Dissabte al matí. Entro a la perfumeria i espero el meu torn mentre atenen dues noies que van juntes. Mentre una revisa amb la mirada les prestatgeries plenes d’ampolles de perfum l’altra li diu a la dependenta “Està buscant el seu perfum però no el troba...” “En saps el nom?”, li demana la dependenta per ajudar-la. I en un idioma que no entenc però identifico de seguida, la noia repeteix la pregunta a la seva amiga per saber el nom del perfum que busca. Ara entenc per què aquesta fa d’interlocutora si la que busca el perfum és l’altra. No parla el nostre idioma. Detecto ràpidament, per la llengua amb què han parlat i pels trets físics, que aquella noia jove, rossa i d’ulls clars que busca entre tantes ampolles de colors és ucraïnesa. La dependenta també interpreta ràpidament la situació. La noia que repassa les prestatgeries no busca un perfum qualsevol. Busca el seu. El que no es va emportar quan va fer la maleta a correcuita.

Un perfum no és res essencial que hagis de posar en una bossa si has d’abandonar a la força casa teva. Quan agafes el més imprescindible per subsistir lluny del teu país durant un temps incert, una ampolleta de perfum no té cap sentit. Quina transcendència té l’aroma de bergamota, de mesc, de pàtxuli, de sàndal, de cedre o de vainilla quan una guerra esclata a l’altra banda del vidre de la finestra de casa teva?

El perfum és un caprici, en alguns casos fins i tot luxós. Però el vincle que una persona estableix amb el seu perfum, amb l’olor que ha escollit per a ella mateixa, pot esdevenir molt més que una vel·leïtat invisible i circumstancial. No és l’olor que fas sinó el que aquella olor representa per a tu. Deia el perfumista Jean Paul Guerlain que el perfum és la forma més intensa del record. Hi ha persones per a qui l’olfacte esdevé essencial a l’hora de relacionar-se amb l’entorn. És una olor que no vols canviar, que ha de ser aquella perquè l’abast del seu significat va més enllà d’una simple ruixada al coll.

Quan has deixat enrere l’olor de casa i fuges d’una guerra l’únic que deus sentir a la pell és l’olor de la pols dels soterranis, dels passadissos del metro atapeïts de gent desesperada; l’olor dels trens plens, de la humitat de les estacions d’autobús a la nit i del menjar d’emergència. L’olor que fa la por, l’olor de les maletes apilades, de la roba bruta i de lavabos públics. L’olor de cotxe, dels viatges llargs i dels llocs inhòspits on pares a hores intempestives.

La noia que buscava el seu perfum ja és en un lloc segur on hi trobarà afecte i atencions. Però serà l’olor d’una altra llar i d’uns altres llençols. “You are a lucky girl! ” li diu per animar-la la dependenta. L’amiga li posa la mà a l’espatlla. Vol mimar-la amb aquells detalls que et fan sentir una mica més a casa teva. Un altre perfumista, Jean Claude Ellena, deia que el perfum és la poesia de la memòria. És el que et retorna al lloc que enyores. A la botiga buscaven el seu perfum. La seva olor. La que sents que és només teva. L’olor dels matins quan t’arreglaves per sortir al carrer. L’olor de quan anaves a treballar o quan sorties a sopar. És l’olor que et transporta al teu propi jo i les teves millors circumstàncies. L’olor de quan tot va bé. L’olor que fa la pau.