¿Com afecta la política en les nostres vides i en la percepció que tenim de les coses? Quina part del “sentit comú” és impulsada per les necessitats i els interessos de les classes dominants? Aquestes són algunes de les qüestions que es plantegen el científic, lingüista i filòsof Noam Chomsky i Marv Waterstone, professor emèrit de la Facultat de Geografia, Desenvolupament i Medi Ambient de la Universitat d’Arizona, a Les conseqüències del capitalisme. Organitzar el descontentament i la resistència. Una publicació que busca reflexionar i entendre el funcionament del sistema capitalista en totes les seves facetes i trobar les connexions teòriques, històriques i pràctiques entre aquest mode de producció i les conseqüències socials i humanes que provoca. Tot i que Conseqüències del capitalisme estarà disponible a partir de dilluns a les llibreries, ja el podeu aconseguir amb un 5% de descompte per als subscriptors de l’ARA a través d'aquest l’enllaç.
Noam Chomsky: el pensador que resisteix
El popular lingüista i activista nord-americà reflexiona sobre el funcionament del sistema capitalista i els efectes que provoca a ‘Conseqüències del capitalisme’, la nova publicació de Tigre de Paper, que dilluns arriba a les llibreries. Us avancem un fragment d’una de les seves últimes dissertacions
Conferència de Noam Chomsky, 28 de febrer de 2019
Bé, és la meva última oportunitat per “adoctrinar els joves” -i els no tan joves- d’aquest públic tan atent; per tant, intentaré examinar un seguit de temes que em semblen importants, potser massa breument. Cada un es podria comentar molt més, però com a mínim tindré temps de dir-ne unes paraules. També repassaré breument algunes de les coses que ja hem debatut i ompliré alguns buits des d’una perspectiva una mica diferent de l’anterior: la resistència i la repressió.
Comencem per suposar que a algú li diagnostiquen un càncer maligne. Té dues maneres d’afrontar-lo. Una és fer com si res, no canviar de forma de vida, deixar-lo créixer i, en algun moment posterior, tractar-lo, potser amb mètodes agressius, perquè ja és l’única opció. La segona alternativa seria evitar que cresqués, que, òbviament, ofereix una relació entre el cost i l’efectivitat molt millor. La mateixa elecció es planteja ara mateix en relació amb una de les crisis existencials que susciten problemes seriosos per a la supervivència: l’escalfament global.
Entre els que estan d’acord que és un càncer que s’estén han sorgit dues opinions, les dues que acabem d’esmentar. El consens aclaparador dels científics s’inclina per la segona alternativa: impedir que creixi, i de seguida; en cas contrari, estem condemnats. La primera alternativa l’han plantejat alguns grups d’economistes (entre ells, una conferència d’economistes organitzada per l’ecologista danès Bjørn Lomborg, autor d’un bestseller que defensa aquest punt de vista): deixar que el càncer creixi, dedicar els recursos a problemes més immediats, continuar utilitzant els combustibles fòssils per fer créixer l’economia i deixar que una societat futura més rica s’ocupi del problema de l’escalfament global amb més eficàcia. Al capdavall, durant molt de temps hi ha hagut creixement, que ha produït una societat més rica, per tant, per què no hauria de continuar sent així?
La lògica és la mateixa d’un home que cau d’un gratacels i en passar pel pis cinquanta saluda un amic i li diu: “Tot va bé, mira quin munt de pisos he passat ja i no he tingut cap problema”.
En un context diferent, el que ens ha ocupat a les últimes sessions, constantment es plantegen les mateixes opcions a aquells que Adam Smith va anomenar els “amos de la humanitat”. El càncer és la lluita constant de la plebs per obtenir més drets i per allò que les elits dominants anomenen “democràcia excessiva”. N’hem repassat diversos exemples, començant per la primera revolució democràtica moderna a l’Anglaterra de mitjan segle XVII, quan els homes de la millor qualitat es van escandalitzar davant el desig de la multitud de brivalls de ser governats per camperols com ells que coneguessin el sofriment de la gent, i no pels seus superiors. Un conflicte que ha persistit en anys posteriors i que ha adoptat formes diverses.
El problema està tornant a aparèixer. Una generació de polítiques neoliberals ha despertat ira, rancúnia, ressentiment i menyspreu envers les institucions establertes a gran part del món. Els amos tenen les dues opcions habituals pel que fa a com tractar el càncer. Una és la força, l’altra és la prevenció. La força inclouria, per exemple, el tipus de mesures que es van mostrar al documental del Pentàgon que Marv va passar fa poc, o potser una mica com l’enfocament de l’estil del Programa de Contraintel·ligència (COINTELPRO), com vam veure l’última vegada.
Cal recordar que a les doctrines neoliberals regnants no els costa gens tolerar la violència estatal quan protegeix “l’economia sòlida”. En vam veure el grau de tolerància -de fet, entusiasme - en la reacció del pare fundador del neoliberalisme, Ludwig von Mises, davant de la violenta repressió dels sindicats i la socialdemocràcia per part de l’estat austríac i, en general, de les primeres manifestacions del feixisme, i, un altre cop, en l’acceptació de bon grat de la dictadura de Pinochet per part de les principals figures del moviment.
Si em permeteu una altra experiència personal, vaig aprendre sobre el neoliberalisme ni més ni menys que de Von Mises mateix quan jo era estudiant de postgrau i vaig assistir a una conferència seva en què explicava per què l’atur és culpa del govern. L’essència de l’argument és senzilla. Algú que ha de decidir entre morir de fam o en una feina perillosa a deu cèntims l’hora, triarà la feina, però no ho pot fer perquè els malvats socialistes que controlen el govern prohibeixen aquests acords laborals, i així restringeixen la llibertat d’aquesta pobra ànima i li ho impedeixen. El mateix argument justifica la il·legitimitat dels esforços per prohibir el treball infantil, per imposar reglaments en matèria de salut i seguretat i altres violacions de la llibertat per part del govern.
Són idees que es remunten al seminari que Von Mises impartia a Viena a la dècada de 1920, que va atreure les principals figures del que més endavant es convertiria en el moviment neoliberal: Friedrich Hayek, Wilhelm Röpke i altres. També van establir vincles estrets amb intel·lectuals progressistes nord-americans, com Walter Lippmann. Crec que ja he esmentat que el terme neoliberalisme es va adoptar com a lema del moviment l’any 1938 en el col·loqui de Lippmann a París, la qual cosa indica que algunes idees s’estenen més o menys per tot l’espectre.
En general, com ja hem dit, a la doctrina neoliberal no li costa tolerar la violència estatal quan protegeix “l’economia sòlida” de les ingerències il·legítimes. Algunes de les ingerències més extremes són les iniciatives dels sindicats, que sempre han estat un enemic de primer ordre. És comprensible. Els sindicats protegeixen els drets dels treballadors, com el dret a no ser acomiadats sense motiu i sense avís previ o el dret a tenir unes condicions de treball segures. Aquestes interferències en el mercat sabotegen l’ús òptim dels recursos. A més, interfereixen en la llibertat de l’empresari per maximitzar els beneficis. La llibertat, juntament amb “l’economia sòlida”, és un dels principis sagrats del neoliberalisme i d’allò que als Estats Units es denomina libertarianism (llibertarisme), que s’allunya de l’ús tradicional. En aquesta accepció, llibertat significa la llibertat dels actors del mercat: la llibertat de Jeff Bezos i de les persones que corren pel seu magatzem intentant sobreviure. Tots ells haurien de tenir llibertat, i no tenen dret a interferir en la llibertat d’altres que abracen els principis del mercat.
L’ús òptim dels recursos vindria a ser una cosa així: suposem que jo tinc mil milions de dòlars i cada un de vosaltres té un dòlar. Llavors, l’ús òptim dels recursos significa que el mercat sense traves produirà iots de luxe per a mi i potser una ració petita de patates fregides per a vosaltres. I si us organitzeu per intentar aconseguir alguna cosa més, com una mica de quètxup per a les patates, potser fins i tot creant un sindicat per aconseguir-ho, llavors estareu sabotejant els mercats i interferint en la llibertat i “l’economia sòlida”. Per tant, l’ús de la violència per evitar aquests delictes és del tot legítim, fins i tot lloable, i, de fet, si hi penses bé, és exemplar, com l’argument contra la intervenció de l’estat per crear atur.