A principis del mes de setembre, l’editorial Espasa va atorgar el seu premi Espasa Es Poesía, valorat en vint mil euros, a Rafael Cabaliere per la seva obra Alzando el vuelo. El guardó ha tingut ressò per un fet insòlit: un cop concedit el premi hi va haver dubtes sobre si el poeta era, en realitat, una màquina. És a dir, un robot que fabricava versos atzarosos.
El jurat va considerar que Rafael Cabaliere se’l mereixia per la seva “connexió i empatia amb les noves generacions”. Aquesta valoració és fruit de la considerable quantitat de seguidors que té a les xarxes socials: 900.000 a Twitter i 700.000 a Instagram. Les sospites van arribar, primer, perquè la qualitat de l’obra poètica provoca cert estupor. Segon, perquè tota la seva obra, fins ara, ha estat publicada només a cop de tuit o de fotografia. I tercer, perquè tant a Espanya com al seu país, Veneçuela, el sector de la cultura i les lletres no tenen referències del personatge. L’individu és un home misteriós que només treu el cap a les xarxes socials.
Els poemes de Rafael Cabaliere semblen construïts a partir de paraules aleatòries d’un mateix camp semàntic, els versos estan escapçats amb la manca de compassió d’un robot i les estrofes agrupades a partir d’un algoritme matemàtic capriciós programat per un esnob. El missatge té la intensitat i immaduresa d’un diari adolescent i la grandiloqüència d’un calendari de cites d’autoajuda. Els versos no sembla que brollin de l’ànima d’un bon poeta sinó de l’habilitat d’una màquina per ajuntar paraules. Cabaliere penja cada dia un poema a les xarxes. El 16 de setembre publicava: “ Hay gente que quiero cerca, / otra de la que me voy a alejar. / Hay gente que iré a abrazar, / otra que no pienso visitar más. / Hay gente que extraño, / otra que terminaré olvidando. / Me estoy quedando / con lo que es de verdad. ”. Hi ha poemes que semblen el guió d’un anunci de píndoles contra l’insomni. El 14 de setembre escrivia: “ Porque hay días / que tu mejor opción / es irte a dormir, / durmiendo las cosas / no pesan, no duelen, no cansan. / Dormir repara ”. El del 23 d’agost era definitiu: “ Donde sientes calma, / te reinicies y no tengas / que fingir estar bien, / ahí quédate ”.
Després de dies de dubtes, crítiques, temors i un cert escàndol, l’editorial va demanar a Cabaliere una prova de vida perquè demostrés que és humà. I poc després, ell mateix va penjar un vídeo que suposadament ha acabat amb la polèmica. En primer pla, en mode selfie, el tal Cabaliere va agrair el premi i assegurava que fins i tot va somiar que el guanyaria. Va aclarir que a causa del covid no podria viatjar a Espanya per recollir-lo però que “nos vemos en las redes ”.
L’anècdota demostra com la línia entre realitat i virtualitat s’està dissolent i causa confusió i sospita. També posa en evidència com l’èxit a les xarxes s’està convertint en un barem empresarial per estipular allò que és bo. I això comporta l’adotzenament. Els likes i els retuits acumulats, les exclamacions brutals i els bestials d’altri determinen i s’interpreten massa sovint com el criteri global. I l’únic que s’aconsegueix és el que ja avançava Cabaliere en uns versos del mes d’agost: “ No envenenes tu cabeza / tratando de entender todo, / algunas veces lo mejor / es no pensar más ”. És exactament això el que provoca terror: la sensació que ens aboquem a un món fet pels que no fan treballar gaire l’intel·lecte.
