Al pàrquing d’un gran supermercat, un home es troba un carro que algú no ha deixat a lloc. Va carregat i l’artefacte de quatre rodes li impedeix obrir la porta per deixar les bosses a dins del cotxe. Les deixa a terra i, malhumorat, clava una empenta al carro abandonat en direcció al petit recinte on els clients, bonament, haurien d’aparcar-los encaixats un dins l’altre. Però tots sabem que és el diable qui governa les rodetes d’aquestes andròmines. El trasto fa una mena de gir inesperat amb la força de l’empenta i canvia la trajectòria. Amb tanta mala sort que impacta amb un monovolum que està fent marxa enrere per sortir de la plaça on estava aparcat. La conductora no percep l’impacte ni detecta el carro. Continua amb la maniobra fins que el carro cau i s’enganxa al parafang posterior. Un catacrac sec i potent ressona al pàrquing. És un soroll que només sentir-lo ja fa mal al compte corrent, pensant en la visita al taller. La conductora s’adona que ha passat alguna cosa. Baixa del cotxe i troba el parafang del darrere fora de lloc i el carro mig tombat i engalzat al monovolum. S’ho mira estupefacta perquè no entén d’on ha sortit aquell carro, que fa un minut no era dins el radi d’acció del seu cotxe. L’home que li ha donat l’empenta s’afanya a pujar al cotxe, aliè a l’incident. La dona agafa el carro i el sacseja per desenganxar-lo. L’allibera i el porta al seu lloc. Més enllà d’una forta rascada al plàstic blau no ha patit cap desperfecte. Torna al cotxe, observa detingudament el parafang, l’agafa amb les dues mans i li clava un cop sec. Crac! El protector torna a lloc com si no hagués passat res. Ho fa amb un vigor i una seguretat inaudits, com si ho hagués fet tota la vida. Puja al cotxe i marxa. Vint minuts més tard, a la cua de la caixa, consultant el mòbil per fer temps, m’apareix a les xarxes socials un tuit que parla de la teoria del carro del supermercat. ¿Pot ser que els superpoderosos algoritmes sàpiguen que he presenciat l’accident? Però es veu que la història és viral i que reapareix cada dos anys a internet. Algú, no se’n sap el nom, va establir una teoria que determina si som bones persones o no en funció del que fem amb el carro del supermercat. Els nostres valors morals es delaten en el gest d’arrossegar el carret fins al lloc on s’aparquen. Per què? Deixar-lo abandonat no es penalitza de cap manera. Ningú pot multar-te, portar-te a la presó o impedir-te el retorn a l’establiment per no col·locar el carro on li pertoca. No tenim cap obligació de fer-ho. I, si ho fem, no és per coacció legislativa. Tornar el carro al seu lloc després d’utilitzar-lo és un acte voluntari que, a més, no et beneficia personalment. És més, suposa assumir una petita molèstia personal en benefici d’un altre que ni tan sols coneixes. És un acte de civisme i generositat que facilita la bona organització de tots. Està bé que aquesta teoria es faci viral. És refutable. Hi deu haver grans cretins que aparquen el carro com cal. Però com que tots volem sentir que formem part del costat bo de la vida, està bé que la teoria s’escampi per exercir certa pressió als malvats ganduls que no el posen a lloc. O, com a mínim, que prenguin consciència de la seva perversitat. Aquesta teoria es podria aplicar també a l’ús dels lavabos, especialment els públics i, en general, qualsevol que no t’encarreguis de netejar tu mateix. Caldria que també es fes viral la teoria del vàter. Mantenir-lo net ens revela com a boníssimes i excelses persones. Recordeu-ho quan pixeu fora de test.