue denim. Al cap d’un any publicava la primera novel·la, All fall down, un drama familiar claustrofòbic amb adolescent putejat i mare sobreprotectora (una obsessió temàtica de la qual no es lliuraria mai).

I llavors va arribar Cowboy de mitjanit (la bomba fílmica). L'afluència i la notorietat que en van resultar no van trigar a fer-li efecte. “Una cosa pertorbadora passa a la meva vida…”, va escriure, “m'he fet molt més famós del que m'agradaria ser”. Els dubtes literaris van començar a manifestar-se: “Després d'aquest llibre em deslliuraré dels horrors de la narrativa”. Es referia a The season of the witch (1971), una road movie espantosa de to hippy que no va agradar ni als fans hardcore (sé de què parlo).

Herlihy, fart de l'exili autoimposat dels escriptors, va començar a fer coses de persona normal: va participar en campanyes a favor dels homosexuals, es va socialitzar intensament (Tennessee Williams i Christopher Isherwood eren convidats habituals a casa seva), va cuidar el seu jardí, va cuinar, va beure vi italià i va fornicar. Sona bastant feliç, si no fos perquè un escriptor ha d’estar sempre incòmode a la seva pròpia pell. Quan Herlihy es va adonar de “l'absència de la musa”, que diria Eddie Campbell, ja era tard. A finals dels vuitanta, l'artista estava deprimit a jornada completa, com passa inevitablement als escriptors que no escriuen. El 21 d'octubre de l'any 1993, als seixanta-sis anys, es va suïcidar amb una sobredosi de pastilles a Los Angeles.

Potser les coses haurien acabat d'una altra manera si el novel·lista hagués tingut present aquell eremita del segle V, Moisès el Negre, que va respondre a un monjo que dubtava: “Ves. Seu a la teva cel·la, i la teva cel·la t'ho ensenyarà tot”. El destí d'un escriptor és, com el d'un monjo, quedar-se a la cel·la. I, allà dins, escriure un llibre rere l'altre. Deixar de fer-ho, sortir de la cel·la, com va fer Herlihy, és el mateix que endinsar-se voluntàriament a la mort.

I, tanmateix, Cowboy de mitjanit continua sent, al cap de seixanta anys d’haver-se publicat, una de les grans novel·les del segle XX, i Joe Buck un dels personatges més inoblidables. Tothom els hauria de conèixer.

Kiko Amat