Olorar per la pell per guarir

PER BÉ QUE L’OLFACTE ÉS UNA DE LES FACULTATS HUMANES més antigues, també és una de les últimes que han entès els científics. Els biòlegs no van descriure el funcionament intern dels receptors olfactius (els sensors químics que tenim a dins del nas) fins a principis dels 90. El seu descobriment va ser guardonat amb un premi Nobel. Des de llavors les coses s’han complicat. Durant els últims deu anys, aproximadament, els científics han descobert que no només tenim receptors aromàtics al nas, sinó a tot el cos (al fetge, al cor, als ronyons i fins i tot als testicles, uns indrets en què acompleixen un paper central per a una sèrie de funcions fisiològiques.

Ara un equip de científics de la Universitat del Ruhr de Bochum, a Alemanya, ha descobert que tenim la pell repleta de receptors olfactius. “Més del 15% dels receptors olfactius que tenim al nas també els trobem en cèl·lules dèrmiques humanes”, afirma Hanns Hatt, director de la recerca. Però, a més, el fet d’exposar un d’aquests receptors (que reben el nom pintoresc d’OR2AT4) a una olor de sàndal sintètica anomenada Sandalore desencadena una cascada de senyals moleculars que, segons sembla, indueix a la reparació del teixit lesionat. En una sèrie de proves amb humans, l’abrasió cutània es curava un 30% més ràpidament en presència de Sandalore, una descoberta que, en opinió dels científics, podria donar peu a la creació de productes cosmètics contra l’envelliment de la pell i nous tractaments per afavorir la reparació després d’un traumatisme físic.

FUNCIONS IMPORTANTS

La presència de receptors d’olors fora del nas pot causar estranyesa en un primer moment, però, com han observat Hatt i d’altres, els receptors olfactius són uns dels sensors químics més antics del cos des del punt de vista evolutiu. A més, són capaços de detectar un gran nombre de compostos, no únicament els que estan en suspensió. “Si penses en els receptors olfactius com a detectors químics especialitzats, en lloc de com a receptors que tenim a dins del nas per detectar olors, que n’hi hagi en altres llocs és d’allò més lògic”, explica Jennifer Pluznick, fisiòloga de la Universitat John Hopkins que va descobrir que els receptors olfactius ajuden a controlar la funció metabòlica i a regular la tensió arterial dels ronyons de ratolins.

Cal imaginar els receptors olfactius com un sistema format per una clau i un pany. La molècula aromàtica és la clau que encaixa amb el pany del receptor. Només certes molècules encaixen en certs receptors. Així, quan la molècula adequada passa pel costat i es col·loca sobre el receptor que li pertoca, desencadena una complicada coreografia de reaccions bioquímiques. Aquest procés culmina a l’interior del nas, des d’on s’envia un senyal nerviós al cervell que percebem com una olor. Ara bé, el mateix aparell també pot complir altres funcions biològiques.

Hatt va ser un dels primers científics que va estudiar aquestes funcions en detall. En un estudi publicat el 2003, va informar que els receptors olfactius de l’interior dels testicles proporcionen als espermatozous una orientació química que els permet saber com arribar a un òvul no fecundat. D’aquesta manera, l’expressió química sexual adquireix un nou sentit. Des de llavors, Hatt ha detectat receptors olfactius en uns quants òrgans més, entre els quals hi ha el fetge, el cor, els pulmons, el còlon i el cervell. De fet, hi ha indicis genètics que apunten que pràcticament tots els òrgans del cos humà en contenen.

EFECTES TERAPÈUTICS

Els investigadors han anat obrint els ulls a la importància biològica d’aquests gossos rastrejadors moleculars i al seu futur prometedor per al diagnòstic i el tractament de malalties. El 2009, per exemple, Hatt i el seu equip van informar que l’exposició de receptors olfactius de la pròstata humana a beta-ionona, un compost aromàtic primari de les violetes i les roses, semblava inhibir la propagació de cèl·lules prostàtiques canceroses desactivant-ne els gens anòmals.

El mateix any Grace Pavlath, biòloga de la Universitat Emory, va publicar un estudi sobre els receptors olfactius dels músculs esquelètics. Va descobrir que el fet de mullar els receptors amb Lyral, una fragància sintètica que fa olor de lliri de maig, afavoria la regeneració del teixit muscular. D’altra banda, es va descobrir que si es blocava aquests receptors (neutralitzant els gens que els codifiquen) s’inhibia la regeneració muscular, cosa que apunta que els receptors olfactius són un component necessari de l’intricat sistema de senyals bioquímics que fa que les cèl·lules mare es converteixin en cèl·lules musculars i substitueixin el teixit danyat.

Es pot posar la mà al foc que ben pocs científics s’haurien imaginat que una fragància que es ven a les perfumeries tingués efectes benèfics mèdics destacables. Tot i que, fet i fet, potser no és pas tan sorprenent. Els receptors olfactius són la subclasse més nombrosa de receptors associats a proteïnes G, una família de proteïnes que es troben a la superfície de les cèl·lules, a les quals permet sentir què passa al seu voltant. Aquests receptors són una diana terapèutica habitual dels medicaments (el 40% de tots els fàrmacs subjectes a prescripció mèdica arriben a les cèl·lules a través dels receptors associats a proteïnes G), cosa que és un bon presagi per al futur de la medicina aromàtica.