Entre els 16 tipus de família que reconeix la llei aprovada recentment pel Congrés espanyol [gràfic] no hi ha la triella (trieja, en castellà) que avala el Tribunal Constitucional de Colòmbia, que fa uns mesos va acceptar un matrimoni de tres homes. El poliamor es limita, de moment, a l’àmbit estrictament privat, però el cas colombià demostra altre cop que la família convencional, de mare, pare i fills, deixa de ser ja l’únic model vàlid i està superat per la realitat de com viuen les persones. Per a l’antropòloga de la UAB Diana Marre, aquesta diversitat de models “mostra la potencialitat i voluntat de pervivència de la família”.

Hi ha vida més enllà de la família nuclear, també perquè la necessitat hi obliga. Les dificultats econòmiques per trobar habitatge, la immigració i les ganes de companyia més enllà de la sang han portat nous models de convivència que han superat la tradicional família extensa de diferents generacions sota un mateix sostre. “Si tenen una nevera en comú ja es poden considerar família”, diu Marre, que recorda les bromes que es feien en la seva joventut a l’Argentina i, de passada, assenyala que sempre li ha sorprès que la societat catalana s’obligui a “escollir entre el nucli biològic i el triat” com si fos una suma impossible. Marre apunta que la substentació de la família no passa per les relacions exclusivament. “Definitivament hem de fer un exercici per obrir les ments –indica aquesta antropòloga especialista en família i infància–. Cal boicotejar la mirada tancada de la família de la qual s’han apropiat els sectors més conservadors”.

Sense anar més lluny, els confinaments i les restriccions imposats per la pandèmia van fer que s’establissin relacions impossibles fins aleshores. Entre veïnatge, entre els que ajudaven i els que requerien ajuda enmig de la incertesa.

Infografia al paper de l'ARA Diumenge