Algú us recomana un restaurant. Al cap d’uns dies un altre et diu el mateix: “Ves-hi, que t’agradarà”. Després veus a les xarxes que també hi han anat un degoteig de coneguts. T’envaeix una mena de barreja entre allò que ara en diuen FOMO (por de perdre’t les coses) en versió gastro i la por que a tu no t’agradi tant. Et preguntes “vols dir que n’hi ha per tant?”. Avui, dos llocs dels quals puc afirmar que sí, que n’hi ha per tant.

Comencem per l’Ultramarinos Marín, al carrer Balmes (molt a prop de la Diagonal). Amb estètica de bar, només fan dinars de dimarts a dissabte. Sempre està a rebentar de gent. Diria que la proposta es basa en producte i elaboració. En aquests dos conceptes s’han passat el joc. Tu demanes una escalivada, però quina senyora escalivada. Demanes gambes a la planxa, però quines senyores gambes a la planxa. Tot s’ho fan ells. Però tot és tot. Els embotits, els envinagrats, les salses... I després la màgia de la brasa. De fet, ells es defineixen com a “bar-asador”. Tot i que en un primer moment no es veu, al fons del local s’hi obre una altra sala on les flames no paren. Les racions estan pensades perquè tastis moltes coses diferents. Divideixen la carta en “A la planxa” (calamars, escopinyes, escamarlans, xampinyons, presa ibèrica, pollastre...), “A la vitrina” (cigrons, garota, cargol punxent, bonítol en escabetx, guisat d’orella...), “De la Marín” (piparras, tonyina de sorra, montadito de botàriga, llardons, txistorra, rubia gallega) i “De la brasa” (xai, costella, cocotxes, cabrit a la llenya, lletons de vedella...). Qui hi ha darrere d’aquesta proposta gastronòmica és basc, es diu Borja Marín (és excap de cuina del Dos Pebrots) i quan hi vaig anar jo el vaig veure pencant amunt i avall sense parar. A banda, l’atenció que reps és de 10, i mira que de feina en tenen. Pel que fa a les postres, el llistó no baixa ni un mil·límetre. Surts amb ganes de tornar-hi. 

Després pugem quasi fins al Parc de la Creueta del Coll, a l’Agreste. El restaurant es troba en una antiga parada d’autobús de Vallcarca de la qual han conservat la façana. La ubicació que han triat ja és tota una declaració d’intencions. Aquest restaurant té subtítol, “de Fabio & Roser”, i per tant queda clar força aviat qui és que s’hi ha deixat l’ànima: ell (Fabio Gambirasi) a la cuina i ella (Roser Asensio) a la sala. És un restaurant gastronòmic que pertany a l’associació Slow Food, fan dinars i sopars de dimecres a dissabte i dinars diumenge. Pots fer carta i tenen un menú degustació que consta de 10 plats per 70 euros. Si cal fer alguna modificació al menú, la fan sense problema (i el comensal no hi surt perdent, que en alguns llocs les modificacions són justetes). Des del meu punt de vista, tenen nivell d’estrella Michelin. I els vins no es queden pas enrere. No us diré quins plats conté perquè crec que és més divertit anar-los descobrint. El que menges és deliciós i delicat, en surts tip però no embotit. Hi trobareu alguna picada d’ullet a la gastronomia italiana, ja que el xef ho és. L’atmosfera és molt agradable. Val la pena la pujada, que després farà baixada. Surts amb ganes de recomanar-lo i encomanar el FOMO a algú altre.