19/11/2023

"No hi ha abusos grans ni petits, només hi ha abusos"

No tinc cap problema a l’hora d’explicar que visc la meva sexualitat d’una manera lliure, plena i conscient. I que ho faig des de l’alegria. Però el que no he dit fins ara és que algunes persones m’acusen de frívola per donar massa importància a un fet que no la té. I vull posar el focus en aquest jutjar a la lleugera qualsevol actitud que ens fa petar el cap sense aturar-se a preguntar.

Perquè si algú abans de jutjar tingués l’interès humà de saber podria explicar-li el motiu que em fa viure aquesta part de la meva vida d’una manera especialment feliç. No cal que per viure el que una vol calgui cap motiu, només la pròpia voluntat. Però en el meu cas hi ha una raó.

Cargando
No hay anuncios

Quan tenia cinc o sis anys vaig patir uns tocaments per part d’uns nois que en devien tenir quinze. Em van tancar en un lavabo i em van remenar a gust. No em van violar (és a dir, no em van penetrar) però la meva sexualitat va quedar marcada. Però com que no em van violar, i tampoc em van pegar, com que allò no va ser fort a nivell físic, ho vaig tapar. A casa no ho va saber ningú. I jo mateixa tampoc no m’ho vaig explicar gaire. Però el sexe em va atreure d’una manera molt precoç i alhora m’aterria i així va seguir durant temps i temps. Tot i que el terror va desaparèixer, el desig, que hi era i molt, es traduïa en una part important de bloqueig. Als trenta llargs i coincidint que treballava com a guionista a El cor de la ciutat i que vam escriure una trama basada en la revelació d’un abús sexual infantil, em vaig trencar i em vaig dir que ja n’hi havia prou. Per primer cop vaig fer teràpia i el sexe va començar a tenir un altre color. Així i tot, vaig continuar dient-me que al costat del que havia viscut tanta gent allò meu era una anècdota.

Fins que vaig parlar amb la Vicki Bernadet, presidenta de la fundació que du el mateix nom, per assessorar-me per escriure la meva novel·la Un cor de neu (La Magrana), que no està basada en res que m’hagués passat a mi però que no per casualitat parla de les conseqüències dels abusos sexuals en la infantesa. Encara recordo com la Vicki em va dir d’aquella manera tan afectuosa i ferma que té de parlar que no hi ha abusos grans ni petits, només hi ha abusos, i que la manera com els vivim, si els hem pogut compartir o no, si han sigut guarits a temps, ens marca més que el fet en si. Era una conversa per telèfon perquè estàvem en ple confinament però l’emoció em va traspassar i les llàgrimes d’alleujament van rodolar-me galtes avall.

Cargando
No hay anuncios

I em vaig entendre. Vaig comprendre que aquesta vivència del sexe tan passional i pura alhora, tan intensa i calenta i també lluminosa era (és) un acte de justícia cap a mi mateixa. Una reparació des d’un viure alegre i feliç que no penso minimitzar ni amagar ni dissimular. Hi ha frivolitats que només estan a l’abast dels qui hem viscut la profunditat del pou. Hi ha llum al final del túnel. I aquest 19 de novembre que se celebra el dia de la prevenció de l’abús sexual infantil, cal dir-ho més que mai.