La nova cara de Madonna: què passa amb les famoses quan es fan grans?

Amb unes trenes rosses recollides damunt les orelles, vestida amb una faldilla llarga i jaqueta negres, una de les artistes més exitoses de tots els temps es va convertir en el centre d’atenció de la passada edició dels Grammy. Madonna era allà per presentar els músics Sam Smith i Kim Petras. Va començar el discurs referint-se a les quatre dècades que portava a la indústria de la música i va elogiar els rebels que estan "forjant un nou camí i resistint la pressió de tot plegat". ¿Algú li estava prestant atenció?

Les xarxes socials es van escandalitzar, però no pel seu discurs, per la seva defensa de la comunitat LGTBIQ+ ni per la seva pròxima gira mundial. La majoria de comentaris feien referència a la seva cara, d'una suavitat prodigiosa i extravagantment esculpida.

Tots els trets de Madonna semblaven exagerats i forçats fins a l'extrem. El front, llis i brillant com si fos de porcellana. Les celles, decolorades i depilades fins a fer-les gairebé invisibles. Els pòmuls, profundament marcats. L'efecte complet resultava familiar, però lleugerament estrany. El públic se'n va adonar. "Madonna confon els seus fans amb una nova cara", va publicar The New York Post.

Els internautes van fer bromes comparant fotografies i intentant esbrinar exactament a quins procediments estètics s'havia sotmès. Tanmateix, més enllà de preguntar-se què s'havia fet, hi havia un dubte més interessant: per què s'ho havia fet. ¿Potser Madonna s'ha deixat arrossegar per la voràgine de la cultura de la bellesa? ¿La pressió per semblar més jove li va fer pensar que havia d'assemblar-se a una mena de criatura excessivament contornejada?

M'agradaria pensar que el camaleó més gran de la nostra era, una dona que sempre ha tingut la intenció de reinventar-se, estava fent una cosa més astuta, més subversiva, oferint-nos tant un nou aspecte —tot i que no necessàriament millorat— com una crítica sobre la feina de la bellesa, la inevitabilitat de l'envelliment i el dilema impossible en el qual es troben les famoses quan es fan grans.

Al llarg de la història, moltes intervencions estètiques han estat subtils, invisibles, privades: Cleòpatra banyant-se amb llet de burra, la reina Isabel I donant-se cops a la cara amb una barreja tòxica de vinagre i plom o una mestressa de casa de la dècada de 1950 retocant-se discretament els cabells blancs. Ho fa o no? Només ho sap el seu perruquer.

No es tracta només de tints per als cabells. Era tota una indústria, una sèrie de coses que les dones es posaven, compraven i feien i que se suposava que ningú havia de veure, sentir o conèixer. Cotilles i cèrcols per cenyir la cintura i elevar el pit. Cosmètics per dissimular imperfeccions i allisar la pell. I la cirurgia estètica, els talls i els allisats que havien de deixar-te com si tinguessis uns gens magnífics. En major o menor mesura, es tractava d'artificis, fum, miralls i pretensions; hores de feina i milers de dòlars, tot això destinat a deixar la dona amb una bellesa que no sembli forçada, com ella mateixa, però millor. I, tot i que hi ha excepcions —com els pentinats a l'estil de Maria Antonieta que desafiaven la gravetat (i la lògica)—, per a la majoria de les dones, al llarg de la història, les consignes han estat subtilesa, secretisme i pudor.

Madonna sempre ha tingut una relació complicada amb aquest enfocament. S'ha reinventat una vegada i una altra, des de la seva arribada als clubs de Nova York lluint cossets de segona mà, guants de blonda sense dits i crucifixos, fins a la seva ascensió a la reialesa de Hollywood amb la seva aparença de Marilyn Monroe a Material Girl. Madonna andrògina, Madonna dominatrix, Madonna hippie, Madonna amb elegància de dissenyador, Madonna retro-disco. I, per descomptat, cap vestimenta podia ser més memorable que la que va lluir a Sex, el projecte fotogràfic de llarga durada que va emprendre amb Steven Meisel.

Després dels premis Grammy, la gent es queixa que ja no sembla Madonna, però quina Madonna els ve al cap? Ha estat rossa i morena, masculina i molt femenina. Ha fet servir roba esparracada i d'alta costura. Ha adoptat i abandonat l'accent anglès. Ens ha mostrat les seves arrels i la seva roba interior exhibint deliberadament les parts ocultes. Cada nova versió de Madonna era a la vegada una aparença i un comentari sobre aquesta manera de vestir, una declaració sobre l'artifici de la bellesa i sobre el seu propi dret a establir els termes en els quals se la veia.

"Mai m'he disculpat per cap de les decisions creatives que he pres ni pel meu aspecte o la meva manera de vestir i no començaré a fer-ho ara", va escriure al seu compte d'Instagram. "Soc feliç de fer de pionera perquè totes les dones que vinguin darrere meu puguin tenir-ho més fàcil en els pròxims anys".

L'aparença més recent no és del tot nova. Ja el 2008, la revista New York escrivia: "Fora les primes i cenyides; que entrin les talles grans. Hi ha una nova cara a la ciutat i és la d'un nadó". El principal exemple de l'article era la mateixa Madonna, el rostre renovat de la qual es comparava amb una cadira de muntar. Però la moda és voluble. El 2019, Elle va publicar que "les galtes rodones de nen petit" estaven "oficialment passades de moda". La setmana passada, The Cut ho va anunciar de nou, amb un article sobre com va morir l'aparença de "bebè sexi".

És possible que Madonna estigui tan encegada per la seva fama i riquesa que hagi perdut la capacitat de veure's a ella mateixa objectivament, com Michael Jackson, que buscava un nas cada vegada més prim o Jocelyn Wildenstein fent... el que fos que estigués fent? Sí, però siguin les que siguin les seves intencions, la superestrella ha aconseguit que parlem de com és de subjectiva la bona aparença i omnipresent la discriminació per edat.

Al final, si la seva intenció era fer una declaració o simplement semblar més jove, més ben dit, "renovada", gairebé és igual. Si la bellesa és un concepte, Madonna és qui ha posat els bastiments a la vista.

Copyright The New York Times