Peter Dinklage no es considera gaire bo com a cantant i l’esgrima tampoc forma part de les seves especialitats. Però va ser precisament la possibilitat de dominar aquestes habilitats el que el va atreure de Cyrano, el nou musical que protagonitza fent el paper de poeta busca-raons i intèrpret de cançons romàntiques.

“M’ha de fer respecte -diu-. Tot el que el que em fa por m’interessa”.

L’actor, de 52 anys, es va enfrontar a aquest paper per primera vegada en un musical escrit i dirigit per Erica Schmidt, la seva dona, amb cançons compostes per membres del grup The National. El Cyrano de Schmidt, estrenat a l’Off-Broadway a finals del 2019, s’ha convertit ara en una sumptuosa pel·lícula dirigida per Joe Wright (Expiació ). En aquest film, el personatge principal fa la cort al seu veritable amor, la Roxanne (Haley Bennett), amagat darrere de les cartes enviades pel soldat Christian (Kelvin Harrison Jr.), també enamorat d’ella.

Això ens porta, sens dubte, a fer-nos una pregunta molt actual: ¿Cyrano de Bergerac va ser l’inventor del catfishing, és a dir, l’ús d’una identitat falsa per relacionar-se amb una altra persona? Tot i que a la nova pel·lícula l’acció se situa en la mateixa època que la de l’obra en què es basa, escrita per Edmond Rostand el 1897, Dinklage hi detecta molts paral·lelismes amb el món actual: “És exactament el que fem avui dia amb les cites per internet: hi posem un perfil que no sempre és fidel a la realitat. Tots fem veure, poc o molt, que som uns altres”.

Però n’hi ha pocs que ho facin tan bé com Dinklage, guanyador de quatre premis Emmy per la seva interpretació del baixet i astut Tyrion Lannister durant les vuit temporades de Joc de trons, que van culminar el maig del 2019 amb un final molt polèmic.

Com explica Dinklage: “En realitat, Joc de trons no era una sèrie televisiva, era la meva vida. Durant gairebé deu anys la meva família va haver de passar sis mesos a l’any a Irlanda. Hi vaig acabar fent arrels; la meva filla anava a l’escola en aquell país. Se li va encomanar l’accent irlandès perquè estava tot el dia amb nens irlandesos”.

Tot i així, en una videoconferència en què vam parlar de moltes coses, Dinklage em va dir fa poc que la vida després de Joc de trons ha sigut un alliberament: “Sents un buit, però també penses: «Ostres, ja no ho hauré de fer mai més; i ara què?» Això és el més emocionant de tot”.

Vet aquí fragments editats de la nostra conversa.

Tinc entès que la seva dona, Erica Schmidt, ja havia avançat força en l’adaptació del ‘Cyrano’ quan vostè el va llegir i va decidir protagonitzar-lo. Què el va convèncer d’agafar el paper?

— Sí, a l’Erica li van encarregar una adaptació del Cyrano, i va tenir la gran idea de reduir-lo a la seva essència i substituir els llargs monòlegs sobre l’amor per cançons d’amor. I el més important des del meu punt de vista és que, al final, hi vaig connectar perquè es va desempallegar de l’atribut més famós del Cyrano, que és, esclar, el nas postís enganxat a la cara de l’actor guapo.

Soc actor, he fet servir postissos altres vegades, però aquest artifici no feia per a mi. I pensava: “Quin problema hi ha? Te’l treus al final de la funció”. Però quan l’Erica el va eliminar, vaig pensar que havia de fer aquest paper, perquè ara va d’un paio que no sap què fer davant de l’amor i que no pot culpar-ne ningú més que a ell mateix.

Què vol dir?

— Crec que el Cyrano està enamorat de l’amor, com molts de nosaltres, però no tenim ni idea de què és. Com que sempre m’anticipo als fets, vaig pensar: “I si el Cyrano al final aconseguís el que vol? Ell i la Roxanne acabarien burxant-se?”. Perquè ell la té en un pedestal: és per això que l’estima? Crec que molta gent actua així. No volen intimar més del compte. Volen saber-ne les coses bones però no les dolentes.

Què pensava de l’amor quan tenia vint anys? Estava enamorat de la idea de l’amor?

— Sí, crec que sí. Crec que, quan ets jove, tots els amors tenen un regust deCims borrascosos, sap? Romeu i Julieta no la van escriure per als de quaranta anys. Jo cometia l’error d’enamorar-me sempre d’algú que no em corresponia, perquè mantenir la distància és més romàntic que la proximitat. T’enamores dels que saps que no et correspondran; així tot és encara més turmentat, i no t’interessen els que s’interessen per tu. Així em funcionava el cervell, perquè jo em sabotejava a mi mateix quan era jove.

I com se supera, això?

— Et fas més gran i t’adones que no té cap sentit. De tota manera, ja està bé, perquè als vint anys tothom ha de ser un desastre. Conec molts joves de vint anys, professionals ambiciosos, que ho tenen tot controlat; sembla que no hagin comès mai cap error greu. Res a veure amb els meus amics i jo als vint anys, quan érem a Nova York: sortíem a beure tota la nit, fumàvem i udolàvem a la lluna. Érem uns eixelebrats, però era divertit.

S’enrecorda de quan va conèixer l’Erica?

— I tant que sí. Fa uns divuit anys. Érem a casa d’un amic i un va dir: “Estan passejant uns elefants pel túnel entre Queens i Midtown”. El circ era a la ciutat i nevava, i passejaven els elefants per Manhattan, un corrua molt llarga d’elefants. Semblava tret d’una pel·lícula bonica, fantàstica, apocalíptica, boja i romàntica, entén? Sempre penso en pel·lícules. O sigui que aquella va ser la nit que ens vam conèixer, la nit que els elefants van passejar per Manhattan.

¿Havia aconseguit superar la seva tendència a turmentar-se pel tema de l’amor?

— Crec que això no ha fas tu mateix sinó que són els altres que t’ho fan. Si tens la sort de viure l’amor, aquest sentiment s’apodera de tu. No controles el que sents, però pots decidir què en faràs.

I aquest és en part el problema del Cyrano: que potser es pensa que no és digne de ser estimat.

— Com que em van criar com a catòlic irlandès, sempre tinc la sensació que no soc digne de res. D’això -espero- parla aquesta pel·lícula, d’aquesta sensació de falta de mèrits que tots tenim. Quan coneixes algú i l’estimes, aquesta persona és de sobte tan important i tan poderosa que, esclar, la teva reacció habitual és: “No m’ho mereixo; per què m’ho hauria de merèixer? Tot això em va molt gran”.

¿Creu que l’Erica va suprimir el nas postís i va imaginar un nou Cyrano perquè ja el tenia en ment a vostè per al paper?

Subconscientment potser sí, perquè ja havíem treballat junts i som parella a la vida real. Però estic convençut que no es va limitar a substituir el nas per la meva estatura com a tret físic distintiu del personatge. L’Erica volia aprofundir-hi. És més o menys el que jo faig: cada vegada que em fico en un paper no l’enfoco només des del punt de vista d’algú de la meva estatura, sinó com un ésser humà de carn i ossos, i això afegeix moltes més complicacions al personatge.

— És molt curiós, però parlant d’aquesta pel·lícula em pregunten: “Quina sensació té ara que fa de protagonista?” Aquestes coses es diuen perquè encara estem inundats de tòpics. Els actors blancs i guapos acaparen, des de fa cent anys, els papers de protagonistes en els films romàntics. Això és el que ens posen al davant, com al Burger King, i si ens ho mengem ens en donaran més. Però els meus cineastes preferits són els que s’arrisquen, com Hal Ashby. M’encanta Harold i Maude, fixi’s qui són els personatges romàntics. És una pel·lícula brillant.

Als anys 90 va dir en una entrevista: “El que de debò m’agradaria és fer de protagonista en una pel·lícula romàntica i quedar-me amb la noia”.

— Diria que més aviat em referia a una altra idea, a com s’ho fan per construir tota la narració; en certa manera és gratificant. Jo havia interpretat una sèrie de personatges divertits, però secundaris. En la realització d’una pel·lícula, un dels elements més importants és la coherència dels personatges. Si surts en una o dues escenes només pots posar-hi una mica de dinamita, divertir-te i després ja has desaparegut, però en la teva part de la història no hi ha una autèntica trama.

— Em sembla que el que més fascina de Joc de trons, i explica per què molts actors se senten atrets per les sèries, és que han aconseguit construir una història cuinada a foc lent amb personatges que semblen coherents. Per exemple, fixi’s en el personatge del germà del Tyrion, el Jaime: al final del primer episodi empeny un nen perquè caigui per la finestra, però dues temporades després s’ha convertit en un heroi per al públic. ¿Ja no us enrecordeu que va tirar un nen per la finestra? És fantàstic com pots anar surfejant per la narració i portar-la allà on vulguis. Ho vaig fer amb el Tyrion, i ho pots fer a la pel·lícula si n’ets el protagonista, tot i que ho has de condensar una mica més.

¿Com va viure la fama en plena febre de ‘Joc de trons’?

Cada dia tinc moltíssimes reaccions diferents. La gent no té males intencions, però quan vas pel carrer amb la teva filla i la gent et fa una foto sense demanar-te permís... Quan començo a dir coses d’aquestes callo, perquè dona mala imatge que un actor es queixi d’això. Tothom diu: “Tens una vida fantàstica. Què té de dolent que et facin una foto? Ets un actor, hi tinc tot el dret”.

— Però la qüestió no és aquesta. És més aviat un tema humà: no soc un animal del zoo. Soc una persona. Imaginem que tinc un dia molt dolent o que acabo de penjar el telèfon i te’m plantes al davant. Per què t’he de somriure? I per què no et comuniques tu amb mi? Sovint em fan fotos sense demanar-me permís i, de vegades, quan els contesto, fins i tot amb amabilitat, no diuen res perquè fins i tot els sorprèn que els parli. És una autèntica bogeria. Si ets un seguidor meu, per què em correspons així?

I com interpreta aquest comportament?

— Crec que hi ha molta gent que viu totalment aïllada. Els mòbils s’han convertit en una mena de dits, una extensió d’ells mateixos, i ni tan sols se n’adonen perquè tothom viu així. Actors molt més famosos que jo es poden passejar per Broadway si es camuflen bé, però jo no puc, i per això de vegades em resulta molt dur. Em vaig instal·lar a Nova York per mantenir-me en l’anonimat: “A qui li importa? Aquí ningú et mira dues vegades”. Però ara, gràcies a la tecnologia, tothom et mira.

George R.R. Martin volia que ‘Joc de trons’ tingués dues temporades més. ¿Creu que hauria d’haver durat més o ja era hora de posar-hi punt final?

Ja era hora d’acabar. Ni menys ni més. S’ha d’evitar que la gent se’n cansi, tot i que potser no s’haurien cansat mai, d’aquesta sèrie. Però crec que el motiu de les reaccions contràries al desenllaç és que estaven enfadats amb nosaltres perquè havíem trencat amb ells. S’acabava la sèrie i ja no sabien què fer el diumenge a la nit. En volien més i per això es van empipar.

— Havíem d’acabar quan vam acabar, perquè el que la sèrie feia francament bé era això de tirar per terra les idees preconcebudes: els dolents es van convertir en herois i els herois, en dolents. Si saps història, quan estudies l’evolució dels tirans, veus que no comencen com a tirans. Em refereixo -avís d’espòiler- al que passa al final de Joc de trons amb l’evolució d’un personatge. És gradual, i em va encantar veure com el poder corrompia aquella gent. Què se’n fa, dels teus principis ètics, quan tastes el poder? Els éssers humans som personatges complicats, oi?

Em sembla que molts volien un final feliç, tot i que des de bon començament ‘Joc de trons’ ja ens va avisar que no era una sèrie d’aquesta mena.

Volien que els blancs guapos cavalquessin junts per perdre’s en la posta de sol. Per cert, és ficció. Hi surten dracs. Passin, senyores i senyors. [Riu.] La sèrie capgira el que penses, i això és el que m’agrada més. Sí, es deia Joc de trons, però al final, quan se m’acostaven pel carrer, la conversa es limitava a “Qui es quedarà el tron?”. No sé per què ho reduïen tot a això, perquè la sèrie era molt més.

— Un dels meus moments preferits va ser quan el drac va cremar el tron, perquè va tallar en sec totes les disquisicions, i en això els creadors van ser autènticament irreverents i genials: “Calleu, no va d’això”. Ho feien constantment: quan t’esperaves una cosa, te’n donaven una altra. Cadascú tenia en ment les seves pròpies històries quan veia Joc de trons, però crec que cap era tan bona com la que proposava la sèrie.