Sempre resulta inquietant observar la feina de l’oblit. Primer estén un vel damunt dels candidats; després ho recobreix tot amb una gruixuda capa de material resistent. Passa amb totes les coses i també amb els éssers humans, tot i que mai sabrem si la condemna és la perpetuïtat. Particularment inquietant és l’oblit de les obres artístiques, que amb freqüència es produeix en l’espai de poques dècades, sense criteris evidents de justícia. Hi ha molts casos. Em crida l’atenció especialment un: el de Peter Weiss. En els meus anys d’estudiant l’obra de teatre més famosa era la que també tenia el títol més llarg. Persecució i assassinat de Jean-Paul Marat representats pel grup escènic de l’hospici de Chareton sota la direcció del Marquès de Sade. Tots el coneixien per la seva abreviatura:Marat-Sade. L’autor, avui estranyament oblidat, era Peter Weiss.

Weiss va ser un home reconegut al seu temps. A més de dramaturg i novel·lista va ser pintor i cineasta. Recordo un magnífic retrat autobiogràfic sobre el final de la infància, Adeu als pares. També recordo un relat torbador, L’ombra del cos del cotxer. I una altra obra de teatre, Hölderlin, una incursió plena de sentit en la tragèdia del gran poeta alemany. Anys després d’acabar la universitat vaig tenir a les mans L’estètica de la Resistència, una llarga novel·la èpica que Weiss va concebre com la seva obra magna. La vaig fullejar, però no la vaig llegir, potser desanimat per la mida del llibre, potser arrossegat pel prejudici ideològic que va anar deixant Weiss a la cuneta.

No fa gaire, per curiositat, vaig rellegir Marat-Sade i em va tornar a semblar una obra excepcional, digna de reaparèixer més sovint als escenaris. D’una banda, és admirablement representativa de la radicalitat del moment en el qual va ser escrita. El joc revolucionari és un joc a tot o res, una aposta extrema que ha d’implicar tots els àmbits de la vida. D’altra banda, és una construcció literàriament audaç, al camí obert per Bertolt Brecht, teatre dins del teatre, o vida dins de la vida, un exercici en el qual ja no hi ha espectadors sinó només actors que es mouen al caire de l’abisme.