Noves pistes per trobar espècies perdudes

LES SALAMANDRES GEGANTS SÓN DIFÍCILS DE TROBAR. Aquests amfibis, els més grossos d’Amèrica del Nord, poden arribar a fer 75 centímetres, però, a pesar de ser tan grosses, són cares de veure. Les salamandres gegants viuen a les lleres de rierols de muntanya, agotzonades sota roques de grans dimensions. En conseqüència, per localitzar-ne algun exemplar cal mobilitzar un equip de científics. Primer, uns quants han de col·locar un pal llarg sota una roca a fi de fer palanca i aixecar-la i, tot seguit, uns altres s’han de ficar a l’aigua glaçada per atrapar la presa.

Pero ara fa uns anys Stephen Spear, un conservacionista que treballa a l’Orianne Society, una organització amb seu a Athens, a l’estat de Geòrgia, va sentir a parlar d’una possibilitat alternativa. En lloc de detectar animals esquius, hi havia experts que recollien l’ADN d’aquestes espècies al seu hàbitat. Així, no calia que es dediquessin a seguir la pista de l’animal per confirmar-ne la presència. Però com es recull aquest ADN?

Spear va decidir provar-ho. Va viatjar a rius del sud-est dels Estats Units on ell i altres científics havien trobat salamandres gegants i va recollir mostres d’aigua en gerres. Un dia, a l’estat de Tennessee, a la riba del riu Clinch, va conèixer uns pescadors que es van interessar pel que feia. Mentre contemplava l’aigua que corria riu avall pel curs ample del Clinch, els va explicar que intentava atrapar alguna traça de material genètic d’alguna salamandra gegant que esperava en algun lloc, amagada sota una roca. “Em vaig sentir ridícul -confessa Spear-, no t’enganyaré. No les tenia totes que funcionés”.

Malgrat els seus dubtes, un cop al laboratori Spear i els seus col·legues van analitzar l’aigua per buscar-hi traces d’ADN de salamandra gegant. I tal com informen en un article publicat a Biological Conservation, n’hi van trobar. De fet, en van detectar “bàsicament a tot arreu on se sabia que n’hi havia segons estudis anteriors”, explica Spear. A més, fora de l’hàbitat de la salamandra gegant, els científics no van detectar gens d’ADN de l’espècie, de manera que és improbable que els resultats fossin producte d’una contaminació amb ADN procedent d’una altra font. “Em vaig fer adepte a aquesta tècnica”, afirma Spear. I no és pas l’únic.

RECOL·LECTORS D’ADN

Els últims anys s’ha detectat ADN que molts animals deixen a l’entorn on viuen. Aquestes empremtes genètiques aporten informació valuosa que ajuda els experts a detectar espècies invasores que penetren en nous territoris o espècies amenaçades que estan a punt d’extingir-se. Eventualment, es podria arribar a estimar la població d’una espècie que viu en un hàbitat només mesurant la quantitat d’ADN que deixa. Així, en lloc de fer un recompte de les salamandres gegants o altres bestioles esquives, els científics en tindrien prou recol·lectant ADN per catalogar gran part de la flora i la fauna present en un ecosistema. Els primers científics a recollir ADN de l’entorn van ser els microbiòlegs, que aprofiten l’abundància i la ubiqüitat dels microbis. A tall d’exemple, només una cullerada de terra conté mil milions de bacteris, cadascun dels quals és ple d’ADN. Més endavant, els zoòlegs van començar a aïllar ADN animal de pèls i femta fresca. De tota manera, consideraven molt improbable que l’ADN animal pogués sobreviure gaire temps per ell mateix a l’entorn. Tanmateix, els últims anys s’ha demostrat que s’equivocaven.

Eske Willerslev, un pioner de l’estudi de l’ADN ambiental de la Universitat de Copenhaguen, i els seus col·legues van dur a terme una sèrie d’experiments que indiquen que l’ADN present a l’entorn pot proporcionar als zoòlegs una idea fiable dels animals que habiten en un lloc concret en un moment donat. Als zoos, per exemple, després d’excavar a força profunditat entre la porqueria, van trobar ADN que es corresponia amb el dels elefants, el dels lleons i el de les espècies que vivien en cada recinte. El Dr. Willerslev i els seus col·legues també van investigar llacs i altres aqüífers, on van descobrir que l’ADN animal continuava sent detectable setmanes més tard que s’hagués desprès de l’organisme. Els científics van utilitzar mètodes tan sensibles que van trobar ADN de cérvols que havien anat a beure aigua a la vora d’estanys. Aquests resultats van marcar una fita per als zoòlegs. “Els últims tres anys, si fa o no fa, aquest camp ha viscut una gran eclosió”, declara Willerslev.

Els mètodes que s’han utilitzat tradicionalment per fer un cens dels individus d’una espècie poden resultar cars i laboriosos, i tenen algunes limitacions. Per fer un cens de salmons, posem per cas, se solen construir trampes en forma de resclosa per atrapar els peixos durant la seva migració riu amunt per pondre. Però a la primavera l’aigua baixa amb molta força i la majoria de salmons poden esmunyir-se pels rierols que es formen a les àmplies conques dels rius.

ENTRE AIGUA I DETRITUS

Matthew B. Laramie, un ecologista que treballa al Servei Geològic dels Estats Units, estudia el salmó reial ( Oncorhynchus tshawytscha ), una espècie que habita al nord de l’estat de Washington. Quan es va assabentar dels primers èxits de les tècniques de detecció d’ADN ambiental, va decidir buscar ADN de salmó reial a centenars de quilòmetres quadrats de rius i rierols. Com el Dr. Spear, al principi era escèptic. “Tenia els meus dubtes -recorda-. Aquests rius són molt cabalosos, hi ha molt detritus”. Però Laramie i els seus col·legues van informar la revista Biological Conservation que havien trobat ADN de salmó reial a la majoria d’indrets on se sabia que vivia l’espècie, però no a la majoria de llocs on no se l’havia vist anteriorment. Laramie espera que les tècniques de detecció de l’ADN ambiental serveixin per fer un seguiment de l’expansió dels salmons, que tornen a llocs que històricament havien ocupat.

Gràcies a aquestes tècniques, els científics haurien de poder-ne seguir el rastre a mesura que colonitzen cursos d’aigua que havien format part del seu hàbitat. Altres investigadors podran aprofitar els mètodes que Laramie i altres pioners desenvolupen per estudiar espècies diferents de peixos. “Diguem que, per a ells, pot ser arribar i moldre”, afirma Laramie.

DETECTAR INVASORS

L’ADN ambiental també pot ajudar els científics a fer un seguiment d’espècies no desitjades. La detecció d’espècies invasores és crucial per arribar-les a controlar, però els mètodes convencionals no sempre funcionen. Antoinette J. Piaggio, del Centre Nacional de Recerca sobre Flora i Fauna dels Estats Units, i els seus col·legues han descobert que els pitons de Birmània que viuen als aiguamolls de Florida deixen traces d’ADN detectables. Aquest fet pot resultar útil per fer un seguiment de l’expansió de l’espècie, que es produeix a un ritme alarmant, i determinar fins a quin punt posa en perill l’equilibri de l’ecosistema.

D’altra banda, l’ADN ambiental també pot proporcionar indicis importants d’espècies en retrocés. Els científics tenen dificultats a l’hora de decidir quan cal declarar oficialment extingida una espècie, atès que pot ser que encara en sobrevisquin uns quants exemplars aïllats que han passat desapercebuts. Però fins i tot aquests animals tan difícils de detectar deixen ADN, que prova que encara en sobreviuen espècimens, per bé que n’hi hagi de comptats.

Alguns científics, però, encara dubten de la precisió de les proves. Willerslev afirma que, perquè aquests mètodes innovadors puguin considerar-se plenament fiables, encara s’ha de progressar en la comprensió de la conservació de l’ADN a l’entorn. Tot i això, es mostra optimista respecte al potencial de l’anàlisi de l’ADN ambiental per reportar als zoòlegs més dades sobre les espècies que estudien, com ara el volum de les poblacions o la diversitat d’espècies que habiten en un ecosistema. Amb tot, hi ha límits que encara no s’han provat, tot i que també semblava impossible que es conservessin les traces genètiques d’un cérvol que hagués anat a beure a un estany setmanes enrere.