Quan es tracta de valorar una gran actuació, hi ha qui mesura la distància entre l’intèrpret i el paper: com més gran sigui la transformació, més reeixida serà la interpretació. No ho discutiré, tot i que potser una mesura millor seria la distància que es crea entre l’actor i el públic. Channing Tatum redueix aquest espai fins a un mil·límetre: quan algú el fereix –ja sigui amb un cop o amb un rebuig– no estàs veient com li passa a algú altre. També et passa a tu.

No totes les estrelles de cinema tenen aquest do, però a Roofman: un ladrón en el tejado (s'estrena aquest divendres, 5 de desembre) el sap aprofitar al màxim. Basada en una història real, la pel·lícula té com a protagonista Tatum en el paper de Jeffrey Manchester, un veterà de guerra amb mala sort que du a terme una sèrie de robatoris inusualment educats en restaurants McDonald’s a principis dels anys 2000. Tot i que finalment és detingut i empresonat, Manchester aconsegueix escapar i s’amaga durant mesos en una botiga, on s’enamora d’una treballadora aclaparada (Kirsten Dunst).

Hi ha moments còmics destacats –inclosa una frenètica fugida despullat quan és enxampat dutxant-se a la botiga fora d’hores–, però la major part de la pel·lícula es mou en un registre molt proper que li escau perfectament a Tatum. Altres actors potser haurien abordat el material amb una picada d’ullet, però Tatum interpreta Manchester com un home real, comunicant tot el que cal amb un calfred, un parpelleig o el cap lleugerament abaixat.

Aquest tipus de naturalisme, que Tatum va perfeccionar en diverses pel·lícules amb Steven Soderbergh, poques vegades rep el reconeixement que mereix: si sembla fàcil, la gent assumeix que ho és. Però avui dia, la sinceritat que és el segell distintiu de Tatum escasseja. Entre Logan Lucky (2017) i Dog (2022), quan Tatum es va apartar dels papers principals, em va sorprendre com d’afeblida semblava l’escena en la seva absència. La majoria dels homes escollits per a papers que ell podria haver interpretat semblaven superficials en comparació.

¿Infravalorem el que Tatum és capaç de fer com a actor perquè no és ostentosament espectacular, ple d’accents i pròtesis en un intent evident de transformació? El mes passat a Los Angeles em vaig trobar discutint-ho amb algú que gairebé no pot suportar veure Tatum a la pantalla, que durant molt de temps ha cregut que res del que fa l’actor no està a l’altura ni tan sols d’un actor britànic clàssicament format.

Casualment, la persona amb qui discutia era el mateix Tatum. Potser, al final d’aquest article, el convenceré que tinc raó.

"Què vols?", em va dir Tatum a tall de presentació, observant les begudes del local: "Vols te? Aigua? Cervesa?" Descriure com és Tatum en persona gairebé no té sentit, ja que és exactament el que t’esperaries: entusiasta i amb una bonhomia fraternal evident. Mentre ens asseiem al pati i servíem el te, l’única cosa que em va sorprendre va ser com de ràpid pot ell mateix menystenir-se.

"Hi ha tanta gent tan bona parlant d’aquestes coses, que sona molt eloqüent, i no sé com ho fan", va dir, reconeixent una certa nerviositat per la nostra entrevista. "De vegades, com més parlo del que vaig intentar fer a la pel·lícula, menys ho entenc". Però res més lluny de la realitat, tot i que vaig aprendre que a Tatum li agrada rebaixar les expectatives. Sovint explica històries sobre amics i altres artistes que creuen més en ell que no pas ell mateix, i tot i que, als seus 45 anys, s’ha aventurat a produir, coescriure i codirigir –moviments que molts actors fan per protegir la seva imatge–, encara li costa veure les pel·lícules on ell és el protagonista.

"I crec que sempre serà així", va dir. "Quan veig la meva cara a la pantalla, físicament no puc suportar-ho".

Aquest malestar es remunta als inicis de la seva carrera, ja que actuar mai havia estat el seu pla. Després de fer feines ocasionals a Florida com a cambrer i stripper, el van descobrir al carrer per treballar de model, i després va aconseguir un anunci de Pepsi. "Vaig pensar: «oh, actuar és molt més interessant que simplement estar davant d’una càmera, marcant múscul i despullant-me»".

Tot i això, ell compara aquella oportunitat més amb guanyar la loteria que no pas amb haver-se-la merescut per mèrits propis. A mesura que la seva fama creixia amb pel·lícules com Step Up i She’s the Man (totes dues del 2006), molts el menyspreaven com un altre galant més. "Sabia que sempre seria el «coll gruixut, esportista i exmodel»", diu. "Al principi, a les audicions em donaven «Delinqüent núm. 2» o «Policia núm. 1», i té sentit, oi?".

De tant en tant, la gent semblava adonar-se que Tatum podia fer molt més. Quan va protagonitzar 22 Jump Street, una crítica de Variety observava que "Tatum ha estat massa bo massa vegades per continuar sent considerat una revelació", tot i que això era ja el 2014, i encara ara sembla que la gent hagi de redescobrir constantment el seu talent. El mateix Tatum de vegades necessita ser animat: malgrat una interpretació colpidora a Foxcatcher (2014), nominada a l’Oscar, i projectes amb directors prestigiosos com Soderbergh, Quentin Tarantino i els germans Coen, encara li costa creure que hi encaixa.

Síndrome de l'impostor

"Vaig sentir que en moltes d’aquelles pel·lícules només m’hi aguantava per un fil", diu Tatum, reconeixent un síndrome de l’impostor difícil d’esborrar. "Jo també he sentit que no formava part del club, així que ho entenc", afirma Dunst, la seva companya de repartiment a Roofman, que lloa la seva capacitat de ser absolutament present i natural en escena. "Crec que no havia tingut cap interpretació que li donés l’oportunitat de ser tan obert en la seva vulnerabilitat", diu l'actriu. "Entrar en escena amb aquesta obertura és el més difícil. És actuar a un nivell més profund de l’ànima, en lloc de fer-ho amb un pla preestablert".

Tatum reconeix que, en molts sentits, Roofman és un dels projectes més significatius que ha fet mai. "Mai no m’havien fet passar per un procés tan intens com en aquest film", afirma. "Sigui com sigui el resultat, o si agrada o si fa diners, sé que he fet tot el que podia, i això és tot el que puc esperar després d’haver estat fent això durant vint anys". I allà s'atura: realment fa més de dues dècades que s’hi dedica? "És una bogeria dir-ho en veu alta".

El director del film, Derek Cianfrance, havia volgut treballar amb Tatum durant gairebé tant de temps, des que el va veure per primera vegada el 2006 a la pel·lícula independent A Guide to Recognizing Your Saints, interpretant un jove violent i turmentat. "Tenia la cara d’un boxador i el cos d’un ballarí", diu Cianfrance, i destaca "aquell contrast en ell: el bell i el ferit, el masculí i el vulnerable". El director el va voler per protagonitzar el seu drama conjugal Blue Valentine, però Tatum el va rebutjar: en aquell moment, no havia experimentat el tipus de desamor que el paper exigia i temia que la seva interpretació semblés falsa. "No volia un fracàs", explica Tatum.

Tot i aquell rebuig, Cianfrance va continuar observant Tatum al llarg dels anys. "Sempre he pensat: aquí hi ha un tipus que ho té tot, pot fer qualsevol cosa", diu Cianfrance. Petits detalls el continuaven portant cap a l’actor, com aquella vegada en què un amic de Cianfrance va assistir a un casament on no coneixia ningú i va ser immediatament adoptat per Tatum, que era el seu company de taula. "Ell creu que és la seva responsabilitat cuidar la gent", diu Cianfrance.

Un personatge inspirat en ell

Era la mateixa qualitat que ell volia per al personatge de Manchester, que es veu empès a la delinqüència per poder mantenir la seva filla. Després de reunir-se amb Tatum per a un altre projecte, Cianfrance es va inspirar per reescriure Roofman pensant en ell. "Volia assegurar-me que, quan la gent s’assegués al cinema, veiessin tota la possibilitat i el potencial del Channing".

Tatum es va sentir afalagat per l’oferta, però també recelós del que hauria de remoure per al paper. De jove, criat a Tampa (Florida), sovint havia tingut la sensació d’estar a només unes poques males decisions de caure en un camí com el de Manchester. I interpretar un pare divorciat en crisi significava revisitar la fi de la seva relació i matrimoni de tretze anys amb l’actriu i ballarina Jenna Dewan, amb qui comparteix una filla, Everly.

"No sabia com ser un pare solter i volia assegurar-me de tenir una bona relació amb la meva filla, i això es va convertir en la meva única prioritat", relata Tatum. Aquella prioritat va motivar la seva llarga pausa i tots els projectes que ha triat des de llavors, que ara valora en funció de com pot estar present a mesura que Everly es fa gran.

Posar tots aquells sentiments a la seva interpretació va posar a prova la seva resistència com cap pel·lícula abans, sobretot treballant amb Cianfrance, que valora la versemblança en un grau inusual. "Sempre m’he considerat un documentalista de la ficció", diu Cianfrance. Per a l’escena de Roofman en què Manchester és sentenciat, Cianfrance va reclutar els mateixos guardians i el mateix jutge del judici real per sotmetre Tatum a la prova, emmanillant-lo sota la roba mentre era conduït de la cel·la al jutjat, on seria condemnat a 45 anys de presó. El moment va resultar tan aclaparadorament real que, després, Tatum va dir a Cianfrance que rodar aquella seqüència havia estat una de les tres pitjors experiències de la seva vida. "Quan va dir això, vaig saber fins a quin punt estava disposat a arribar", diu el director.

Tatum hi estava d’acord. "En aquesta pel·lícula vaig haver de travessar el bosc sense saber realment què sortiria a l’altra banda", diu. Però, per damunt de tot, va aprendre fins a quin punt podia entendre les desesperades mesures a què Manchester arribava per amor. "He lluitat molt amb el desig d’amor a la meva vida, i crec que no vaig créixer veient exemples d’amor i relacions sanes", explica Tatum. "Em transformaré per amor: qui vols que sigui per poder estimar-me?", diu.

Aquesta ànsia de complaure es va infiltrar tant en el personatge com en l’experiència de Tatum durant el rodatge de Roofman. Al plató, això significava que Tatum seguia els mètodes de Cianfrance allà on el portessin, fins i tot si li resultaven incòmodes o si el material li tocava ferides personals.

"Realment vol ser-hi per a la gent i no decebre ningú, li surt del cor», va dir Cianfrance. «Però, com a cineasta, això per mi és una benedicció, perquè mai no queda satisfet, i vol dir que sempre s’esforçarà més. Ho repetirà mil vegades fins que ho faci bé". En acabar el rodatge, Cianfrance diu que Tatum estava completament esgotat: "Vaig pensar, ‘Déu meu, trigarà en recuperar-se d’aquest personatge’".

Els somnis com a tècnica interpretativa

Tatum va admetre que encara no s’havia desempallegat del tot de l’experiència, i potser ni tan sols estava preparat per fer-ho. Durant la producció, va treballar amb la coach d’actors de Dunst, Greta Seacat, per incorporar l’anàlisi de somnis a la seva tècnica interpretativa; i, un cop acabat el rodatge, ella li va proposar un últim exercici de somni per ajudar-lo a alliberar-se del personatge.

"Encara no he estat capaç de fer-lo, per alguna raó", diu Tatum. "No és que no vulgui, simplement ho oblido convenientment, i ara ja ha passat gairebé un any. Un cop s’estreni aquesta pel·lícula, potser podré fer-ho. Potser podré deixar-ho anar del tot".

Una mica després de la nostra primera trobada, Tatum em va trucar per parlar d’un fragment que havia vist d’una antiga entrevista de 60 Minutes amb Philip Seymour Hoffman. En ella, l’actor descrivia l’estat de crisi que de vegades sentia abans d’endinsar-se en un paper. Però, segons com ho deia Hoffman, aquella ansietat no era necessàriament dolenta. "El caos i la por et concentren, i tens alguna cosa contra la qual empènyer", va dir Tatum. "Sigui quina sigui aquella energia dispersa, pots fer-la passar pel cap d’una agulla, perquè de cop i volta tot importa".

Darrerament, aquesta perspectiva ha ajudat Tatum a replantejar-se com vol enfocar la seva carrera: si un paper li sembla massa intimidant, potser això és una raó per acceptar-lo en lloc d’un motiu per refusar-lo. Va fer Roofman i va sobreviure, oi? Què més podria arribar a fer?

Després de dues dècades, potser està començant a girar pàgina. Durant molt de temps, el seu síndrome de l’impostor era més intens quan treballava al costat d’actors britànics formats teatralment. Però, quan anys enrere va expressar aquella inseguretat a Benedict Cumberbatch, la resposta el va sorprendre. "Va ser tan amable dient-me: «Mira, tens alguna cosa que molts de nosaltres no tenim»", recorda Tatum, sobre l'elogi de Cumberbatch a la seva autenticitat. Allò li va donar confiança, diu, i ara, després de Roofman, sent que ha florit del tot. "Per primera vegada a la meva vida, crec que podria seure davant fins i tot de l’actor britànic més bellament format i estar a la seva alçada sense sentir que estic demanant perdó mentre actuo amb ell".