"La pastilleta", "el xaropet", "el dinaret"... Parlar infantilitzadament a la gent gran multiplica la seva soledat

En els seus diaris de maduresa, Susan Sontag escriu: “La solitud és infinita. Un món completament nou. Un desert”. Tres frases mínimes que descriuen l’aïllament com una experiència extrema. Aquesta setmana, l’obra social de Sant Joan de Déu posa en marxa la seva campanya contra la soledat no desitjada –és el problema que Mònica Bernabé aborda enun extens reportatge que trobareu a l'Ara Diumenge– amb un espot en què un home es menja els grans de raïm de Cap d’Any davant la televisió, acompanyat només del so d’unes campanades que esdevenen tràgiques, gairebé com si toquessin a morts. La imatge és un tòpic que serveix per il·lustrar la crueltat d’una solitud sense alternativa. Encara bo que té esma de preparar-se el cotilló i seguir el ritual de traspassar l’any. La soledat que no s’ha escollit és també una mena d’abisme temporal, aquest desert que diu Sontag, en què el calendari pot ser una tortura perquè els dies deixen de tenir un sentit perquè ja no s’ha de celebrar res.

Aquesta solitud severa, sense remei, no sempre és sinònim d’una absència de presència humana. I tampoc té a veure amb les ocasions especials. Hi ha un altre aïllament, devastador i deshumanitzant, que apareix quan les persones que t’atenen i t’acompanyen et parlen com si haguessis deixat de ser tu mateix. Aquell parlar infantilitzat que, per anys que passin, continues sentint a les residències, als hospitals, als bancs dels parcs o a través del celobert. Un parlar ple de diminutius, que et volen donar “la pastilleta”, “el dinaret” o que et demanen que t’agafis “del bracet”. El "tu" o el "vostè" desapareixen, i tot esdevé una mena de “nosaltres” que subratlla la pèrdua d’autonomia: “Ens posarem les sabatilles”, “Ens prendrem el xaropet” i “Ens pentinarem una mica”. Passaràs a ser el “carinyo” o recuperaràs l’estatus de “nena” d’algú que s’ha pres aquesta confiança sense que mai hagis pogut compartir-hi un diàleg gaire íntim. Les frases se simplifiquen a un extrem tan gran que esdevé impossible una conversa. Ni tan sols és reconfortant l’escolta, perquè tot són ordres que tenen a veure amb les rutines. Ningú t’explica res. Només la pura cronologia del que passarà immediatament després. El simple relat d’una situació de control.

Sovint, quan es té cura de la gent gran, la voluntat d’afecte i empatia es confonen amb aquest parlar infantilitzat però impertinent a la vegada. En anglès en diuen elderspeak. Una entonació exagerada, artificialment empàtica, que limita el vocabulari. Se n’han fet estudis científics, articles acadèmics i se n’han escrit llibres, però perdura fins i tot en entorns professionals de l’àmbit sanitari. És fàcilment identificable. Podríem no veure l’interlocutor, però pel to deduiríem fàcilment que la persona interpel·lada és algú gran. Hi ha estudis que vinculen aquest parlar condescendent amb la resistència a les cures. Contribueix a l’anul·lació de la personalitat, erosiona l’autoestima i deteriora la interacció. Aquest elderspeak és la sentència de la incapacitació definitiva, la darrera penitència abans d’anar-te’n a l’altre barri. Sovint, el silenci dels vells s’interpreta com una prova del declivi, però pot ser també un mecanisme de defensa davant d’aquells que pensen que ni tan sols pots escoltar ni ser tractat com un adult. Segurament amb la millor de les intencions, aquest parlar infantil a la gent gran continua enquistat, sense tenir present com contribueix a la soledat més cruel, perquè és la que t’aïlla fins i tot de tu mateix.