"No vull estar sola perquè em poso trista i començo a plorar"

BarcelonaLa Fernanda, de 76 anys, és de la generació per no molestar. D'aquella que prefereix callar, empassar, aguantar. Tot per no molestar, encara que això la mini per dins. Té tres fills però viu sola perquè, segons diu, un fill viu a Londres, una filla és a Madrid, i la que viu a l'Hospitalet de Llobregat en té prou amb treballar i encarregar-se dels fills i de la casa, i només li faltaria haver de tenir cura d’ella. I la Fernanda el que no vol per res del món és ser una càrrega, encara que se senti sola.

L’Andrii té 15 anys i també se sent sol, tot i que és un dels privilegiats que han pogut fugir de la guerra d'Ucraïna. Aquí, a Catalunya, està fora de perill, però tots els seus amics s'han quedat a Ucraïna. Per a ell la soledat és més dura que la guerra.

El Plácido, de 60 anys, també té la seva pròpia guerra interna. Diu que està fart de jugar i quedar-se sense un cèntim, però quan veu la màquina escurabutxaques al bar no pot evitar provar-hi sort. L'únic que guanya, però, és que la màquina el deixi pelat. Pel camí també ha perdut amics, família, tot. S'ha quedat sol.

La Lucy, de 48 anys, ho va perdre tot al Perú: la filla, la mare, la parella, l’empresa. Per això va venir a Espanya, a cercar una nova vida. Però el que mai no es va imaginar és que acabaria completament sola, dormint al carrer.

L'Obra Social Sant Joan de Déu organitza a partir d'aquest dilluns una nova edició de la Setmana contra la Soledat no Desitjada, una campanya que inclou una gran varietat d'activitats i iniciatives per visibilitzar i sensibilitzar que la soledat no desitjada s'ha convertit en una epidèmia que afecta tota mena de persones. Moltes potser les tenim a tocar i no en som conscients. I tanmateix, tots podem posar el nostre granet de sorra per combatre-la. La Fernanda, l’Andrii, el Plácido i la Lucy tenen la sort de rebre suport en centres de Sant Joan de Déu.

La Fernanda

Fernanda Zapata Paz va cada dia de nou del matí a dos quarts de cinc de la tarda a l'hospital de dia de trastorns cognitius Parc Sanitari Sant Joan de Déu, a Esplugues de Llobregat. Diu que això l’ajuda a tenir una rutina, a relacionar-se amb gent, i que fins i tot hi ha fet un parell d’amigues, la Carmen i la Juani. "Però el 30 de novembre se m'acaba. Quan surti d'aquí no sé on aniré, perquè les residències són molt cares", lamenta.

Cobra una pensió de 700 euros al mes i viu en un pis de lloguer que li paguen els fills. En efecte, té fills i nets, però fan la seva vida perquè la Fernanda diu que no vol ser una càrrega, ni que els seus fills pateixin perquè “ja han patit molt”. El seu pare, assegura, els donava molt mala vida. I a ella també.

“Tu calla, que no en saps”, recorda que el seu marit li deia sempre. Així que ella havia de callar i aguantar. I va aguantar, aguantar i aguantar fins que no va poder més. Es va divorciar fa 19 anys després que el seu marit se n'anés al Perú amb una altra dona. Tot i així, quan ell va tornar greument malalt de càncer, ella es va encarregar de cuidar-lo a l'hospital fins que va morir. "Com no l'havia de cuidar! Ho vaig fer pels meus fills. Era el seu pare", justifica. Abans ja havia tingut cura de la seva mare, que es va quedar en estat vegetatiu i també va morir de càncer. I quan tenia 11 anys, va perdre el pare. “Em va impressionar veure'l a casa amortallat a sobre el llit”.

La Fernanda és d'un poble d'Extremadura que es diu Azuaga i encara conserva l'accent del sud. Va arribar a Barcelona als 14 anys amb la mare i dos germans. Des de llavors, assegura, ha treballat tota la vida, i els seus fills també van haver de buscar feina per pagar-se els estudis. El seu fill és enginyer de telecomunicacions, i les seves dues filles, administratives, diu amb orgull.

A simple vista, a la Fernanda sembla que no li passi res, fa bona cara, però pateix artrosi, fibromiàlgia i depressió severa. “Sempre tinc mal de cap i no tinc força ni per obrir una ampolla”, lamenta. Es desplaça amb un caminador i dorm amb oxigen. Li encantaria viure en una residència on estigués acompanyada, però no té diners per pagar-la i els seus tres fills “estan hipotecats”. "No donen possibilitats a la gent gran. Per als que s'ho poden pagar, sí. Però per als que no, ens tenen oblidats". Si està sola a casa, només dona voltes al cap.

L'Andrii

L’Andrii és tan alt que passa gairebé dos pams la seva mare, però només té 15 anys. D'ulls blaus, pell molt blanca i mirada esquiva, gairebé cal arrencar-li les paraules amb llevataps. Respon amb monosíl·labs. De vegades deixa anar dues o tres paraules seguides, algunes en català i d'altres en castellà. I només quan parla en anglès és capaç de pronunciar una frase sencera amb sentit.

Diu que cada dia es comunica a través del mòbil amb els seus amics que són a Ucraïna. I que, a banda d'estudiar l'ESO en un institut de Manresa, segueix el curs lectiu a Ucraïna a distància: fa els treballs i els exàmens online. “Per tenir un pla B”, argumenta. El seu pla B és tornar algun dia a Ucraïna. Però de moment el pla A de sa mare és no moure's de Catalunya.

Ja van tornar a Kíiv l'estiu del 2022, quan feia pocs mesos que havia començat la guerra, i la seva mare va acabar aterrida pel vol constant de drons i les alarmes antiaèries. Ell, en canvi, s'hi hauria quedat. Allà ha deixat el pare, les àvies i els amics.

Halyna Istomina, la mare de l’Andrii, és una artista ucraïnesa: "El meu fill se sent sol perquè diu que tots els seus amics són a Ucraïna. Per què nosaltres som aquí?", es pregunta la dona quan el noi no és al davant, i afegeix: "Jo entenc que se senti així perquè, quan vam arribar a Catalunya no tenia amics ni comprenia l'idioma". A més, el jove ha hagut de canviar d'institut tres vegades en poc més de dos anys i mig.

Primer van viure un any a Pineda de Mar a casa d'un amic de la família, fins que l'amic es va cansar i els va demanar que marxessin. Després van estar set mesos allotjats en un antic hotel de Figueres que els va buscar la Creu Roja. Més tard es van traslladar a Sant Just Desvern. I des de fa un any viuen en un pis de lloguer a Manresa, petit però bonic, que els ha facilitat Sant Joan de Déu Fundació Germà Tomàs Canet.

“A Pineda, el meu fill es va intentar suïcidar llançant-se per la finestra, però per sort el vaig agafar a temps”, confessa la mare. “Per això em vaig alegrar que a Figueres ens donessin una habitació a la planta baixa”, afegeix amb una enteresa sorprenent. Assegura que no ha plorat ni una sola vegada malgrat tot el que han patit des que va començar la guerra. Ara, però, que el seu fill té dues amigues a Manresa, ha rebut suport psicològic i li agrada l'institut on estudia, no pot evitar que li saltin les llàgrimes per qualsevol cosa. Somia que, per fi, ell no se senti sol, i ella pugui trobar una feina a Catalunya.

El Plácido

No té amics ni parella, i les seves germanes gairebé no li dirigeixen la paraula. Admet, però, que s'ho ha guanyat a pols. Plácido Acedo Acedo té 60 anys i assegura que amb tretze ja va començar a beure alcohol i injectar-se heroïna. Era a finals dels anys setanta, en plena Transició, quan la festa i el destape eren el súmmum i les drogues es consideraven innòcues. Però per al Plácido no ho van ser.

Amb 18 anys ja va estar sis mesos a la presó per robatori. I ara, al compte enrere per a la jubilació, té esquizofrènia i ha arribat a patir episodis psicòtics, amb al·lucinacions i deliris. Diu que la seva mare sempre el va intentar ajudar, fins i tot quan era al més profund del pou. Però la seva mare va morir el 2003 durant una operació de cor, i el pare, dos anys abans, a causa d'un càncer de vesícula. Ara viu sol. "És dur ser a casa dels pares, amb totes les fotografies i records. Però on puc anar, si no?", es pregunta.

El Plácido assegura que va aconseguir desenganxar-se ell solet de la beguda i de l'heroïna. Però arran de la mort dels pares, va caure en un altre abisme: el joc. Té prohibit entrar a casinos i bingos, però ningú controla qui juga amb les màquines escurabutxaques. I són per tot arreu, a qualsevol bar.

"M'he intentat suïcidar diverses vegades i no ho he aconseguit. Estic fart de jugar i quedar-me sense un cèntim", es queixa. Però no ho pot evitar. Se sent un incomprès. Quan és al bar, veu la màquina escurabutxaques allà, a tocar, i pensa: “Provaré a veure si guanyo alguna cosa”. Però l'únic que guanya és quedar-se pelat. En dues o tres hores es pot fondre mil euros, el sou de tot un mes. Treballa escombrant i destruint documentació confidencial al centre especial de treball INtecserveis Sant Joan de Déu, a Sant Boi de Llobregat, on també rep acompanyament psicosocial. El seu psicòleg, Jordi Vilà, explica que ara pretenen sol·licitar mesures de suport judicial perquè no continuï dilapidant el seu capital.

"Trobo a faltar la meva germana Montse, que és més gran que jo però amb qui només em porto disset mesos. M'agradava prendre un cafè amb ella i fumar una cigarreta", evoca el Plácido. Però el problema és que ara li deu 2.700 euros. “Quan li pagui, potser tornarà a parlar amb mi”.

La Lucy

Lucy Yaqueline Trujillo Olivos té 48 anys i va arribar a Espanya fa poc més d'un any i mig perquè, segons diu, necessitava “un canvi de vida”. Enrere va deixar el Perú, el seu país natal.

Amb 19 anys, ja va ser mare d'una filla a qui va criar tota sola perquè la seva parella la va abandonar a l'any de donar a llum. Després va tenir una segona filla amb un altre home que també la va portar pel camí de l'amargor. “El meu home tenia trastorn bipolar, i un dia estava bé i un altre malament”, explica. Havia d'estar pendent que ell es prengués la medicació, que es rentés, que es canviés la roba. Fins i tot va crear una empresa de confecció i organització d'esdeveniments perquè poguessin treballar plegats i assegurar-se que ell tingués feina.

Però tot se’n va anar en orris quan la seva mare va emmalaltir d'Alzheimer i ella va haver d'anar a cuidar-la. Aleshores ell va deixar de medicar-se, va perdre el control i l'empresa va fer fallida. Però el que més dol a la Lucy és que la seva filla de 12 anys va preferir quedar-se amb el seu pare i els avis, acostumada a viure amb ells després que ella estigués absent tants mesos.

“La meva filla no vol estar amb mi, la meva mare ha mort, m'he separat i em vaig quedar sense feina”, resumeix la Lucy les raons que la van empènyer a venir a Espanya, animada per altres peruans que li van vendre que això era gairebé el paradís. Però un cop aquí, res no va ser com li havien explicat. Inicialment es va allotjar a casa d'un compatriota que es va oferir a acollir-la, però que després la va començar a maltractar. Així que no li va quedar més remei que dormir al carrer.

“Plorava i plorava, no sabia on anar”, explica la Lucy, que diu que l'únic que feia era voltar d'una banda a l'altra amb la seva maleta. Un home, també peruà, li va oferir que s'instal·lés al seu cotxe, aparcat en un carrer del districte de Nou Barris de Barcelona i on va viure dos mesos i mig. Sola, amb por, sobretot a les nits. Per rentar-se, anava a una font. Per dinar, recorria a Càritas. Malgrat això, aleshores mai va explicar a la seva família en quina situació es trobava: “Trucava al Perú i els deia que estava bé”.

La Lucy va sortir del carrer gràcies a l’ajuda dels serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona. Ara s'allotja al centre residencial La Llavor, perquè fa tres mesos la van operar d'una alteració arteriovenosa al cap i continua convalescent. Educada, sol·lícita i amable, va neta i ben vestida. Ningú diria que ha viscut al carrer. "No vull estar sola perquè em poso trista i començo a plorar", confessa. La seva teràpia és llegir la Bíblia i ajudar altres persones que continuen al carrer, perquè ningú sap tan bé com ella com és de dura la soledat no desitjada.