Oliveres cap a la llum de l’eternitat
El camp mallorquí recupera la producció d’oli i així reviu el cultiu del seu arbre més simbòlic
JA HO DEIA COSTA I LLOBERA. RES NO HI HA “MÉS VELL QUE L’OLIVERA”. El mossèn pollencí, un dels màxims exponents de l’Escola Mallorquina, se servia d’aquesta hipèrbole per ressaltar la perennitat de l’arbre mil·lenari en el paisatge mallorquí. A l’escola ens ensenyaven que el clima mediterrani té tres cultius bàsics: el gra, l’oliva i la vinya. I amb els anys hem hagut d’aprendre que més que cap cultiu, més que cap indústria, el que avui ens alimenta és el turisme. Els romàntics foren, segurament, els primers turistes moderns que rebé l’illa. Santiago Rusiñol, Rubén Darío, Frederic Chopin, George Sand... Però què va ser el que els va fascinar de Mallorca? ¿Quin estrany encís els corprenia? Diu Carme Riera al llibre Olivos milenarios de Mallorca : “És la llum, l’atmosfera que l’envolta, allò que li atorga una màgia especial, que és la transparència de l’aire, aire verd de sembrats i aire blau de cala, el maquillatge que li cau millor. I no tinc cap dubte a assenyalar que les oliveres mil·lenàries li atorguen una pàtina que té molt a veure amb la llum de l’eternitat”.
Aquesta llum de l’eternitat, però, com diu Riera, necessita fer-se tangible, explicable, material. La Mallorca atractiva per als seus visitants pot ser la Mallorca urbana i històrica de Palma, sí. Però sobretot ho és la de les platges d’aigua cristal·lina, les d’arena caribenya, la Mallorca del sol radiant i la cala inhòspita. Entre el bullici ardent de la ciutat i l’aigua refrescant de la platja, però, queda la tercera Mallorca, sovint oblidada per molts, i tanmateix màgica: la dels ametlers florits, la dels camps onejants de gra, la de les oliveres aprofitant cada racó a les marjades de la serra. Així es cuina la màgia de la llum. I tanmateix, els doblers fàcils ens varen fer girar cap a la mar tot deixant a l’esquena, invisible, abandonada, fràgil, la imatge del camp mallorquí, tocat de mort, durant un bon grapat de dècades.
Mentrestant, empresaris hotelers, polítics i economistes reconeixien, de paraula i amb la boca més o menys petita, que el camp mallorquí suposava un valor afegit al capital paisatgístic de l’illa. “Les persones que fan senderisme pels camins de muntanya, els turistes que visiten la serra de Tramuntana, els cicloturistes que en pugen les costes, s’aprofiten de la feina que fan els pagesos, gaudeixen del nostre paisatge. Si després els hotelers no poden pagar el nostre oli per oferir-lo al seu client, és que falla qualque cosa”. Qui parla és Pep Oliver (Sóller, 1948), president des de fa més de deu anys del Consell Regulador de la Denominació d’Origen Oli de Mallorca i Oliva de Mallorca. Oliver hi insisteix posant exemples d’altres indrets: “Si vas a Andalusia t’ofereixen el seu vi. A Extremadura t’has de veure pertot un vi blanc que tenen que no té consol. I aquí que tenim un consell regulador d’una denominació d’origen resulta que els hotelers no poden pagar el nostre oli”. “Hi hauria d’haver una manera que no hi perdéssim”, es lamenta sense resignar-se, “i no només amb l’oliva, sinó amb la llimona, la taronja o l’ametla”.
L’abandonament del camp dels anys cinquanta i seixanta va deixar molts de conreus tradicionals abandonats, al pla i a la serra, en favor de les explotacions turístiques. Molts d’aquells olivars que pintaven de verd la serra quedaren sense regit. En el gran incendi que assolà l’any passat bona part de la massa forestal de la serra de Tramuntana es varen poder veure oliveres cremades: “Això no hauria passat si haguessin estat cuidades i no s’hi hagués deixat créixer pinar”, es queixa Pep Oliver.
El missatge inicial pot semblar pessimista, però la certesa que en el camp mallorquí, i més concretament en la producció d’oliva, es mou alguna cosa és palmària. Oliver distingeix entre dos tipus de productors: “Hi ha una gent que té molta il·lusió perquè veu que l’oli de Mallorca, amb raó, ha agafat un nom. Això fa que si tens una explotació amb uns mínims ja la puguis mecanitzar i, a la fi, fer que el producte sigui competitiu”. D’altra banda, no són gens menyspreables els productors que fan oli per al consum propi: “I em pareix molt bé, perquè cuidam el territori i n’obtenim un producte de profit”. L’olivera de la serra de Tramuntana, però, no sols lluita contra els tradicionals enemics comuns de l’agricultura, sinó que pateix un desavantatge específic pel fet d’estar arrelada en marjades de difícil accés que dificulten la mecanització de les explotacions, vital per a la supervivència de l’olivera com a mitjà de vida. Així, a la serra de Tramuntana ja hi ha alguns pagesos que han optat per mantenir l’explotació tradicional als marges (poc rendible) i plantar-ne de nova en zones de més fàcil accés.
Durant les dècades dels vuitanta i els noranta, la vinya i la producció de vi van experimentar un boom a Mallorca. “Nosaltres els anam una passa darrere, però feim el mateix camí”, diu Oliver. En els darrers anys, els ametlers vells del Pla de Mallorca, ja poc rendibles, han estat substituïts sovint per oliveres joves. Més enllà de romanticismes estètics, Pep Oliver recorda que és important que les explotacions agrícoles, i en aquest cas la de l’oliva, suposin un mitjà de vida per a qui se’n cuidi, un fet que també és una garantia de disposar d’un paisatge cuidat i agradable a la vista.
Per Oliver, una explotació que tengui “un projecte seriós, ben pensat i amb una marca darrere a partir de deu hectàrees ja pot ser rendible”. “Ja sé que no és una indústria -continua-, que no és un hotel, però és un lloc de feina i avui hi ha molta de gent que no en té. Si tens un olivar, hi pots anar a fer feina i saps que guanyaràs un jornalet”. No és fàcil, avui, trobar joves preparats i amb ganes per dur una finca a fora vila. Hi ha feina per fer, i hi pot haver un euro a guanyar. Pep Oliver no té dubtes: “Haurem de tornar a cuidar els olivars, perquè, al cap i a la fi, aquí no tenim tantes sortides. Per a la societat és difícil aguantar un vint per cent d’aturats”.
I així dins l’illa dels contrasts, entre Magaluf i Fornalutx, entre Campos i Artà, entre Palma i el port d’Alcúdia, sobreviuen a la serra els olivars als seus marges de pedra seca. “Tal vegada -diu Antonio Colinas-, de la salvació d’aquest arbre i de la perdurabilitat del seu símbol depengui el nostre futur”.