BarcelonaElsa Cabanas (Barcelona, 1961) fa 25 anys, des que va morir el seu marit de càncer, que cuida tota sola els seus dos fills amb discapacitat intel·lectual, el Dani (Barcelona, 1980) i l'Ángel Naranjo (Barcelona, 1988). Tots tres van arribar al barri de Sant Andreu fa quatre anys procedents de les Roquetes. Malgrat els obstacles que la vida els ha posat al davant, els somriures i la positivitat els acompanyen durant la conversa amb l'ARA, que té lloc a casa seva. També hi és present la Luna, una gosseta que farà quatre anys al juliol. El dia de l'entrevista ha estat especialment alegre per a l'Ángel, que per primera vegada ha conduït un carretó.

¿Va ser casualitat que tots dos naixessin amb discapacitat intel·lectual o hi havia antecedents a la família?

— El meu marit tenia quatre germans, i la petita tenia discapacitat intel·lectual. Però abans de tenir els meus fills ens pensàvem que era a causa del fet que la seva mare la va tenir molt gran, amb 50 anys. Després va néixer el Dani, amb discapacitat intel·lectual, i tampoc ho vam relacionar gaire. Però jo ja m'ho vaig pensar molt, abans de tenir-ne un altre. Per això es porten set anys i mig. Em van fer proves de tota mena i em van dir que no tenia per què néixer un altre fill amb discapacitat i que al Dani li aniria bé tenir un germà. Però l'Ángel també va sortir amb discapacitat. És de família, congènit. És el que hi ha.

Fa 25 anys que cuida tota sola el Dani i l'Ángel. Amb quants anys va morir el seu marit?

— Amb 39. El Dani tenia gairebé 19 anys i l'Ángel, 11.

Com van ser els mesos posteriors a la seva mort?

— Molt dolents, vaig caure en una depressió. Vaig estar prenent pastilles més d'un any fins que un dia va venir l'Ángel, que em veia sempre al llit, i em va dir: "Tu també et moriràs com el papa?". Allà es va acabar, em vaig aixecar del llit. Fins aleshores m'aixecava per portar-los a l'escola o al taller i tornava al llit fins que ells sortien. Aquella pregunta em va fer reaccionar. Vaig canviar el xip.

Va demanar ajuda professional?

— L'Ángel va començar a anar al psicòleg i després també el van desviar al psiquiatre perquè la mort del seu pare el va afectar molt. Fins que un dia el psiquiatre va dir: "Ell no necessita un psiquiatre, el necessites tu". Vaig estar anant al mateix psiquiatre que ell, però ho vaig deixar perquè no m'anava bé. Em deia una teoria que a mi no m'anava bé posar en pràctica. A vegades hi anava tranquil·la i sempre sortia plorant. Per exemple, em deia que havia de treure la roba del meu marit de l'armari o que havia de llençar les seves cendres. Jo no estava preparada per fer-ho. De fet, avui segueixo tenint les cendres del meu marit. Cadascú fa el seu dol com pot.

En aquell moment treballava?

— Havia treballat com a cuinera a l'Hospital de Sant Pau i vaig deixar de treballar-hi per cuidar el meu marit, perquè quan li van descobrir el càncer era juny i li van dir que no arribaria viu a Nadal. Va aconseguir arribar al Nadal de l'any següent. Després ja no vaig poder tornar a treballar. Havia de cuidar els meus fills i portar-los a l'escola de necessitats especials, al taller i al psicòleg. La meva mare ja era gran i jo no tenia ningú que em pogués ajudar, ho havia de fer sola.

I d'on sortien els diners?

— De la paga de viudetat i dels meus pares, sobretot de la meva mare, perquè el meu pare també va morir jove.

Els seus fills no tenien cap ajuda, malgrat la discapacitat?

— En van començar a tenir a partir dels 18 anys, però només cobraven la protecció familiar, que anava al meu nom. Ara tenen més ajudes: cobren la dependència i l'orfandat del seu pare. Jo aleshores tenia moltes despeses. El psicòleg de l'Ángel després que morís el meu marit em costava 60.000 pessetes [uns 360 euros] cada mes. A la Seguretat Social hi havia una llista d'espera de dos anys i ell necessitava un psicòleg immediatament.

Però les seves vides també han tingut èpoques de felicitat, oi?

— Sí, no ens ha faltat de res, ells han pogut fer més o menys el que han volgut i hem viatjat. Hem intentat fer una vida el més normal possible. Avui, per exemple, l'Ángel ha anat a fer un curs per portar carretons [l'Ángel mostra, divertit, un vídeo gravat amb el mòbil en què surt ell fent pràctiques]. Estava més content perquè havia conduït! Treballa al sector de l'alimentació, fent sals i xocolata. I juga a futbol en un projecte conjunt entre el Taller Escola Barcelona (TEB) i la UE Sant Andreu. En canvi, al Dani no li agrada fer esport. Treballa de jardiner per a l'Ajuntament de Barcelona i s'encarrega de cuidar-nos a nosaltres.

I vostè ha tornat a treballar?

— No he pogut. Si jo treballava, qui els cuidava? No saben llegir ni escriure. Ara ells saben anar a treballar perquè és la seva rutina de cada dia, però si canvien de lloc no saben arribar-hi. Per exemple, avui l'Ángel ha fet el curset de portar carretons a Cornellà. Qui l'ha portat? A les set del matí ja hi érem.

Us ha tocat matinar.

— Cada dia. Ens llevem a les quatre de la matinada i sortim de casa a les cinc menys 10.

Vostè té contacte amb altres famílies en una situació similar?

— No conec ningú amb dos fills amb discapacitat intel·lectual, però mantinc l'amistat amb les persones que m'han ajudat. Per exemple, quan acabi aquesta entrevista he quedat per fer un cafè amb la psicòloga que tenia l'Ángel quan anava a l'escola fa 17 anys. I tinc contacte amb molts pares. Tenim un grup de WhatsApp i, si ens assabentem que ha sortit alguna nova ajuda, ens informem uns als altres sobre el tema.

Estan contents amb les ajudes públiques que tenen?

— Ara és glòria comparat amb com era abans la situació. Aleshores, jo havia d'agafar l'autobús quatre vegades al dia per portar-los a l'escola i no teníem la targeta rosa gratuïta: cada dia em gastava un dineral en l'autobús. A més, l'escola d'educació especial no estava subvencionada. No l'hauria pogut pagar si no m'haguessin ajudat els meus pares. Ara els organismes públics t'ajuden més, però només reps l'ajuda de fill a càrrec si té un mínim del 65% de discapacitat intel·lectual. El Dani té diagnosticat un 65% i l'Ángel, un 66%.

Consideren que haurien de rebre més ajudes per part de la societat?

— Ara no trobo a faltar res. Abans sí, ara no. A ells els accepten i no els discriminen. Mai els han faltat el respecte pel carrer. Al contrari [el Dani i l'Ángel assenteixen a les paraules de la seva mare].

I pel que fa a les ajudes econòmiques?

— Si es quedessin com estan ara mateix seria perfecte. El problema és que quan es jubilin hauran d'escollir entre la jubilació [es poden jubilar a partir dels 52 anys], que els comportarà molt poc perquè el Dani cobra el salari mínim com a jardiner municipal i l'Ángel el 85% del salari mínim perquè té un contracte de baix rendiment, o el fill a càrrec que cobro jo i la seva orfandat. Les dues coses no poden ser. Quan siguin grans i jo no hi sigui necessitaran ajuda. Algú els haurà de cuidar. Quan més necessitaran els diners és quan menys en cobraran.

I quina és la solució?

— Ara hem de tenir previsió de futur i estalviar. L'única solució és estalviar ara. Ells, que encara estan pendents de valoració, però segurament tenen la dependència en grau tercer, hauran d'anar a una residència perquè amb aquest grau de dependència actualment la llei considera que no poden viure en un pis tutelat, que és la seva il·lusió ["És el que jo vull, quedar-me aquí tant sí com no", afegeix el Dani].

Com és un dia normal a la seva vida?

— Ens llevem a les quatre de la matinada, ens prenem un cafè amb llet o un Cola Cao, ells dos marxen a treballar, jo me'n vaig a comprar, després ells tornen a dinar a casa i les tardes dels dijous l'Ángel se'n va a entrenar a futbol. Amb el Dani, a les tardes anem a comprar moltes vegades, ell m'ajuda molt. I, cada dos dissabtes, l'Ángel té partit de futbol i després ens n'anem a dinar tots junts o quedem amb la meva amiga que viu al pis de sota i també té un fill amb discapacitat intel·lectual. Altres dies quedem amb amigues que són mares de l'escola i ens ajuntem a La Maquinista. Una vida normal.