L’AUTOR D’UNA SÈRIE DE SEIXANTA-VUIT NOVEL·LES DE MISTERI AMBIENTADES A BESALÚ HAVIA QUEDAT PER SOPAR AMB EL SEU TRADUCTOR AL CASTELLÀ. Home meticulós i exigent fins a l’obsessió, el novel·lista llegia les traduccions després que haguessin passat pel corrector d’estil i l’ortotipogràfic i les esmenava sempre durant un àpat -preferiblement un sopar- amb el traductor. El procés havia estat sempre el mateix: l’autor li trucava i li demanava que reservés taula, recordant-li la tírria que tenia a la cuina japonesa i la nepalesa; es presentava mitja hora tard a la cita, i quan arribava s’inventava una excusa inversemblant que el traductor no s’empassava, però que ajudava a refermar la posició de superioritat de l’autor; no quedava mai content del que havien menjat, i a l’hora de repassar el llibre emfasitzava les pífies amb desmesura, tot i que cada vegada n’hi trobava menys; pagava ell, però de la ronda de còctels posterior se n’encarregava el traductor, i en algunes ocasions li havia tocat desembutxacar una quantitat superior al preu de l’àpat.

El vespre que havien de repassar la novel·la número seixanta-nou, l’autor treia foc pels queixals. La dona l’havia deixat encara no feia un parell de setmanes, i tenia la intenció de transmetre cadascuna de les frustracions que sentia al seu comensal. Ho faria de la manera més egoista possible: carregant-se la traducció -que era gairebé perfecta- i, si calia, trencant la relació amb l’home que havia tingut, a excepció d’ell mateix, la relació més constant i propera amb el seu món creatiu saturat de crims, de personatges tèrbols, de sexe en hotels de carretera.

Abans d’anar al restaurant va passar per una cocteleria que no freqüentava gaire i s’hi va beure tres singapore slings en poc més de mitja hora. Aquella vegada havia decidit canviar l’ordre de la vetllada: ell pagaria les copes, i del sopar se n’encarregaria el traductor.

Quan va arribar al restaurant, però, l’home no l’esperava dòcilment a la taula que havien reservat. Tenia la caçadora de sempre -texana i descolorida- penjada en una cadira. A sobre les tovalles també hi havia la mateixa carpeta on carregava els manuscrits des de feia seixanta-vuit traduccions. L’autor es va asseure a la cadira del davant i va demanar una copa de vi blanc per fer temps. ¿Quanta estona podia trigar? ¿Un parell de minuts? ¿Cinc, a tot estirar?

-Se’n prepara una de grossa -va murmurar l’autor després de fer el segon glop de vi.

Va esperar dos minuts. I cinc. I deu. Ja havia buidat mitja copa de vi, quan es va aixecar per preguntar al cambrer si sabia on havia anat l’home que esperava.

-Sens dubte -va respondre, enfundat en uns pantalons negres que li feien bossa i una camisa blanca un pèl descolorida.

El va portar fins a la sala de no fumadors i el va fer aturar-se a l’entrada.

-¿El veu? És allà al fons, amb la noia del vestit de color crema.

L’autor va aclucar els ulls per intentar enfocar amb precisió la parella de la taula més allunyada del restaurant. La dona del vestit de color crema li donava l’esquena. Des d’allà li veia l’espatlla nua, modelada per la natació i el body combat, i també un pam de vestit, que baixava fent una corba atractiva fins que el respatller impedia continuar-ne seguint la pista. Molt a prop seu hi tenia un voltor escabellat -el traductor- , que li parlava amb un somriure esculpit al rostre.

-No sap com m’agradaria estar al lloc del seu amic -va dir el cambrer a l’autor: era un comentari de pura admiració-. Fa vint-i-tres anys que em dedico a aquesta professió, i sé quan tenim al davant una senyoreta carregada de diners. Aquest n’és un cas. Una americana que no sap com gastar-se els milions. Però el seu amic m’ha passat al davant...

L’autor no li va voler seguir el fil. Si quan entrava al restaurant ja treia foc pels queixals, en aquells moments li costava controlar l’odi que s’acumulava a dins seu, que apuntava directament al traductor, disposat a perforar-lo sense clemència. S’hi va acostar sense fer gaire soroll, i el va atacar per l’esquena.

-Fa estona que t’espero -li va dir, sorprès de ser capaç de controlar el volum i el to de la frase.

Dos parells d’ulls enjogassats el van observar: els del traductor, que eren foscos i vulgars, i els de la desconeguda, verds i endolcits per la ingestió d’alcohol.

- One moment, please -va dir a la dona abans d’adreçar-se a l’autor- . Ara vinc. Perdona.

-Si et sembla, fem la reunió aquí mateix.

-Ho sento -va insistir el traductor. Mirava els coberts de la dona, encara impol·luts. Ella tenia la vista fixa en un dels quadres abstractes de la paret.

L’autor es va emportar el traductor cap a la seva taula. Tots dos eren escortats pel cambrer, que no podia camuflar el somriure de satisfacció adolescent que li viatjava d’orella a orella.

El sopar va anar malament. L’autor va començar a atacar la traducció abans que arribés el primer plat. Amb prou feines va tastar els canelons de peus de porc, el traductor: els comentaris insultants li havien fet perdre la gana. El novel·lista, en canvi, va poder compaginar l’exercici crític amb el tàrtar de salmó amb alvocat.

-Aquesta és l’última vegada que treballes per a mi -es va permetre especificar quan els van haver retirat els plats.

El traductor, que havia entomat el xàfec sense replicar gens ni mica, va buidar l’aigua de la copa amb tres glops llargs -esforçats- i va dir:

-Sé que estàs passant per un moment difícil.

-T’equivoques. Estic acabant dues novel·les més.

-No em referia a això, i ho saps.

L’autor va agafar la seva copa -una altra vegada mig plena de vi blanc-, se la va acostar als ulls i la va tornar a deixar a la taula.

-Vés a la merda -va dir.

-Em sembla que és millor que ens veiem un altre dia.

-Exacte.

-Em fa l’efecte que serà bo per a tots dos.

-Evidentment. Ara torna amb la teva puteta ianqui. Amb una mica de sort te l’acabaràs tirant.

Aquest últim comentari va molestar el traductor, que va tirar el tovalló al damunt de la taula i va remoure el cul a la cadira mentre guardava el manuscrit a la carpeta marró.

-Sí que et costa poc, de deixar-me plantat -va continuar l’autor-. Tots feu igual. Fills de puta.

-Ets molt injust -va respondre el traductor mentre enretirava la cadira, s’aixecava i se n’anava cap a la sala de no fumadors.

-Ja et trucaré per saber com ha anat amb la teva...

L’autor no va acabar la frase, perquè mentre el traductor s’allunyava amb la carpeta sota el braç ja havia pres la decisió d’arruïnar-li la nit.

Quan el cambrer va portar els segons plats -dues racions de bacallà amb samfaina que encara fumejaven- no es va sorprendre de trobar-se l’autor tot sol:

-Acabo de veure el seu amic amb la senyoreta -li va dir.

-No és amic meu: treballa per a mi -va replicar, i després d’una pausa mínima va afegir-: Treballava per a mi, per ser exactes.

-¿L’ha acomiadat?

-Més o menys.

-¿Aquesta nit?

En comptes de respondre aquesta última pregunta, l’autor es va interessar per la dona americana.

-Vull saber-ne més coses -va dir, i ni tan sols li va caldre ensenyar un parell de bitllets rosegats al cambrer, que se’l mirava amb els mateixos ulls cansats d’un rap d’oferta en una parada del mercat.

-Està de sort. Hi he parlat una mica -va explicar, en to de confidència trobadoresca-. M’ha preguntat si havia vist La pantera rosa, i jo li he dit: «The cartoons?». Els dibuixos animats, m’entén, oi? -L’autor va fer que sí amb el cap despectivament-. Ella m’ha dit que no. «The film?», li he preguntat. I ella ha contestat: «Yeahhhhhh!». I m’ha dit que el director de la pel·lícula era el seu avi.

-¿Blake Edwards? -La curiositat va superar la ràbia que l’autor sentia: les comèdies de Blake Edwards eren un dels primers records cinematogràfics que tenia.

-No ho sé, suposo que sí. Sóc molt dolent per recordar noms -es va excusar l’altre-. La senyoreta... m’ha dit que és d’Oklahoma, i que fa dos mesos que viatja sola per Europa. Ha arribat de París aquest matí, i s’estarà tres dies a Barcelona. El seu amic ha estat molt hàbil. Si no m’arriba a passar al davant, probablement...

L’autor es va repassar el cambrer de dalt a baix: tenia una panxa considerable i un sotacoll prominent, particularitats poc indicades per seduir la néta de Blake Edwards.

-Pensi que fa vint-i-tres anys que m’hi dedico, a aquesta professió.

-Ho ha dit abans. Encara no me n’havia oblidat.

-En tot aquest temps puc comptar amb els dits d’una mà les oportunitats que he tingut de muntar-m’ho amb una dona rica.

-Amb la néta de Blake Edwards.

-Com vostè vulgui. Jo la tinc batejada des de fa estona. Per a mi, ella és la pantera d’Oklahoma.

El cambrer no va poder evitar fer una rialla sorollosa, que va molestar l’autor fins a tal punt que en aquell mateix moment va prendre dues decisions: acabava de posar punt final a la conversa i no deixaria ni un cèntim de propina a aquell pocavergonya.

Van trigar gairebé una hora a sortir de la sala de no fumadors, la néta i el traductor. El novel·lista encadenava un cigarret rere l’altre i tirava la cendra al platet on li havien portat el compte. Quan van aparèixer, els moviments de la noia, en comptes de recordar felins altament perillosos, més aviat feien pensar en la sinuositat hipnòtica de les serps. El traductor ni se’l va mirar, quan va passar pel seu costat. A mesura que s’hi apropava, però, es va atrevir a col·locar una de les seves grapes esquelètiques a la cintura de la dona, com si d’aquesta manera volgués evidenciar que l’animal -per molt ferotge o verinós que pogués ser- estava sota control.

-Miserables -va dir l’autor quan els va tenir prou lluny perquè no el sentissin.

Es va aixecar tan bon punt van haver sortit del restaurant, disposat a seguir-los.

L’autor havia publicat seixanta-vuit novel·les de misteri ambientades a Besalú, però era incapaç de comportar- se amb la perspicàcia i encant del personatge principal, el detectiu Trujillo. Se les va manegar per no perdre de vista la parella que perseguia, i va esperar deu minuts al davant del bar on s’havien ficat. Fumava, avorrit, i quan li va sonar el mòbil el va apagar sense ni tan sols mirar qui trucava. Després d’esclafar el segon cigarret amb una trepitjada contundent, l’autor va entrar al bar i de seguida va ser descobert pel traductor, que li va dedicar una mirada de disgust aprofitant que la noia feia un glop llarg al còctel. L’autor es va instal·lar a la barra i va demanar un whisky doble.

-Sense gel -va exigir al cambrer, que tenia tots dos braços decorats amb tatuatges que reproduïen passatges bíblics.

Des de la posició on era, no li calia fer cap esforç per observar la conversa entre el traductor i la néta de Blake Edwards. Ell gesticulava molt. Ella se l’escoltava amb tota la paciència del món, i de tant en tant feia un somriure que l’autor interpretava com si fos de compromís.

-Tindrà feina, si se la vol fotre -murmurava cada vegada que tenia ganes de xarrupar una mica de whisky. Si algú se l’hagués mirat més de dos segons hauria pensat que es tractava d’un pobre borratxo enumerant misèries davant la seva enèsima, confessional i trista copa.

Al cap d’una mitja hora, la parella va sortir del bar. L’autor es va afanyar a pagar el parell de whiskys dobles que s’havia polit i els va tornar a seguir. Abans de creuar la segona cantonada, el traductor es va girar i li va deixar anar una mirada assassina. El missatge que va interpretar l’autor va ser que el seu antic col·lega volia una mica més d’intimitat. Li va concedir el desig, i quan la parella es va ficar en un altre bar -el lloc on normalment anaven a prendre còctels: era allà, que els comptes havien arribat a superar els dels restaurants-, va fumar-se dos cigarrets abans de tornar a encendre el mòbil i comprovar que la trucada d’abans era de la seva exdona. L’hi va tornar, però va sortir el contestador.

-No sé què volies, però se me’n fot bastant -va dir després del missatge protocol·lari i el senyal-. Se me’n fot molt, de fet: no sé per què t’estic trucant. A la merda.

L’autor va penjar el telèfon. Llavors va trucar al seu germà petit, l’únic que encara entomava els seus atacs de ràbia sense engegar-lo. També li va acabar sortint el contestador, i va penjar abans de proferir una col·lecció d’insults imponents que el van motivar a creuar la porta del bar.

Un cop a dins es va asseure a la barra i va saludar el cambrer de sempre, que després de deixar anar un bona nit entre cordial i enigmàtic li va fer un gest amb el cap assenyalant el traductor.

-Sé que és aquí -va dir l’autor sense camuflar el menyspreu cap al seu antic col·laborador-. Avui ha vingut més ben acompanyat que de costum.

-La dona és americana. Es veu que s’han conegut avui.

-¿No saps qui és?

-¿Per què ho hauria de saber?

-És una puta de luxe -va dir l’autor mentre es col·locava dramàticament un cigarret als llavis-. Es fa dir la pantera d’Oklahoma.

Una hora i mitja més tard, la dona, el traductor i la carpeta marró amb el manuscrit van sortir del bar. Tots dos van mirar frontalment l’autor, que feia ulls d’haver begut massa i intentava lligar amb una rossa embotida en un vestit verd maragda que li seguia el fil perquè el desconegut li havia promès que li pagaria les copes. L’autor no es va adonar que sortien. Va seguir xerrant i fent glops minúsculs al seu whisky sour, el còctel que prenia quan començaaven a acabar-se-li les piles. Minuts més tard, mentre tornava del lavabo, va veure que la parella que perseguia havia desaparegut.

-¿On són, aquells dos? -va preguntar al propietari del bar.

L’autor arrossegava les esses. L’aire se li escapava de dins: era un globus foradat.

-Han anat per feina. Li deu haver costat cara, la broma, al seu amic.

-Sens dubte.

L’autor va tornar al costat de la rossa i en comptes de dir-li res va treure el bloc de notes minúscul i el boli que duia a la butxaca de la camisa i va apuntar-hi tres ratlles de diàleg:

DETECTIU TRUJILLO: ¿On són, aquells dos?

BÀRMAN: Han anat per feina. Li deu haver costat cara, la broma, al seu amic.

DETECTIU TRUJILLO: Podria arribar a costar-li la vida...

Serien les primeres línies de la nova aventura del seu personatge estrella. Ja estava decidit: estriparia els tres capítols avorrits i misògins que havia escrit en els pocs moments en què s’havia pogut concentrar des que la seva dona havia marxat de casa.

-¿Què fas? -li va demanar la rossa, que mai no hauria dit que seia al costat d’algú que es guanyava la vida escrivint novel·les de misteri.

-No n’has de fer res.

L’autor va pagar les copes i va sortir del bar amb un cigarret encès als llavis. Cada pipada que feia li anava descobrint racons del laberint argumental del seu nou llibre. Va arribar a casa xop de suor i eufòric, disposat a començar la gran obra que el mantindria allunyat de la seva vida miserable durant dos, tres o quatre mesos. Quan la tingués llesta trucaria al traductor -si encara era viu- i li demanaria perdó abans de preguntar-li pel final de la nit amb la néta de Blake Edwards, una dona d’espatlla treballada per la natació i el body combat i que es movia amb la mateixa sinuositat que les serps, encara que tothom l’associava amb una altra mena d’animal mortífer, i abans de referir-s’hi feien el senyal de la creu i esbatanaven els ulls:

-Ja la tenim aquí -deien, com si parlessin d’una maledicció egípcia-. Terrible. Mortífera. La pantera d’Oklahoma.