Poca estona després que el Barça es proclamés campió de Lliga, quatre jugadors del primer equip van ser identificats pedalant per Barcelona. Dani Olmo, Iñigo Martínez, Eric Garcia i Pedri van agafar unes bicicletes del servei de Bicing de la ciutat per anar al sopar de celebració del títol després de visitar Ferran Torres a l’hospital. Els vídeos dels quatre futbolistes, eufòrics, circulant junts per la Diagonal, ens remetien a una felicitat adolescent i vibrant que recordava algunes pel·lícules dels anys vuitanta. El vídeo del mateix Olmo gravant-se en primer pla mentre conduïa la bici, parlant als seus companys, encara hi remetia més. Pel·lícules com ET, l’extraterrestre i Els Goonies, amb imatges dels nens protagonistes corrent amb les seves bicicletes, s’han convertit en icòniques, i ens transporten a aquest estat d’ànim i a una època molt concreta de les nostres vides. Són molt significatives per a aquelles generacions que, als estius, tenien la sensació de controlar les seves vides agafant fort el manillar als carrers que feien baixada. La bicicleta, en el cinema i en les sèries, significava l’evasió del món adult i de les normes. Esdevenia un símbol d’amistat, d’aventura i, per sobre de totes les coses, de llibertat. Les fugides en bicicleta sempre representaven un viatge cap a l’emoció i el descobriment. De fet, quan ara tornes a agafar una bicicleta sembla que recuperis una part d’aquella infantesa. De totes les celebracions que hem vist de la Lliga, aquesta de l’excursió intrèpida sobre dues rodes sembla respondre a una necessitat instintiva de canalitzar una alegria desbordant. L’acte de circular en bicicleta multiplica la felicitat, la fa més tangible, més real. Incrementa la intensitat del moment. Perquè anar en bicicleta et fa sentir part del món. La bicicleta ha sigut també el sistema de transport dels més humils. Aquell trajecte curt dels quatre futbolistes del Barça té alguna cosa de retorn a l’essència d’ells mateixos, alliberant-se de la pressió i les convencions que et limiten quan ets una estrella del futbol.

A Elogi de la bicicleta, l’antropòleg francès Marc Augé sentenciava: “Ningú pot fer un elogi de la bicicleta sense parlar d’ell mateix. La bici forma part de la història de cadascun de nosaltres. L’aprenentatge ens remet a moments particulars de la infantesa i l’adolescència. Gràcies a ella, tots hem descobert una mica del nostre propi cos, de les seves capacitats físiques, i hem experimentat la llibertat a la qual està indissolublement lligada. Per a algú de la meva generació, parlar de la bicicleta és evocar, fatalment, molts records. Però aquests records no són només personals; estan arrelats a una època i a un mitjà, en una història compartida amb milions d’altres”.

Per això les imatges de Dani Olmo, Iñigo Martínez, Eric Garcia i Pedri circulant en bicicleta provocaven tanta empatia. Tots quatre semblaven estar en el clímax de la felicitat. Les imatges t’encomanaven el somriure i, a la vegada, una enorme nostàlgia per aquesta felicitat tan absoluta, inconscient, incondicional, eixelebrada, que et fa creure que voles, que encara no té cap por ni cap esquerda.