23/12/2018

No és un cotxe avariat, és el sistema

3 min
El moviment dels armilles grogues, a la imatge bloquejant una refineria a Frontignan, és més transversal del que diuen els analistes.

La guspira que ha encès el foc de la revolta social francesa amb el nom dels armilles grogues no hauria produït un incendi tan notable si el combustible que l’ha fet explotar no fos un malestar antic. Un malestar que ha anat agafant gruix des de fa anys -potser més de vint, amb la crisi del 2008 com l’episodi més simptomàtic.

És un malestar, però, que també és europeu, perquè és de fons, de sistema polític i de model econòmic.

Per una banda, tenim l’ombra, la sospita, cada vegada més la desafecció, sobre el sistema de representació democràtica i dels partits polítics tradicionals. Per l’altra, la convicció que, darrere de les polítiques econòmiques promogudes per la UE i els seus estats -“No hi ha més diners per als assumptes públics”-, s’està encobrint un model econòmic construït sobre les desigualtats i el traspàs del bé públic a mans privades, molt sovint invisibles, deslocalitzades del territori on guanyen els diners, gairebé sempre fora de la política però molt actives darrere dels polítics, dirigint-los.

Ha sorprès la velocitat amb què s’ha estès la protesta dels armilles grogues. De fet, tot va començar el 21 d’octubre amb una proclama a les xarxes socials d’una particular, Priscillia Ludosky, que demanava la baixada dels preus del carburant. Amb molt pocs dies, 200.000 persones se sumaven a la petició de la Priscillia. I el 17 de novembre, més de 280.000 armilles grogues sortien al carrer. El moviment, que supera avui el milió de persones, funciona d’una manera descentralitzada, sense lideratges tradicionals, i té Facebook com la seva principal plataforma de comunicació.

L’estudi més interessant que fins ara s’ha fet sobre qui són els armilles grogues, l’ha fet un col·lectiu d’universitaris voluntaris -investigadors, estudiants, catedràtics...- que han sortit al carrer a preguntar-los-hi d’una manera raonable -és a dir, amb un qüestionari ben pensat, parlat cara a cara, dedicant-hi entre 10 i 40 minuts per persona.

De moment, els resultats -que està publicant el diari Le Monde - ens presenten un perfil una mica més complex que el recurrent i confús “populisme”, convertit en la paraula màgica del poder i de la premsa per explicar allò que se’ls escapa i volen atrapar a canonades.

Pel que fa a les identificacions polítiques -s’ha dit des del principi que el moviment afavoria l’extrema dreta o l’extrema esquerra-, resulta que la majoria (un 33%) es declaren apolític o bé “ni de dretes o d’esquerres”, mentre que entre els que es posicionen a l’escala dreta-esquerra, només un 5,4% es declara d’extrema dreta, un 15% d’extrema esquerra, un 42,6% se situen a l’esquerra, un 12,7% a la dreta, i un petit 6% al centre.

El moviment, que té una mitjana d’edat d’entre 35 a 49 anys i és mixt -54% d’homes i 45% de dones-, està constituït per empleats (33%), més que obrers (14%), i els artesans, caps d’empreses, comerciants hi estan prou representats (10,5%). Un 25% son “inactius”, és a dir, jubilats o aturats.

El poder adquisitiu dels armilles grogues indica que es tracta de la classe mitjana empobrida -el 80% tenen cotxe-, mentre que un 10% declaren tenir ingressos inferiors als 800 euros.

Les motivacions, com dèiem, van més enllà de les reivindicacions econòmiques -el poder adquisitiu degradat- i toquen de ple el sistema de representació política -molts consideren que els polítics els han abandonat-, la desigualtat en el repartiment de la riquesa, i l’arrogància dels governants, que els “desprecien” i els caricaturitzen.

Val la pena destacar un últim apunt: sobre 10 entrevistats, 9 estan en contra de la violència, si bé un 58% estarien disposats a accions que impliquin, per exemple, ocupar un edifici públic.