Reportatge
Diumenge 05/06/2021

Norden Vol.4: l’univers ocult de l’illa del foc i el gel

Més de la meitat dels islandesos encara creuen en els ‘huldufólk’, la gent oculta, follets i elfs que s’amaguen en la desèrtica natura. També ‘ocults’ han estat els infants amb síndrome de Down o amb autisme, els quals senten una connexió especial amb la natura i la màgia d’aquest paradís europeu

Alex Rodal / OAK
7 min
El Hilmir va amb els seus amics a la recerca d’aventures a la costa de Grindavik

Islàndia és terra de llegendes paganes, èpiques sagues vikingues i paisatges únics plens de misteri. Volcans, guèisers i glaceres conviuen de manera inusitada per donar forma a la segona illa més gran d’Europa, superada només per Gran Bretanya. No obstant això, a causa de la seva particular demografia, l’anomenada “terra de gel i foc” se sent especialment buida. Amb una població total de 364.143 habitants i només tres persones per quilòmetre quadrat, Islàndia és el país amb menys densitat demogràfica de tot el continent. 

Tot això fa que els entorns i escenaris d’aquest territori insular semblin trets d’un conte de fades; el lloc idoni perquè hi habitin els huldufólk, la denominada “gent oculta”. En el folklore tradicional islandès hi ha una forta i arrelada creença en aquests éssers mitològics –siguin elfs, follets o trols–, protectors de la naturalesa, als quals, es diu, només poden arribar a veure uns quants afortunats o escollits. Fins i tot l’expresident Ólafur Ragnar Grímsson va afirmar en una ocasió que els islandesos havien trobat, en aquests relats, una fórmula per duplicar la seva escassa població.

Hilmir jugant dins de casa

Acompanyar el Raúl Moreno, fotoperiodista i amic, en aquest viatge per Islàndia, és una oportunitat única de saber més sobre la seva societat i la misteriosa “gent oculta”. La seva relació amb l’illa, encara que neix per motius professionals l’any 2008, acaba convertint-se en un idil·li que va més enllà d’un lligam personal. La defineix com un lloc màgic –i d’importància vital– que transmet, a tot aquell que la trepitja, una energia i un benestar especial. Un entorn que magnifica tots els sentiments, i que facilita la connexió de l’individu amb la naturalesa en el seu estat més pur. 

Són els mateixos locals els que, després de moltes expedicions per l’illa, li han anat introduint, a poc a poc, el seu estil de vida, mitologia i història, així com els seus problemes i preocupacions. En definitiva, la manera de veure i entendre el món de la societat islandesa. “Quan t’expliquen totes aquestes històries sobre follets, elfs i trols tendeixes a rebutjar-les immediatament. Però quan ets aquí, si et deixes inundar per tot el que evoquen les seves llums, ombres, energies i paisatges, aquestes rondalles, inicialment inversemblants, es converteixen en reals davant dels teus ulls”, reconeix en Raúl, amb la mirada fixa a la carretera, que s’estén més enllà de l’horitzó.

En aquesta mateixa línia apunta l’enquesta més recent referent als huldufólk –duta a terme l’any 2007–, que revela que tan sols el 13% dels ciutadans creu impossible que existeixin aquests éssers màgics. En contrast, més de la meitat de la població (un 55%) reconeix que és probable que existeixin, mentre que un 8% ho afirma rotundament. 

És tan gran la influència que exerceix la creença en aquesta “gent oculta” que en més d’una ocasió s’han ajornat o aturat importants construccions de carreteres –o altres obres públiques– per no pertorbar els huldufólk que resideixen a la zona. A Reykjavík, la capital del país, hi ha l’anomenada Icelandic Elfschool, una institució amb 33 anys d’història que ensenya tot el que fa referència a esperits de la naturalesa i éssers místics d’Islàndia: on viuen aquestes criatures, quin aspecte tenen, o bé quines són les seves idees i pensaments sobre els éssers humans. El seu director, l’historiador i antropòleg Magnus Skarphedinsson, defensa que la “gent oculta” ha salvat la vida de centenars d’islandesos al llarg dels segles. El seu objectiu és explicar als estudiants com l’estranya amistat entre aquests dos mons o dimensions tan diferents pot i ha d’existir.

I és que a Islàndia hi ha un context religiós únic, una fusió entre dues cosmovisions aparentment incompatibles: el cristianisme i l’animisme tradicional. Després de la cristianització (kristnitaka) del país al voltant de l’any 1000 d.C. es va recopilar i crear el folklore que coneixem actualment; un que dona cabuda a les antigues creences paganes (els Æsir, el panteó de déus nòrdics), dins d’un marc teològic basat principalment en la fe cristiana. 

Les tradicions d’origen pagà –com és la creença en els huldufólk– estan guanyant força a Islàndia, i no només en l’àmbit rural. Recentment ens hem adonat que l’escletxa entre l’ésser humà i la naturalesa s’ha fet massa gran; i com a conseqüència, ha sorgit –també en territori islandès– un anhel de tornar a sentir-se abrigats per tot el que en forma part. Precisament, aquestes llegendes atorguen una gran importància a l’entorn natural; localitzacions màgiques en les quals resideix afablement la “gent oculta”. 

És curiós, però resulta molt habitual que els nens amb síndrome de Down o amb trastorn de l’espectre autista sentin una connexió especial amb la naturalesa; com si ells poguessin tenir accés a aquest món fantàstic dels huldufólk. Els dos són, a més, col·lectius minoritaris que al llarg de la història han sigut víctimes d’exclusió i d’invisibilització social, i s’han convertit també així en “gent oculta”. Com no podia ser d’una altra manera, la primera trobada amb un d’aquests éssers màgics es produeix de forma casual i fortuïta, en un paratge natural d’una bellesa sublim. 

El Hilmir amb la seva família en una cafeteria del port de Grindavik.

A la vora del llac Þingvallavatn –al sud-oest del país–, una família local gaudeix d’un gèlid i saludable bany. La Sólny i el seu marit, l’Sveinn, comparteixen amb nosaltres les inquietuds de gestionar una gran empresa familiar d’exportació de bacallà. Mentre relaten el seu cas personal, els seus cinc fills juguen al nostre voltant. Un d’ells –el més petit, d’onze anys– destaca; tant pels seus trets físics, com per la seva inexorable energia i l’aura de felicitat que transmet. Hilmir és un dels pocs nens nascuts a Islàndia amb la denominada trisomia.

La síndrome de Down és el trastorn cromosòmic més comú en la nostra espècie, el qual provoca un grau de discapacitat intel·lectual així com una esperança de vida més baixa. Segons dades de l’OMS, al món hi ha uns sis milions de persones amb aquesta síndrome, amb un ràtio d’incidència aproximada d’un cas cada 1.000 naixements. Ara bé, mentre que al nostre país aquesta síndrome resulta un fenomen relativament comú, trobar un d’aquests casos a Islàndia suposa un fet veritablement excepcional. 

L’Oliver mirant a càmera envoltat d’algunes de les seves joguines

“Tinc entès que bàsicament hem erradicat, o pràcticament del tot, la síndrome de Down de la nostra societat; ja gairebé no hi ha nens amb aquest trastorn a Islàndia”, explicava Kári Stefánsson, un dels neuròlegs i genetistes més prestigiosos i pioners del món, en una entrevista. Unes paraules que, descontextualitzades i tergiversades, van donar la volta al món i van iniciar un polèmic debat. A causa d’aquesta controvèrsia, l’any 2018, el ministeri de Benestar islandès va emetre un comunicat de premsa per aclarir que no hi havia cap persecució d’aquest trastorn cromosòmic. “Durant l’última dècada, a Islàndia, han nascut una mitjana anual de 2-3 nadons amb síndrome de Down”, explicava el comunicat. No obstant això, el principal motiu és que al país escandinau les mares embarassades disposen d’exàmens prenatals més accessibles, freqüents i exhaustius, cosa que, efectivament, ha propiciat la quasi desaparició d’aquesta alteració genètica.

La Sólny, com el Raúl, es dedica a la fotografia, i retrata diàriament la vida del seu fill Hilmir. Immortalitza la convivència amb els seus germans i, a través de les xarxes socials, lliura la seva particular batalla per visibilitzar i normalitzar la condició del seu fill petit. 

Precisament, la consciència i l’interès en tot el que té a veure amb la genètica –del grec antic guennetikós, que significa “origen”–, per descobrir els detalls de la seva herència biològica, defineix el conjunt de la societat islandesa. Els ajuntaments i famílies d’Islàndia conserven un registre minuciós de la seva genealogia. Alguns d’aquests registres es remunten diversos segles enrere, i fins i tot arriben als primers colons que van desembarcar a l’illa. La climatologia adversa del territori ha propiciat un aïllament mil·lenari dels seus habitants respecte de la resta del món. Aquest fet ha comportat que la seva població comparteixi molta càrrega genètica comuna. Una particularitat de què els mateixos islandesos fan broma atrevint-se fins i tot a definir-ho com una endogàmia a gran escala. 

Totes aquestes circumstàncies fan d’Islàndia un veritable experiment genètic. Amb la finalitat d’aprofitar els avantatges que ofereix l’illa per a la recerca genètica, l’any 1996 el mateix Stefánsson va fundar deCODE Genetics, una empresa que s’ha convertit en líder mundial en l’anàlisi i la comprensió del genoma humà. La companyia ha creat una base de dades anomenada Íslendingabók (El llibre dels islandesos), que conté informació genealògica sobre els habitants d’Islàndia i que es remunta a més de 1.200 anys enrere. Això permet no només dibuixar un extens arbre familiar –i evitar intimar amb algú que comparteixi parentiu– sinó també entendre millor alteracions genètiques i neurològiques com la síndrome de Down o el trastorn de l’espectre autista. 

Una imatge del Hilmir en una canonada de drenatge d’una carretera comarcal

Rumb a l’oest, diverses fumaroles anuncien l’arribada a la “badia fumejant” –com es coneix a la capital Reykjavík, a causa dels vapors geotèrmics que emanen del subsol. En la lluminosa nit, i quan falten encara unes hores per agafar el vol de tornada, ens dirigim al far de Grótta, on ens espera una última trobada.

La Kasia ens rep a la riba, un indret que actua com a vàlvula d’escapament per al seu fill Oliver, un nen amb un sever cas d’autisme. Una vegada més, mentre ella narra els reptes i dificultats de criar un ésser humà que pateix TEA, el jove no deixa de córrer i saltar amb una llibertat desbocada. I una vegada més, la naturalesa s’erigeix com a causant del benestar humà. Un benefici o privilegi que sembla reservat per a la gent que, com l’Oliver i el Hilmir, viu en un misteriós món ocult.

La Kasia i l’Oliver asseguts a la finestra de casa seva i una de les carreteres de l’illa.
Carta de la Kasia sobre el seu fill Oliver

L’Oliver va ser el meu primer fill. Jo era una mare jove. No tenia ni idea del que comportava criar un ésser humà i tenir cura de les seves necessitats de desenvolupament. La meva salut mental se’n va ressentir. Ara m’adono que no estava preparada per ser mare –o potser vaig patir una depressió postpart, que és molt comuna–, però realment, ¿estem mai preparats?

Quan l’Oliver va fer un any, vaig començar a veure alguns símptomes, però en aquell moment no sabia que eren símptomes d’autisme. Un dia, vaig arribar a casa i vaig googlejar: “nen de 2 anys no parla”. El trastorn de l’espectre autista va ser el primer resultat de la recerca, i mentre llegia sobre els símptomes, sentia que estava llegint sobre el meu fill. Vaig imprimir la pàgina i vaig assenyalar amb un marcador vermell tot el que sonava com l’Oliver; poc després tot el full es va tornar vermell.

El camí, des del diagnòstic fins a l’actualitat, no ha sigut gens fàcil. Em vaig enfonsar. Vaig passar dos anys molt llargs de depressió i malestar mental, un període en què assumeixo que no vaig ser una bona mare per a l’Oliver. Però l’ésser humà no creix ni madura quan es troba còmode, i jo estava desesperada per convertir-me en una persona millor per als meus fills, així que vaig començar a buscar teràpia silenciosa. Vaig començar a córrer, a practicar natació a l’aigua freda, a canviar molt sovint de feina, a trencar relacions que m’afectaven mentalment i a començar noves amistats.

L’Oliver és un noi brillant i divertit. Gaudeix de la natura, un indret que el tranquil·litza. L’aventura també el calma, ja que gasta molta energia, la qual té en quantitats sobrenaturals. Podria estar saltant tot el dia i seria la persona més feliç del món.

L’observo amb cura i soc capaç de veure el món ocult que porta dins seu, les coses que només ell pot veure i els colors que només ell pot reconèixer. I sé que potser mai podré veure’l igual que ell, però accepto que aquest món ocult existeix; em nego a veure el meu fill com una persona que necessita adaptar-se a la resta del món. Vull que la resta del món s’ajusti a ell i accepti la seva diversitat.