Una pistola al cotxe

Cada vegada que hi ha una matança als Estats Units penso amb en Marcus, la Michelle i en Marshall. L’any 1992 vaig viure dos mesos a Portland, als Estats Units, amb una família nord-americana. Eren una gent molt senzilla. El pare treballava de sol a sol en una fàbrica d’electrodomèstics conduint un toro, aquella màquina per transportar palets plens de càrrega pesant. La mare dormia de dia i treballava de nit en una altra fàbrica, tallant porexpan per a les capses de televisors nous. Vivia amb ells la Daina, de setze anys, una adolescent rebel filla d’un primer matrimoni del pare. La parella tenia tres fills petits: en Marcus, de vuit anys; la Michelle, de sis; i en Marshall, de quatre. Les criatures eren tan intel·ligents i imaginatives com terriblement trapelles. El pare no hi era mai i la mare dormia. I quan coincidien a casa, el matrimoni discutia sovint perquè el marit, en Brian, tenia uns mètodes poc pedagògics per posar ordre a casa.

Un cap de setmana d’agost vam marxar d’excursió al desert d’Oregon -quaranta graus a l’ombra- per conèixer una reserva índia. Un cop vam haver carregat la furgoneta de motxilles i dos dels nanos ja es barallaven al seient del darrere, vam arrencar. No havíem recorregut ni tres-cents metres que el matrimoni es va posar a discutir. S’havien deixat no sé què a casa, en Brian volia tornar enrere a buscar-ho i la Linda no. Mitja volta. La Linda feia morros al seient del copilot mentre en Brian baixava del cotxe i tornava a entrar a casa. En va sortir de seguida i satisfet: duia una pistola a la mà, com les de les pel·lícules, amb la naturalitat que algú porta una bossa de patates fregides. Va entrar al cotxe, i un cop assegut, va girar-se i va posar la pistola a la butxaca de darrere del seu seient, just la que quedava davant de les meves cames. També va posar una capseta de cartró a la guantera. Suposo que eren les bales. Mai havia vist una pistola de tan a prop. No podia apartar la mirada del relleu que feia l’arma sota la tapisseria de la butxaca del seient. I, aleshores sí, vam marxar rumb a la reserva índia. En Brian entonava una cançó de Mariah Carey en veu baixa per rebaixar la tensió amb la Linda, que no li va dirigir la paraula en tot el viatge.

Els nens campaven per dins la furgoneta. L’angoixa de saber que dúiem una pistola al cotxe em va esguerrar el cap de setmana i la resta de l’estiu, sabent que aquella arma era en algun lloc de la casa. Durant els dies en aquella reserva índia depriment, on tots els indis semblaven tristos i avorrits, el pare anava amagant la pistola en llocs insòlits: dins d’una bossa d’esport, a la guantera o a la caixa d’eines que sempre duia a la furgoneta. Intuïes que en qualsevol moment podia caure en mans d’aquells nens hiperactius que ho remenaven tot i es van passar el cap de setmana jugant a indis i vaquers. L’endemà, quan la Michelle va preguntar al seu pare què era allò que havia amagat al necesser, en Brian ens va fer un sermó tan abrandat a la família dient que no ho podíem tocar que ho va convertir en un objecte massa temptador. Em va semblar que era l’única que patia per allò. També m’intranquil·litzava pensar sota quin criteri l’arrauxat cap de família podia decidir utilitzar-la. La pistola només va desaparèixer quan el diumenge vam tornar a casa. Aquella casa caòtica que ens esperava amb l’escampall perpetu de joguines, arcs, fletxes i metralletes d’aigua.

Quan ara llegeixo que les estadístiques als Estats Units indiquen que hi ha quaranta morts al dia per armes de foc, la xifra no em sorprèn.