Cafeteries on anar a plorar: una altra manera de controlar les emocions
A la cafeteria, una dona plora sola en una taula. Intenta dissimular-ho. És silenciosa i gira el cap cap a la finestra per no creuar la mirada amb ningú. La delata el mocador de paper amb què es va eixugant les llàgrimes. La mestressa s’hi ha fixat. No gosa dir-li res, però de tant en tant fa una llambregada discreta des de darrere la barra per comprovar si cal oferir-li ajuda.
Al Japó hi ha els crying cafés, uns establiments pensats per acollir les persones que tenen ganes de plorar. És gairebé com un acte programat. No plores quan ho sents sinó que estableixes el moment de fer-ho, quan ets al lloc indicat. Més enllà de la funció estricta d’un bar o una cafeteria, ofereixen eines per gestionar el desconsol o, fins i tot, provocar-lo, com si fos una purga higiènica que s’ha de dur a terme de tant en tant. Entre els serveis que proporcionen hi ha pel·lícules, músiques o llibres tristos i commovedors que desencadenin el plor. Hi ha sessions guiades i, en el súmmum de l’esperpent, existeixen locals específics on disposen d’homes atractius per consolar les clientes. Aquesta iniciativa ja és més inquietant, perquè pressuposa que plorar és una necessitat femenina i que el mascle té el do màgic de guarir per simple proximitat física. Aquests crying cafés són percebuts com a centres de benestar. La proliferació d’aquest tipus de negocis té a veure, segons els experts, amb la repressió emocional pròpia d’aquesta cultura. Com que l’expressió pública de les emocions no està ben vista, es creen aquests locals per administrar-ho des d’un sentit de l’ordre pràcticament militar. És una forma més de control dels sentiments. Crear zones acotades on és legítim expressar els sentiments és interpretar les emocions com un interruptor. Si bé a cop d’ull poden semblar espais de llibertat, el resultat és tot al contrari: el plor esdevé una experiència de consum. Pagues per disposar de l’espai, pel material que puguis utilitzar i fins i tot per un suposat tutor que et guiarà en el procés. També pagues, per cert, pels mocadors.
Des del nostre punt de vista, els crying cafés semblen una anomalia social. Però potser és un fenomen que, en el nostre context, opera d’altres formes. L’emoció en la nostra societat no està reprimida, però ha acabat explotada, canalitzada i monetitzada d’una altra manera, sobretot des d’una aproximació individualista. És el que el filòsof i assagista Michel Lacroix ha batejat com el culte a l’emoció. Lacroix parla de la transformació de l’emoció en un valor suprem. Una societat que privilegia sentir per damunt de comprendre, i que converteix l’experiència emocional en criteri de veritat absoluta. L’emoció ha anat devorant l’anàlisi crítica. Segurament és conseqüència de les xarxes socials, on tot allò visceral té més recorregut. La viralitat ha acabat normalitzant aquesta tendència davant el repte de captar consumidors. Realities i talent shows prioritzen el drama i es presenten com a oportunitats de creixement personal, la televisió persegueix una suposada autenticitat emocional en formats induïts i coreografiats, proliferen els pòdcasts confessionals, els influencers s’exhibeixen bramant davant del mòbil, pseudoterapeutes busquen clients online amb prèdiques inflamades, algunes empreses utilitzen grans epopeies morals per presentar operacions comercials, i determinades pràctiques periodístiques diuen que s’aixopluguen en el relat humà, però obliden l’ofici. El melodrama ven fins i tot com a prova de superioritat moral: soc bona persona perquè exhibeixo els meus sentiments.
Potser hem d’apel·lar a la raó per pensar l’emoció. No és una manera de negar-la sinó de ser conscients de quins mecanismes la poden instrumentalitzar i sota quins interessos.
