Rosalía i el seu cinturó de castedat
Cada gest de Rosalía es converteix en un esdeveniment global. El temps sembla suspendre’s uns segons, només per permetre que l’atenció col·lectiva s’hi llanci amb voracitat. L’últim moviment de l’artista catalana ha estat el llançament del segon videoclip de Lux, corresponent a la cançó La perla, un vídeo que, més enllà de l’estètica i del relat musical, activa un ressort simbòlic potent: en un dels seus estilismes, Rosalía llueix una peça que evoca el cinturó de castedat. Però què s’amaga realment darrere d’un dels objectes amb més càrrega patriarcal de l’imaginari occidental?
Si ho preguntem en qualsevol cercle social, la resposta serà gairebé unànime: el cinturó de castedat era aquell artefacte que els cavallers col·locaven a les seves dones abans de marxar a la guerra per garantir-ne la fidelitat sexual durant la seva absència, una imatge d’un masclisme exacerbat que redueix la dona a mera possessió del marit. Tanmateix, el que sovint s’ignora és que els cinturons de castedat constitueixen un cas paradigmàtic de mite històric construït a posteriori, ja que les evidències historiogràfiques són clares: mai no van existir com a pràctica real.
La idea del cinturó de castedat és fruit d’una invenció renaixentista. Una de les primeres representacions gràfiques documentades apareix al tractat bèl·lic Bellifortis (1405), de Konrad Kyeser von Eichstätt, on surt com a element humorístic i al·legòric. Després de segles de regulació estricta de la sexualitat a través del silenci i la norma moral, el Renaixement introdueix objectes literaris i visuals extrems que permeten forçar el debat sobre afectes, relacions conjugals, confiança matrimonial, cossos i desig.
El cinturó de castedat, assumit implícitament com a irreal i inviable, es consolida així com una metàfora moral i un instrument de burla que, contràriament al que podria semblar, no s’adreça principalment a la dona, sinó al marit gelós. Serveix per reflexionar sobre els límits del control, posar en evidència la por masculina a la infidelitat i ridiculitzar la pretensió de governar el desig mitjançant el ferro; en la seva exageració, fa visible una relació de poder, tot i que no la resol.
Durant l’Edat Mitjana s’exercia un control intens sobre el cos i la sexualitat de les dones, però no calien artefactes mecànics: els mecanismes jurídics, comunitaris i religiosos eren suficients. A més, els estudis mèdics moderns indiquen que un cinturó així hauria provocat afectacions greus com retenció d’orina, infeccions o úlceres, incompatibles amb la supervivència.
Caldrà esperar fins al segle XIX, en ple Romanticisme, perquè el cinturó sigui presentat com a objecte real i atribuït explícitament a l’Edat Mitjana, com a prova del suposat endarreriment moral i sexual d’aquell període. Aquesta fal·làcia va arrelar profundament, alimentada per l’anticlericalisme, la fascinació victoriana pel control del cos i una mirada esbiaixada sobre el passat, fet que explica que molts dels suposats cinturons medievals conservats avui siguin falsificacions del segle XIX, concebudes com a objectes eròtics, satírics o de gabinet de curiositats.
En el cas de Rosalía, aquest detall estilístic dialoga amb l’etapa de celibat que ha explicat en diverses entrevistes. Que una persona decideixi centrar-se en la feina i apartar temporalment les relacions sexuals no hauria de ser cap estranyesa, si no fos perquè vivim en una societat hipersexualitzada que continua mesurant el valor individual a partir de les proeses amoroses; el que sí que resulta qüestionable és la tria d’un objecte que, tot i saber no ha existit mai com a pràctica real, continua vehiculant de manera especialment crua un imaginari profundament masclista.
