No soc menopàusica, tinc la menopausa

Ja fa un any i escaig que visc l’etapa de la menopausa i sovint em toquen els nassos algunes visions que no m’acaben d’encaixar. Per començar, m’agradaria dir que igual que amb les malalties mentals no s’identifica la persona amb la malaltia (ningú no és depressiu sinó que es parla de persones que tenen depressió, per exemple), les dones no som menopàusiques, sinó que estem en aquesta etapa. No és cap prejudici, senzillament em resisteixo a definir la meva vida pel sol fet de no tenir la menstruació.

No tenir-la comporta canvis físics, i per a mi tot depèn de com hi arribis i de la feina que hagis fet prèviament, tant en l’àmbit físic com en el psicològic. També, esclar, de la loteria que fa que tinguis o no fogots, caiguda de cabells, dolors articulars, insomni, sequedat vaginal, pujada de pes, emocionalitat a flor de pell, baixada de libido i altres delícies. Cap d’aquests símptomes afecta totes les dones. A mi, per exemple, la libido m’ha continuat igual de florida i feliç. Però he tingut insomni i altres cosetes. I quan explico que en general ho visc força bé físicament em diuen que soc una excepció. Però l’estadística diu que no és així. Un 40% de les dones la vivim sense gaire trasbals al cos. Tot plegat fa que moltes dones tinguin por de l’arribada d’aquesta etapa, i em fa ràbia. Primer, perquè cada dona és diferent i ja veurem com ho viu i què té i què no té. I segon, perquè hi ha solucions. També falta informació. Una desinformació o informació poc actualitzada també per part dels professionals mèdics (el biaix de gènere mèdic és una realitat). En la mesura del possible sempre aconsello canviar de metge quan qui tens al davant relativitza el que tens (és normal, què vols fer-hi... Coi, doncs un munt de coses per viure bé, menys resignar-me!). Jo tinc la fortuna d’estar acompanyada per la Txell, una ginecòloga meravellosa i amiga, i sé que comptar amb ella és clau per a la meva qualitat de vida.

Els llibres els vaig començar a llegir abans per preparar-me. Però em trobava que tots explicaven la menopausa com una oportunitat meravellosa de cuidar-se, i resulta que la majoria de les coses que deien que calia canviar jo ja les feia: esport... Fet! Bona alimentació... Fet! Vida social activa... Suuuperfet! Optimisme... Soc una paròdia del personatge d’Alegria d’Inside out, o sigui que fet! Decidir amb egoisme sa a què dedicar el temps personal i professional... Bastant molt deunidó fet! Bona sexualitat... Olé i fet! Llavors em deia... Què em quedarà? Com podré viure aquesta il·luminació personal que diuen que pot ser la menopausa? Fàcil, continuant sent com soc adaptant-me al que vingui. Però vaja, aquesta dèria en insistir en aquest ara pots em tenia i em té molt mosca. Per què a les dones ens cal esperar fins a la menopausa? És un missatge pervers. Als homes no els cal esperar fins a l’andropausa per trobar-se a ells mateixos, fer esport, apuntar-se a fer allò que volen o prioritzar-se, i em nego al fet que a les dones se’ns vengui aquesta moto. Fem-ho! Als vint, als trenta i als cinquanta i sempre! I, d’acord, a partir de la menopausa, encara més! Yeah!