GUY STANDING ACABA DE FER UNA CONFERÈNCIA AL CCCB, atén preguntes a peu dret dels assistents, i encara m’ha concedit una hora d’entrevista abans de poder sopar. “Tinc ganes de prendre una copeta de vi blanc, quan acabem”, em diu. Riu molt, parla molt i es mostra entusiasmat amb els nous moviments que volen acabar amb el que ell, en dos llibres, ha definit com “el precariat”.

- Després de parlar durant dotze hores avui, entre la conferència i l’entrevista, d’on treu l’energia? És així de naixement, o és que és optimista i pensa que les coses canviaran...?

Vinc d’un entorn de classe treballadora. Vaig néixer després de la Segona Guerra Mundial, sóc el primer de la meva família que va anar a la universitat. La meva mare estava furiosa perquè no volia que hi anés, deia: “Això nosaltres no ho fem”. Vaig estar a París el maig de 1968, a Grècia l’any 1969, vaig estar a Grosvenor Square protestant contra la Guerra del Vietnam i vaig estar a Chicago l’any 1971, quan hi va haver les grans manifestacions. He sigut un radical, sempre a les trinxeres. Sempre he tingut aquesta creença que necessitem un retorn al progressisme, he estat a favor de la renda bàsica durant trenta anys. Treballar a les Nacions Unides em va ajudar perquè em va permetre treballar amb una gran quantitat de països. Vaig ser el director de l’Oficina d’Europa Central i de l’Est de l’Organització Internacional del Treball després que s’enderroqués el Mur de Berlín. Vivia a Hongria però treballava a Rússia, Ucraïna i aquests països. En aquell període la meva indignació es va fer molt forta perquè, com que era un oficial d’alt rang a les Nacions Unides, em barrejava amb el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, els comitès d’experts neoliberals que van arribar a ser primers ministres, etc. I vaig veure tota aquesta gent i el que feien a Europa de l’Est i el mal i la corrupció sistèmica tan gran que hi havia. Vaig veure gent del Banc Mundial dient mentides, fent trampes, invertint diners...

- I ara escriu i parla sobre “el precariat”. I veig que les seves conferències tenen molt de públic.

M’han demanat que parli del precariat en quatre-cents llocs, en trenta-cinc països, i cada audiència és diferent. Quan parles a un grup així tot el que esperes és que el que has dit tingui algun efecte sobre el que faran dues o tres persones de les que hi ha. Si passa això és fantàstic. El que més em trobo amb la gent que està en el precariat és que volen explicar la seva història a algú. I et fa ràbia, et fa plorar. Hi ha molta gent que pateix molt, i els polítics, la casta de cada país, no estan fent-hi res. Estem en una fase política interessant, en la qual sabem que tots els polítics estan, com va dir Beppe Grillo de forma memorable, en el corredor de la mort. Ho sabem. Però encara no tenim una estratègia clara i coherent o una alternativa.

Molts d’aquests moviments que estan pujant ara com si fossin bombolles, tot i que cometen errors i no tenen experiència política, estan canviant les estructures. L’articulació d’una política del proletariat va tardar vint o trenta anys. Crec que la política del precariat que ara puja és molt més ràpida. Sóc bastant optimista. No serà d’un dia per l’altre, però hi ha molta energia, hi ha molta gent jove que està disposada a participar activament en política. És una barreja dels valors de l’ecologia, el bé comú, la redistribució i la llibertat.

- A qui nota més interessat i motivat?

Molta gent que està als voltants dels quaranta anys, quan mira el seu voltant, i té fills petits, d’uns deu anys o així, comença a preguntar-se “Què farà el meu fill o la meva filla?” Gent que forma part de l’assalariat ve i em diu: “He comprat tres còpies del seu llibre perquè tinc tres adolescents i vull que tots puguin entendre les seves pròpies inseguretats”. No cal dir que els joves que han rebut una educació sempre han sigut els líders, però no és només una qüestió dels joves, és estructural.

- Aquesta classe emergent té consciència de ser una classe?

Sens dubte. Quan va sortir el meu llibre sobre el precariat, la gent que em va atacar més van ser els vells marxistes de l’extrema esquerra, els partits socialistes dels treballadors o els trotskistes. Tots ells deien: “No són una classe”. Van ser molt grollers, però cada vegada més molta d’aquesta gent es va anar adonant que alguna cosa canvia fonamentalment. Ara ja no m’ataquen més des d’aquest sector, i més i més gent fa servir el terme precariat. Al principi van dir que no era una categoria o un terme acceptable, i després ells mateixos van començar a fer-lo servir perquè saben que engloba una sèrie particular d’experiències. Es pot definir en interessos materials, en relació a la producció i la distribució, i en la consciència. El que fa que el precariat sigui una classe única, radical i transformadora és que és l’única classe que vol arribar a ser prou forta per abolir les condicions que defineixen la seva existència i, per tant, es vol abolir a si mateixa, que és el que fa que una classe sigui radical de veritat, mentre que totes les altres volen millorar la seva posició en relació a les altres.

- Ha d’entrar en política per fer-ho?

Quan vaig venir l’any passat, encara esperava que Podem pogués ser un veritable moviment del precariat. I llavors alguns dels líders al meu voltant van començar a dir-me “Guy, has de continuar fent pressió per aquest partit radical, radical”, i han derivat cap al centre. Per a mi això va ser un error important, perquè si vols polítiques de partits del centre vota per un de la casta. Ja existeixen, ja els tens aquests, vota’ls. Per què has de votar gent nova i sense experiència? Per què no et quedes amb els que ja tenen experiència? [riu]. Si es mantinguessin fidels a la idea de ser la veu del precariat tindrien molt de suport.

- De moment el neoliberalisme gestiona la crisi.

Hem de trobar el punt dèbil intel·lectual del neoliberalisme. El capitalisme financer és part del punt dèbil. Perquè diuen que creuen en els mercats lliures, és la seva ideologia, però sens dubte es pot demostrar que han creat el sistema de mercats menys lliure possible. Un altre punt dèbil és que al llarg de la història hem cregut en el judici just. I han creat un sistema en el qual el precariat no pot tenir un judici just: perden els beneficis perquè són decisions burocràtiques, perden la possibilitat d’anar a judici, perden casa seva, perden les feines, sense cap possibilitat de fer-hi front.

Si mires les lleis contractuals i de compravenda, t’adones que deixen milions de persones sense la possibilitat d’accedir a un judici just, i això contradiu la mateixa ideologia neoliberal.

- El sistema neoliberal morirà sol?

Té contradiccions, però els capitalistes no es rendiran i ho abandonaran tot. Del que parlo en aquest llibre és de la política de l’Infern, amb un estat més panòptic, un estat més autoritari, més de pa i circ per als perdedors. Ja ho hem vist, això. També hem vist una connexió entre el neofeixisme i el neoliberalisme. Per això tenim grups, com el Grup de Bilderberg, que són molt i molt poderosos. Tota la plutocràcia, els financers i els polítics estan en aquesta mena de grups. Grans quantitats de diner poden crear polítics carismàtics, poden fer que apareguin als mitjans de comunicació, a la televisió, poden reunir diners per a qualsevol cosa, i poden arribar al 35% de l’electorat o el que calgui. No crec que sense una lluita política es rendeixin o es donin per vençuts.

- Qui mana al món?

No m’agrada parlar-ne com si fos només una conspiració, perquè seria massa simplista, però crec que la plutocràcia més el capital financer i les institucions financeres tenen una força increïble. Connecten un nombre relativament petit de persones. Vaig veure la llista de persones que van assistir a l’última Conferència de Bilderberg a Àustria. Cent quaranta persones. Si agafes aquestes cent quaranta persones que van anar a la Conferència durant tres dies, en secret... Quan vas a una reunió d’aquesta mena, reps una declaració que diu: “Tot el que es digui a la reunió és confidencial”. I si mires els cent quaranta noms hi trobes una barreja de directors de fons d’inversió, Goldman Sachs, governadors dels bancs centrals, primers ministres, caps dels serveis secrets, i generals. No cal ser un estudiant radical trotskista per veure que són un grup enormement poderós. Òbviament, poden comprar polítics, subvencionar els seus partits, manipular els mercats. L’exemple que vaig posar és el del Banc Central Europeu, que va donar un bilió d’euros als bancs! Això no hauria pogut passar en el passat. És un sistema hegemònic, molt sistemàtic. En parlo al meu proper llibre

- De què va?

Jo volia que el títol fos Capitalisme rendista, però l’editor m’ha convençut que sigui La corrupció del capitalisme, i el subtítol és Per què els rendistes prosperen i treballar no compensa.

- Faci-me’n un tast.

Començo amb dues histories. Una és la d’un home anomenat Johan Rupert, que és el propietari d’un grup d’empreses de béns de luxe. S’estima que la seva fortuna és de 7.500 milions de dòlars. Johan Rupert parlava en una conferència de gent de negocis a Mònaco a un grup de gent rica, joiers, i els va dir: “He tingut malsons, de debò, he tingut molts malsons. El meu malson és que sabem que tot és injust i de cop la gent es revolta i va contra mi”. I una altra persona, a Silicon Valley, un multimilionari que va fer la seva fortuna amb Amazon, va dir que li feia por que vinguessin amb les forques, com a la pel·lícula Novecento, perquè sap que el sistema és molt injust. Ell deia que està guanyant tants diners, i acumulant milions sense parar, que sap que és injustificable. Fins i tot entre els triomfadors hi ha un sentiment que els divideix perquè saben que el que fan no és legítim. Un dels reptes del precariat és que necessitem un nou vocabulari. Necessitem una nova manera d’articular les nostres preocupacions. Per això parlo de la redistribució, de la seguretat i el temps.

- El llenguatge de sempre ja no serveix, doncs...

Mentre es facin distincions entre esquerra i dreta, estàs classificant la gent d’una manera que fa que no t’escoltin. Al Partit Laborista britànic, Jeremy Corbyn, sense ser part del precariat, o sense ni tan sols entendre el precariat, ha mobilitzat el precariat perquè li doni suport i ha arribat a ser-ne el líder. Noam Chomsky em va preguntar quina era la meva opinió sobre Jeremy Corbyn, i li vaig dir: “Mira, he anat a la televisió, li he donat el meu suport, l’hauria votat, perquè el primer que calia era desfer-nos de Blair, però si fos religiós, que no ho sóc, el compararia més amb Joan Baptista que amb Jesús [riu]”. És una bona metàfora, perquè, bàsicament, necessites un Joan Baptista per netejar el terreny. I ara Blair i tota aquesta gent estan acabats. És bo per preparar el terreny per a un nou partit progressista. No tinc clar que això hagi de passar dins del Partit Laborista. Vaig dir a Noam Chomsky: “És molt més difícil transformar un partit vell que crear un sistema nou. Perquè al partit vell hi ha massa fantasmes, massa nepotisme”.

- El precariat té la immigració, té els fills de la classe treballadora però també té gent jove ben formada. ¿Creu que aquest tercer grup ha de ser el líder d’aquesta mena de revolució?

Jo no faig servir el terme revolució : és una transformació. Crec que els del tercer grup, els que tenen un nivell d’educació més elevat, la part afortunada del precariat, han de ser els líders. Sempre ha sigut així. Els antics moviments polítics del proletariat els van liderar els artesans especialitzats i la gent amb educació, que van aportar-hi el lideratge. Però és important que siguin representatius de totes les parts del precariat, perquè llavors crec que trobaran que alguns dels assalariats se’ls hi afegiran perquè els preocupen els seus fills, es preocupen per ells mateixos, per la societat, no els agrada que es creï una societat amb gent sense sostre per tot arreu i gent endeutada...

- Tenen una relació amb la feina molt diferent.

Si ets del precariat, no penses que la teva feina sigui la cosa més important de totes. No creus que la solució serà que tothom tingui feines estables a temps complet. Els del precariat volen treballar tant com qualsevol altra persona. Volen treballar fent el que els entusiasma. “Estic disposat a treballar en un bar o un cafè durant un temps perquè necessito els diners. Ja sé que no seré feliç fent-ho, però ho faria igualment. Però el que realment vull fer és feina creativa, artesana, la feina de bon ciutadà”.

- Per què treballem?

Des que l’espècie humana es va desenvolupar, va evolucionar, vam voler treballar per millorar les nostres vides. No crec que el més important, el que necessitem, sigui tenir una feina i uns ingressos. Per exemple, potser volem passar més temps cuidant la nostra mare, que és molt gran. I voldríem passar més temps ajudant a preservar el paisatge del nostre poble, perquè en aquests moments no hi ha prou gent que tingui temps per a les qüestions ecològiques, etc.

Hi ha moltes formes de treball que no tenim en compte i en aquests moments no les comptem a les estadístiques, no estan remunerades, no les respectem i no són considerades importants. Però si ho pensem bé, són les coses més importants de totes. Per tant, hem de canviar la manera de pensar.

- Vostè parla de tres lluites: reconeixement, representació i retribució. En aquests moments, a quin nivell estem?

De les tres, la primera la complim en un 60%. Dit d’una altra manera, cada dia surten blogs sobre el precariat, la gent sent que l’entenen, està preparada i és conscient que és part del precariat; per tant, estem arribant a l’objectiu molt ràpidament. Amb la qüestió de la representació, estem tot just començant. Però alguns dels moviments que demanen representació del precariat comencen a prendre forma. Tenen la veu del precariat en les polítiques socials, en les oficines dels alcaldes, etc. Per tant, diria que la complim en un 30%. Pel que fa a la redistribució, només en un 10%. La redistribució crec que està arribant a formar part del debat públic. Per exemple, en els béns comuns, la redistribució dels béns comuns. El precariat realment ho entén, en tots els països. Necessitem un enfocament verd i ecològic, rescatar els béns comuns, els espais públics, la desmercantilització, l’ antifracking...

- I la renda bàsica.

La qüestió de la renda bàsica l’he estat defensant durant trenta anys i en els últims cinc anys he notat un canvi enorme. Molts dels que solien oposar-s’hi ara sembla que l’hagin inventada, és fantàstic! És com quan tens molts pares, que tens molts regals [riu]. Així que no em fa res quan tothom em diu que ja havien pensat en això. Els dic: “Perfecte, molt bé!” I ja m’està bé. Però cada vegada és una política més legítima. S’estan fent proves a Holanda, a Finlàndia, a la Gran Bretanya... Comença a tenir respectabilitat. Més partits polítics ho estan considerant. Per això em vaig quedar tan decebut quan Podem se’n va retractar.

- Parlem de l’educació.

L’educació s’ha mercantilitzat. S’han mercantilitzat els acadèmics, els professionals de l’ensenyament, les institucions, les escoles de secundària i les universitats, que han arribat a ser part de la indústria. I l’estructura de classes de la societat s’ha reproduït dins el mon acadèmic. El primer que cal fer és que la veu dels estudiants, la veu dels acadèmics i en particular la veu del precariat entre els acadèmics se sentin en la gestió de l’educació i l’escolaritat. Això només arribarà quan ho exigim i demostrem que és una demanda legítima. El grup que està estructuralment més preparat per lluitar per això és el precariat, perquè els altres grups no hi estan tan interessats. Si ets un assalariat i tens dos fills, pots portar-los a una bona universitat i podràs pagar-ne la matrícula. Si ets part del precariat, en surts amb uns deutes que duren tota l’eternitat. En el nou llibre, he escrit sobre la ironia màxima que planteja això: el deute dels estudiants, que als Estats Units, a la Gran Bretanya, a Austràlia i a molts països és astronòmic.

- Tots estem endeutats, cada cop més.

Aquest sistema actual vol que la gent s’endeuti. I vol una gran quantitat de deute, perquè el deute produeix beneficis, i produeix ingressos amb els interessos, i fa que la gent sigui disciplinada, els fa porucs. Si tens molts deutes i ets al precariat, tens por, i això és el que volen. Necessitem una estratègia per fer front al deute sistèmic. No cal explicar-ho gaire a l’audiència espanyola, perquè ho han vist amb els sensesostre i la crisi tan terrible de l’endeutament. Si mires a altres llocs del món, l’endeutament és una malaltia enorme. Quin país té el deute familiar més alt de tot Europa? Dinamarca. I quin país està incrementant més ràpidament el deute i la desigualtat? Suècia. Per tant, afecta a tot arreu.

- L’educació hauria de ser la solució i hauria de garantir la meritocràcia, però no amb la desigualtat...

Crec que hi ha el perill que, davant el fet que cada vegada hi ha més joves que, quan surten de la universitat, o no tenen feina, o només tenen accés a feines dolentes, o a feines en què no fan servir cap de les seves qualificacions, els neoliberals responguin: “Incrementeu el preu de l’educació, de manera que el nombre de joves que anirà a la universitat disminuirà, perquè no en calen tants”. La resposta progressista és: “No, cal rescatar l’educació, perquè l’educació és la teva cultura, la teva societat”. Hem de dir que aquest és un dret social i un dret del desenvolupament. La majoria de les universitats gasten una quantitat de diners enorme intentant guanyar diners. I això no és el que se suposa que han de fer.

- Qui està més a prop del precariat: l’assalariat o el proletariat?

Crec que hi ha elements de l’assalariat que estan més a prop del precariat. La meva por és que l’antic proletariat està minvant, perdent una part dels principis dels antics laboristes i escoltant l’extrema dreta. Són els que escolten l’Alba Daurada o el UKIP o el Partit de la Llibertat a Holanda. Per tant, és poc probable que es converteixin en els líders de les polítiques del precariat. Sí que crec honestament que parts de l’antic proletariat, si sentissin unes polítiques progressistes que els oferissin més seguretat, més implicació en la societat, més accés a coses que els seus fills valoren, deixarien d’anar cap a l’extrema dreta.

- Què en pensa d’aquesta classe anomenada proficients

És molt interessant. Són persones que tenen les habilitats, les competències, les xarxes i no els importa tenir una seguretat laboral a llarg termini. No és una cosa a la qual aspirin. Perquè creuen que tenen les habilitats, l’accés als diners, l’habilitat de progressar... Per tant, fins a cert punt, part dels proficients són el que el precariat voldria ser: tenir prou diners, prou habilitats, prou llibertat per portar les regnes de la seva vida. Per tant, part dels proficients estarien potencialment aliats amb el precariat. Són com els grans artesans d’abans, que saben que són bons, són afortunats, són artistes o alguna cosa així, però entenen que no tothom té la sort que tenen ells, i tenen prou educació per entendre-ho. Sovint, grans artistes que són proficients tenen polítiques força progressistes, perquè són capaços d’entendre que tenen una bona veu, que són creatius, que saben ballar, o pintar, o són fusters amb una gran habilitat, o bons paletes. Però entenen que són afortunats. Per tant són radicals. I si mira al segle XIX, trobarà que els líders més radicals eren d’aquesta mena de persones, i per això se’ls va anomenar la classe perillosa.

- M’agrada el seu sentit de l’humor. No és gaire freqüent en gent d’esquerres o gent que vol canviar el món. A vegades són gent avorrida i empipada.

Crec que el sentit de l’humor és important. És una arma molt forta. Hem de barrejar l’empipament i l’humor perquè no hi ha res que sigui més capaç de destruir el poder que la sàtira. Riure’s d’ells de veritat. I l’humor també aixeca els ànims. Si estàs empipat pots estar d’acord amb algú però potser no t’hi entens.

- Si ens tornem a trobar d’aquí deu anys, el món serà una mica millor?

Estic convençut que una vegada hàgim vist un renaixement del concepte de futur, el renaixement de la idea que podem tenir un futur millor que el present, i que podem canviar, una nova política progressista prendrà forma. Farem que el futur existeixi, això mateix. El poema de Percy B. Shelley La màscara d’Anarquia, que a vegades cito en les meves xerrades, és on crec que som ara mateix. “Ye are many-they are few!” [“Vosaltres sou molts, i ells pocs!”] és l’últim vers del poema. Estem en aquesta etapa en què espero que prenguin forma nous líders i nous moviments. Segur que serà conflictiu, però prendran forma. Necessiten gent amb més experiència perquè els donin més confiança en ells mateixos, més suport, per dir-los: “Esteu construint el futur, no tingueu por”. No tenim res a perdre, excepte la nostra inseguretat.