De Ponent al rebost: l’amarg viatge dels nostres préssecs

Dia 1. 8 h. El préssec és a l’arbre

Dia 1. 8 h. El préssec és a l’arbre El sol, que ja cau aplomat, fa brillar uns flocs ataronjats i voluptuosos entre el fullam. L’Abdulai allarga el braç dret i en treu un préssec i així un altre i un altre. És de Mali però viu al Segrià des que fa 13 anys va aconseguir que Josep Cabré, un pagès d’Alpicat, li fes els papers. Ara treballa tot l’any amb ell i li ha portat altres treballadors, com el Kevian, que unes fileres d’arbres més enrere, s’enfila sobre una plataforma per collir els préssecs que no s’han pogut collir a peu pla. El Kevian porta nou anys fent la temporada al mateix camp. D’aquí marxa a Jaén i després a Huelva, en un circuit estable. Cabré té tres treballadors tot l’any i de juny a setembre vuit per collir la fruita dolça. Avui són préssecs però també té pomes i peres. De tots vuit només un no és africà, l’encarregat.

“Gent d’aquí, poca. Diuen que és una feina dura, i això que ara tenim màquines. Però saps que algú d’aquí et vindrà dues setmanes i se n’anirà quan li surti alguna cosa millor”, explica Cabré damunt el tractor mentre arreplega en pallots els préssecs que el Kevian o l’Abdulai carreguen en galledes. La gent que omple els bancals del Segrià ja no són els fills dels pagesos, ni enginyers agrònoms, ni estudiants que volen fer calés a l’estiu; són immigrants. La meitat provenen de l’Àfrica subsahariana, el 48,3% segons la tesi Los temporeros de origen extranjero en las comarcas de Ponent: mercado de trabajo y migración,publicada el 2018 per la Universitat de Lleida; i un de cada quatre ve de Romania. L’11,7% són magribins, i de cada 100 que fan la temporada, només cinc són catalans o espanyols.

L’Estat és el primer exportador de préssecs al món i Lleida n’és el productor principal. Un préssec que es reculli ara mateix a Ponent pot estar en menys de 48 hores a Alemanya, però la nostra competitivitat es basa, en gran part, en la mà d’obra barata. Ho reconeix Manel Simón, el director general de l’Associació Empresarial de Fruita, Afrucat: “Ara Catalunya produeix tres vegades més préssec i nectarina que tot França junta, els hem guanyat en competitivitat, la seva mà d’obra és més cara”.

Dia 1. 11 h. A l’esquena d’un collidor

Dia 1. 11 h. A l’esquena d’un collidor “Aquí el que està fotut és l’allotjament, el sou i la calor, per això no veus blancs als camps. No et faciliten la casa, no et donen ni aigua, i molts pagesos tampoc et donen mascaretes ni guants, te’ls has de comprar tu. Jo m’emporto una ampolla congelada i un càntir de 5 litres per poder anar bevent”, explica Serigne Mamadou, un senegalès amb accent andalús. Té 38 anys i en porta més de 20 a l’estat espanyol. Ara s’ha convertit en un reconegut instagramer que lluita per la regularització dels temporers i ha sigut un dels interlocutors amb la Paeria per aconseguir allotjaments dignes. Però el problema de fons és que molts pagesos i empresaris no compleixen el conveni agrícola, ni en sous ni en l’obligació de proporcionar habitatge a tots els temporers que visquin a més de 75 quilòmetres.

Serigne Mamadou paga 150 euros per un matalàs en una casa amb vuit persones més, quan a Lleida un pis de tres habitacions voreja els 500 al mes. A més, el contracta una empresa de treball temporal que es queda part del sou. “Hi ha més de dos intermediaris entre nosaltres i l’agricultor. Primer hi ha l’oficina de treball, que es queda un percentatge, després els africans que venen a la plaça a buscar treballadors i et cobren 30 o 50 euros, i després, si no tens papers, algú et lloga el seu permís de treball. Cadascun s’emporta una part del teu sou”. A ell li queden 5,3 euros nets l’hora, dels quals ha de descomptar el transport. El conveni estipula 7,41 euros bruts per hora treballada, 6,59 nets.

Duplicar els papers d’un altre és una pràctica habitual al sector. Pagesos, temporers i empresaris ho saben i fan els ulls grossos. La contractació per part d’ETTs també ha crescut a mesura que les explotacions han anat concentrant-se i necessiten més mà d’obra flotant. Serigne Mamadou treballa en horts de grans grups empresarials, on pot haver-hi més d’un centenar de collidors a la vegada, i diu que alguns dels seus companys sense papers han arribat a treballar-hi per 4 euros l’hora.

“El racisme perpetua un model agrari completament insostenible que es basa en mà d’obra vulnerable i indefensa. Mentre la petita pagesia va quedant-ne al marge, les grans empreses tenen una estratègia de terra cremada i les ETT fan un gran negoci només amb la gestió de mà d’obra”, denuncia Gemma Casal, de la plataforma Fruita amb Justícia Social, que porta anys exigint que es respectin els drets dels temporers.

Dia 1. 15 h. Dins d’un pallot

Dia 1. 15 h. Dins d’un pallot A Alcarràs, al Baix Segre, mentre el termòmetre supera els 40 graus, una colla de temporers descansa a la terrassa del Racó de la Vero. A dins del bar, sota un ventilador, l’Amadu fa una videotrucada a la seva filla. Fa cinc anys que va deixar Guinea Bissau, on era periodista, per buscar un futur millor. Als camps de Valladolid ha arribat a cobrar 4 euros i mig per sis hores de feina collint alls. El 2017 va arribar al Segrià i va decidir instal·lar-s’hi. Ja té els tres anys d’empadronament, ha fet cursos de català i castellà i és intèrpret voluntari per a Càritas. Durant l’hivern malviu fent qualsevol feina -neteja granges de porcs, talla llenya, cuida jardins...- i a l’estiu fa la temporada per a un pagès petit, que li paga sis euros l’hora, però en negre. Per aconseguir el permís de treball necessita un contracte d’un any.

“Amb la pandèmia pensava que se’ns facilitaria la regularització, però ni així! I aquí em diuen que no poden contractar-me tot un any sencer... Jo vull treballar, dignament, sense haver-me d’amagar. Tinc esperança, però d’on trec el contracte?”, es lamenta, i mostra fotos de la seva filla. Aquest mes li enviarà diners perquè pugui comprar material per a l’institut. A l’hivern, amb prou feines aconsegueix sobreviure.

“La majoria dels pagesos actuem bé però esclar que hi ha males praxis, com en altres sectors. El problema és la llei d’estrangeria. Al poble, a vegades venen i et demanen feina sense papers, perquè necessiten treballar per menjar. I si els vols regularitzar, cal haver estat un mínim de tres anys empadronat. Com han de viure aquest temps?”, es pregunta Josep Cabré des del tros on cull préssecs.

No hi ha dades oficials, però en la recerca doctoral esmentada, el 25% dels pagesos van reconèixer haver llogat treballadors sense contracte. Càritas també va fer una enquesta el 2018 arreu de l’Estat que mostrava que el 26% dels temporers no tenen permís de treball. La mitjana d’hores de feina setmanals eren 48, el 40% declaraven que no tenien dies lliures, gairebé el 50% cobraven en negre i el 22% deien que rebien un tracte humiliant.

A Alcarràs, un noi amb rastes entra al Racó de la Vero i demana un cafè carregat, són gairebé les tres de la tarda i, tot i que el termòmetre marca més de 40 graus, ha de tornar al camp, els préssecs són madurs. Té 32 anys i porta més de la meitat de la seva vida a València, on cull taronja. Allà viu en un pis compartit però al Segrià dorm al cotxe i denuncia identificacions constants per perfil racial. “Ningú m’ha volgut llogar una casa i la policia em diu que no puc dormir al cotxe i he d’anar movent-me. No sé si és per les rastes, però aquí m’aturen sovint i m’escorcollen. He arribat a veure com a altres companys que no tenien papers, la poli els ha estripat els documents africans i els ha llençat els diners. Fa tres anys, aquí un policia em va treure l’arma, només perquè li vaig contestar. Però on vas a denunciar la policia?”, explica.

“Aquí hi ha molt de racisme”, intervé Verònica Argelet, la propietària, des de darrere la barra. “El pagès s’hi relaciona perquè són els seus treballadors, però al meu bar, quan es va omplir de negres, van deixar de venir els blancs. Hi ha altres bars que els cobren més car als negres perquè no hi tornin, però si no vinguessin els negres aquí, els camps ja no es treballarien, no hi ha qui aguanti amb aquests sous i aquestes calors. La feina bruta, sense caps de setmana lliures, no la vol fer ningú del país”, conclou aquesta lleidatana, a qui els seus parroquians anomenen Mamà Àfrica.

Dia 1. 17 h. A la central fruitera

Dia 1. 17 h. A la central fruitera Del camp, els préssecs van a una cooperativa o magatzem fruiter. Allà els pesen, se n’agafa una mostra i es fa un registre de la varietat, l’origen i el calibre. Aquest escandall és el comprovant del pagès per cobrar un any després la collita. “Estem lligats de mans i peus, no posem els preus, cobrem un any després, hem d’invertir en maquinària i en sous... Jo no li puc assegurar al meu fill que podrà viure de la terra. ¿Aquest és el país que volem? ¿Un país sense pagesos? O ens podem guanyar la vida o no en quedarà cap, i tampoc quedarà vida rural”, es lamenta Jaume Pedrós des de la Unió de Pagesos.

“Els preus no estan en línia amb el que costa, però la fruita és un commodity i està a expenses del mercat, on les grans superfícies determinen el preu. A Espanya, tres grans cadenes concentren més del 40% de la distribució a minoristes. Hi ha països a Europa on aquest percentatge arriba al 80%. Per tant, condicionen la negociació”, reconeix Manel Simon des d’Afrucat, que reuneix les centrals fruiteres catalanes.

En aquests magatzems, un cop fet l’escandall, la fruita es posa a refredar. Aquell préssec que ha collit l’Abdulai sota 40 graus, baixarà fins als 4 o 5 en poc temps. Amb aquesta temperatura ja es pot manipular. Una màquina amb braços d’aranya el reparteix pels bancs, on línies de temporeres encaixen la fruita. Per sobre d’elles, amb vista panoràmica, un parell d’encarregades supervisen i donen ordres perquè ningú s’entretingui.

Dia 1. 20 h. A les línies de manipulació

Dia 1. 20 h. A les línies de manipulació “A les línies vas a toc de xiulet, però és cert que amb mi va canviar el tracte quan van saber que era catalana. Són petites coses. Per exemple, et deixen de parlar com si fossis ximple”, explica Adama Sylla, una temporera filla de senegalesos que treballa a la cooperativa Fruits de Ponent, a Alcarràs. Sylla cobra segons conveni i té un contracte en regla. El president de Fruits de Ponent, Josep Presseguer, defensa que ells fan les coses com cal però reconeix que la fruita dolça exigeix una flexibilitat i una capacitat de reacció que enguany s’ha vist exacerbada per les mesures d’emergència del covid-19. “Aquí no saps mai quan entres ni quan surts, et canvien els horaris segons la fruita i, si arriba un camió a descarregar, ens toca quedar-nos més hores, tot i que no és obligatori”, diu Sylla.

“Nosaltres treballem pràcticament sota comanda, una central no pot tenir la fruita dolça emmagatzemada, cada dia que passa un préssec perd aigua i, per tant, pes, és a dir valor. I si no la venem en pocs dies l’haurem de llençar”, explica Presseguer, que durant l’estiu triplica la plantilla amb temporeres. Menys de la meitat del total és de nacionalitat espanyola.

Des de Fruita amb Justícia Social, Casal apunta que a les centrals hi treballen moltes dones que no tenen permisos de treball definitius i, per tant, “accepten doblar torns sense que els hi paguin el que toca, perquè estan lligades a aquests llocs de treball”. D’altres arriben per ETTs, que, com amb els treballadors del camp, van cobrant-los peatges. Una treballadora d’una central de Soses explica que l’autobús que posa l’ETT per fer els 15 km des de Lleida els costa 5 euros al dia. El 90% de les noies que omplen l’autobús són d’origen marroquí.

Per a Sylla, la qüestió és estructural. “Saps on és el racisme? En el fet que jo, que estudio a la universitat i no soc de Lleida, vaig a treballar a la fruita. Per què? Perquè soc negra”, sentencia. Els préssecs que ella o d’altres embalen són recollits pels remuntadors, que van construint els palets que tornaran a una altra cambra frigorífica, on ja estaran a punt per distribuir-se.

Dia 1. 23 h. En una cambra frigorífica

Dia 1. 23 h. En una cambra frigorífica A diferència de Lleida ciutat, als pobles del Segrià els ajuntaments han habilitat pavellons només per als temporers que s’havien de confinar pel coronavirus. I els que no troben o no poden pagar-se un matalàs en un pis, busquen aixopluc on sigui. Al Segrià mateix una quinzena de persones viuen en plena temporada en una antiga granja de pollastres. A l’hivern asseguren que són 5 o 6. Uns matalassos amuntegats revelen que a vegades han sigut molts més. Les finestres són forats a la paret, sense vidres ni cap mena de protecció. La cuina són dos fogons connectats a una bombona de butà. No hi ha lavabo, ni llum elèctrica. Només tenen una aixeta que arriba des del camp del costat, on uns aspersors reguen el panís.

L’Eli és un dels que hi viuen tot l’any. Té 53 anys i en fa més de 20 que viu a l’estat espanyol, onze dels quals a la granja. Un cop va aconseguir el permís de treball, però quan se li va acabar el contracte no el va poder renovar i el va perdre. Ara cull préssecs, peres, pomes i el que calgui. Al seu país, el Congo, bressol de recursos naturals tan valuosos com els diamants o el coltan de les bateries dels nostres mòbils, fa 27 anys que viuen una de les guerres més cruentes del món. “¿Tu creus que si jo pogués viure bé al meu país estaria aquí vivint així?”, ens diu.

A uns quilòmetres d’on malviu l’Eli, a la cooperativa Fruits de Ponent, el dia sembla que no s’acabi mai. El vespre és el moment dels camions internacionals. Les caixes de préssecs surten amb transpalets que els camions carreguen als seus tràilers.

Dia 2. 3 h. Dins d’un camió

Dia 2. 3 h. Dins d’un camió En Jordi, que s’ha rebatejat així desprès de 15 anys d’haver deixat el Senegal, és un dels camioners que fan la ruta Lleida-Alemanya. Si surt a les 11 de la nit d’una central fruitera de Lleida, a la una del migdia pot estar descarregant-la a Alemanya. Du un tràiler de dos conductors on cadascun fa torns de 4 hores i mitja mentre l’altre dorm. Cada 21 hores han de parar obligatòriament 9 hores, que aprofiten per carregar. Tot pel sou mínim de base més plusos per quilometratge i objectius. “Si treballes molt cobres un bon sou, però no tens vida. Imagina’t, jo en els últims 8 mesos dec haver estat 15 dies a casa! Per això la majoria dels xòfers de rutes internacionals som senegalesos, romanesos, bolivians... Si jo tingués una família aquí tampoc ho faria”, diu.

Els préssecs que carrega a la matinada a Lleida estaran en 14 hores a Alemanya, on una altra central fruitera els distribuirà a superfícies comercials o minoristes. “Si tot va bé, un préssec pot arribar en 48 hores del camp de Lleida al plat d’una frau (senyora en alemany)”, assegura Josep Presseguer, des de Fruits de Ponent. I als nostres una mica abans. A la matinada, quan encara és nit fosca, camions locals descarreguen préssecs a Mercabarna o a les centrals de distribució de grans superfícies com Mercadona.

“Els xòfers ens ajudem entre nosaltres, però en molts magatzems que descarrego sí que et tracten malament pel fet de ser negre. Ets a la cua i deixen passar primer els nacionals que a tu, i això passa aquí i a la resta d’Europa”, assegura el Jordi.

Les empreses majoristes de fruites i hortalisses de Mercabarna preveuen distribuir des del maig i fins al 30 de setembre unes 260.000 tones de fruita. Els seus clients són sobretot botigues mitjanes i petites i parades de mercat que van a carregar gairebé cada dia. Els distribuïdors s’han de treure la fruita ràpid de sobre, així que segons Unió de Pagesos, sovint fins i tot la venen sota preu per no llençar-la. A altres llotges espanyoles es repeteix el fenomen. Vam demanar una entrevista amb Mercadona, perquè és el supermercat que més fruita de Lleida ven, però no ens la van concedir.

Dia 2. 14 h. A taula

Dia 2. 14 h. A taulaVostè o jo podem comprar aquell préssec que era ahir a l’arbre al llarg del dia següent per quatre vegades el que li paguen al pagès i en una cadena de mà d’obra barata, que segueix ara mateix repetint el procés. Préssecs dolços amb regust amarg.

“L’alternativa passa pels mercats locals i els productes de proximitat. Per les xarxes de suport comunitari que eliminen intermediaris i per una pagesia que faci un producte diversificat, que recuperi la sobirania alimentària. No podem seguir deixant el control de l’alimentació a les grans multinacionals”, diu Casal des de Fruita amb Justícia Social. Des dels temporers, Serigne Mamadou advoca per la regularització massiva, perquè siguin els mateixos treballadors els que exigeixin els seus drets. “Es cuida més un préssec que un immigrant. Un treballador ha mort aquest estiu de calor a Llorca abandonat pel pagès, quan nosaltres posem el cos per ells, per la seva fruita. No som animals però ens tracten com a tals i quan la gent no té papers calla i aguanta, és l’esclavisme modern”, sentència des de la plaça dels Gramàtics, al centre de Lleida, on desenes de temporers africans fan petar la xerrada. Així que es gira la cantonada, els immigrants desapareixen i les terrasses estan plenes.