Alba Pujol: “No conec cap company de professió que treballi només d’una cosa”

E l teló no baixa, es desploma. I ningú sap quan tornarà a pujar. El coronavirus va enxampar Alba Pujol amb una pila de projectes en marxa i amb la mel encara als llavis per la bona acollida que havia tingut l’obra Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers (Sala Beckett). Un text i un muntatge amb què Àlex Rigola empenyia Pujol a despullar la mort recent del pare. Funció rere funció, una catarsi. També un cant a la vida: “Era parlar de la mort per parlar de la vida”. Ara no hi ha teatre i la mort és per tot arreu. El dol s’acumula, atrapat en un comptador amb una xifra que creix cada dia. Com fa el dol un comptador? A l’Alba, alguns serrells de la pèrdua del seu pare l’han atrapat ara, durant el confinament, i no es vol “ni imaginar” com deu ser aquest procés de comiat en aïllament i sense cap ritual social. Assedegada d’arguments, d’eines per estructurar els pensaments que s’amunteguen en un moment d’incertesa generalitzada com aquest, l’actriu barcelonina ha buscat refugi en les lectures. “Aquest estat d’incertesa ens fa vulnerables i porucs, ens paralitza”. Però l’Alba s’hi resisteix. Ha cercat lectures que fan desconnectar, que estructuren, que remouen i trasbalsen. “Les lectures m’han ajudat a no atabalar-me pel futur immediat”. Lectures remeieres per al desassossec del confinament. L’Alba ha devorat llibres: poca novel·la, molta filosofia i molt assaig. També moltes pel·lícules i música. Una selecció per “nodrir el pensament i exercitar una mirada poètica sobre el món”. Aturar-se, pensar i constatar com és de poderosa “aquesta voràgine que ens empresona, aquesta inèrcia del consum que és un sistema de destrucció permanent”.

El títol amb què Pedro Sánchez ha batejat el procés de desconfinament, transició cap a una nova normalitat, treu de polleguera Alba Pujol. Li fa venir a la memòria 1984, una obra d’adolescència que fa poc va recuperar per qüestions de feina i que ara li resulta reveladora. “ Transición a la nueva normalidad sembla un homenatge a 1984 i, perdoneu, la novel·la no acaba bé”. Tot reflexionant sobre el concepte normalitat, avisa que no es pot prendre com a normal el que hi havia abans, perquè ja era una situació precària: “No conec cap company de professió que treballi només d’una cosa. Tothom és multitasking, per no poder estalviar”. El panorama encara és més negre, ara. Sense feina remunerada, Pujol confia que aviat els teatres s’empesquin fórmules per activar el sector i aplaudeix pensades com la del Lliure, “una proposta de moviment”. De fet, d’idees no en falten, però de recursos i de suport institucional sí. “El maltractament a la cultura és una tradició. ¿Com de pitjor ha d’anar tot perquè es comencin a plantejar alternatives? Les regles del joc s’han de canviar i hi ha maneres de fer-ho”.

Apuntalada per totes les lectures que ha absorbit, Alba Pujol rumia sense descans la darrera pregunta, que la descol·loca: què pot aportar la cultura en un moment com aquest? Fixa la mirada en un punt indeterminat, s’exclama, vacil·la, va d’una idea a una altra. La resposta l’acabarà construint en els dies successius a la videotrucada, en diferents missatges de WhatsApp. Entén que la cultura defineix i cohesiona una societat, és inherent a l’ésser humà i genera valors. “Són els llocs que comparteixes, una manera d’entendre el món que t’enriqueix, és reflexió i també comunicació. Un món sense cultura no podria existir”. I després de descriure-la, la troba a faltar. “Quan tornarem a anar a un concert?”, es pregunta. I afegeix que la cultura la fa ser millor persona, perquè li obre la ment, li alimenta l’esperit. “No som un, pertanyem a un món, tot funciona per un donar i rebre constant”. Tres dies després, al mòbil: “Hi segueixo pensant! Són preguntes disparadores, que s’haurien de revisar constantment”.