CanesApareixen a les primeres hores del dia, quan el sol ja comença a picar fort però encara no crema. En total són més d’un centenar. Alguns venen de molt lluny, d’altres de pobles de la Costa Blava, esplèndida a mitjans de maig. Alguns són joves cinèfils, d’altres dones veteranes que fa més d’un quart de segle que venen cada any al festival de cinema més important del món. Però tots tenen, com a mínim, dues coses en comú: la passió pel cinema i les escales plegables.

“Estem molt organitzats”, explica a l’ARA Martine Santoro, tota una institució dins del “clan de les escales plegables”, el malnom amb què es coneix des de fa anys aquest grup heterogeni d’entusiastes del glamur que passen dies i dies a tocar de la catifa vermella per veure de prop els seus ídols.

El primer que cal fer, un dia abans que comenci l’efervescència de Canes, és col·locar els instruments de treball –escales de mà o de tisora, de dos o tres esglaons, escambells i tamborets de tota mena– davant per davant de l’imponent Palau de Festivals i la seva catifa vermella, per on aquest any passen, entre molts d’altres, Emma Stone, Pedro Pascal, Heidi Klum i Carla Simón.

La tasca no és fàcil. Cal negociar amb l’Ajuntament –“Al principi ens tractaven com bestiar”, diu Santoro–, amb els serveis de seguretat privada –"Són els pitjors"– i amb els altres membres del clan. L’objectiu és situar-se en el punt exacte on les berlines negres descarreguen cada vespre les estrelles i “caçar-les” abans que comencin a pujar, entre una multitud embogida i els crits dels fotògrafs, els 24 esglaons encatifats fins a les portes del cinema.

“Per instal·lar el material, primer cal esperar que l’Ajuntament col·loqui les seves barreres. És per això que també ens diuen els foses encadenades, perquè fem servir cadenes. Quan el material està lligat ens quedem més tranquils, perquè ja no l’hem de vigilar. Fa deu anys havia de dormir al cotxe per vigilar el meu lloc, era molt dur. Però ara tenim un acord amb l’Ajuntament”, explica Santoro, que tot i que ja ha superat els 70 anys no ha perdut l’entusiasme de quan va començar a venir, ja fa unes quantes dècades.

Una olla de grills

Canes és ple de contrastos, una olla de grills en què cap de tot. El festival més prestigiós del món és una cita ineludible per als grans noms del cinema d'autor que somien emportar-se la Palma d’Or i un paradís per als cinèfils. Però, al mateix temps, funciona com un aparador de luxe per a les pel·lícules que batran rècords de taquilla, com l’última entrega de Missió: Impossible, que aquest any ha vingut a presentar un Tom Cruise més atlètic que mai.

A això s’hi suma el mercat de compravenda més important del planeta, en què una munió d’executius reunits en terrasses, suites d’hotel de luxe i xalets amb vistes al Mediterrani posen preu als que, esperen, seran els blockbusters dels pròxims mesos.

I al bell mig del mític passeig de la Croisette, entre els influencers i els badocs, una munió de joves cinèfils desesperats que, amb un esmòquing fet a casa i els ulls plens d’il·lusió, es planten davant del Palau amb un cartellet que prega "Una invitació, sisplau!”, esperant un bon samarità que els obri les portes del cel.

Barbies i motoristes

Martine Santoro s’hi sent com peix a l’aigua: “Em vaig enamorar de Canes quan era petita, mirant la televisió. I he fet realitat el meu somni”.

És una de les veteranes del clan, un grup autoorganitzat en el qual la decisió més important de totes –la de saber qui estarà a primera fila, en un espai limitadíssim, entaforat entre cotxes al bell mig de la Croisette– es pren per consens, però sense fer soroll.

“La manera com ens organitzem no és un tabú, però no en parlem públicament”, admet Santoro, que sí que reconeix l’existència de diferents grups, incloent-hi el seu, en què la passió pel cinema es transmet entre generacions.

“Quan algú no es presenta [per ocupar el lloc que té assignat], sempre dono prioritat als més joves, als que s’estimen de veritat els actors i el cinema. Pensa que alguns dels que estan al meu grup els vaig conèixer quan només tenien 17 o 18 anys! Són obstinats, apassionats, com jo”, diu amb un gran somriure.

Una prova d’aquesta passió és que des de fa uns anys fins i tot personalitza la seva escala en funció dels convidats. L’any passat hi van aparèixer enganxades nines rosses de cabells llarguíssims, un homenatge a Greta Gerwig, directora de Barbie i presidenta del jurat. Un altre any, uns motoristes en miniatura van agradar tant a George Miller, el director de la nissaga Mad Max, que s’hi va acostar per fotografiar-los.

Una cerimònia pagana

Som dimarts 13 de maig, quarts de set de la tarda, i falta menys d’una hora perquè comenci la cerimònia que obrirà oficialment la 78a edició del Festival de Cinema de Canes.

Tots els membres del clan estan a punt, col·locats a dalt de les seves respectives escales i armats amb càmeres, telèfons, fotos i bolígrafs. La música comença a sonar, l’speaker escalfa l’ambient abans de l’arribada de les vedets.

La història de la montée des marches [la pujada de les escales] es remunta als orígens del festival, però va ser a partir dels anys 80 que es va institucionalitzar, coincidint amb la construcció de l’imponent Palau dels Festivals, el búnquer, com el coneix tothom, i que fa anys que l’Ajuntament vol renovar.

El que durant anys va ser una barreja una mica caòtica d’actors, fotògrafs i anònims entrant en una sala de cinema s’ha convertit en una cerimònia pagana, un acte col·lectiu i molt codificat (amb polèmica inclosa sobre el dress code de les dones) per celebrar el setè art i els seus déus.

El vermell de la catifa (en realitat són dos: rouge rosso a la part central i rouge teatro als laterals, exclusius per al festival) es converteix durant gairebé una hora en el centre d’un univers de purpurina i glamur, escrutat a banda i banda per dues fileres de fotògrafs amb esmòquing i corbatí i seguit per milers de persones a les xarxes socials.

En un extrem hi ha el passeig de la Croisette, on paren les limusines, el punt estratègic on els membres del clan s’han pogut instal·lar després de dies de sang, suor i llàgrimes. A l’altre extrem, a dalt de tot de l’escala, on hi ha les portes que donen accés al Grand Auditori Louis Lumière (2.300 places), regna somrient el totpoderós delegat general de Canes, Thierry Frémaux, l’home que xiuxiueja a l’orella dels millors cineastes del món.

En aquest primer dia de festival, pels 60 metres de catifa vermella es passegen la presidenta del jurat, Juliette Binoche, que llueix un conjunt blanc immaculat de Dior amb vel i caputxa, i Robert De Niro, en plena forma als seus 81 anys, emocionat perquè està a punt de rebre una Palma d’Or honorífica de mans del seu amic Leonardo DiCaprio.

Tot plegat amanit amb música més o menys ballable, l’speaker que enumera com una lletania noms i títols i una altra vegada el vals de les estrelles, ara amb un Quentin Tarantino desbocat i una Eva Longoria de somriure radiant. Sense oblidar la munió de models que, com cada any, atrauen la mirada dels fotògrafs i periodistes (més de 4.200 acreditats l’any passat) amb els seus vestits d’alta costura.

Una experiència analògica

En ple guirigall, Martine Santoro busca el contacte humà amb uns éssers que de vegades no ho semblen. “Alguna vegada he demanat autògrafs només perquè l’actor no sabia exactament què volia. Però en realitat el que busco és viure l’instant. Amb tenir al davant Brad Pitt o Leonardo DiCaprio, els més grans, ja en tinc prou”.

En aquest sentit, els caçadors d’autògrafs són sobretot caçadors de moments. Més enllà de la prova material que proporciona una selfie o una foto signada, tots busquen una experiència analògica, l’adrenalina de viure un moment efímer que recordaran tota la vida al costat d’uns ídols que creien inabastables.

Per a Santoro, la jornada acaba amb èxit i una selfie amb Robert De Niro que exhibeix amb orgull al seu compte d’Instagram.

Però el seu gran moment a Canes és i continuarà sent la trobada amb Sharon Stone, “un cop de sort”: amb l’ajuda providencial d’un periodista de l’altra banda de la tanca metàl·lica, la diva de Hollywood va accedir a acostar-se a saludar-la. “Tenia llàgrimes als ulls”, diu al recordar un dels millors moments de la seva vida. No debades el seu pseudònim a les xarxes socials és Sharon Stone, c’est moi.