BarcdelonaErika Lust és una institució del porno fet amb perspectiva feminista. Establerta a Catalunya des de fa més de dues dècades, la directora i productora sueca ha fet una feinada perquè els i les consumidores de cinema per a adults canviessin la seva mirada i descobrissin que hi ha una vida més sana i real fora dels clixés del gènere. Tot just acaba de celebrar els vint anys de la seva primera pel·lícula, The Good Girl, i ens rep a les seves oficines de l’Eixample. “Vinc d’estar uns dies de vacances i m’he pogut llegir el nou llibre de la Sara Torres, quina meravella”, diu somrient. En aquesta novel·la s’hi parla molt del desig femení, i d’això l’Erika en sap un niu.

T'han passat moltes coses en 20 anys.

— Han estat dues dècades amb molts canvis tecnològics, socials i discursius. I també personals, és clar, llavors en tenia 27 i ara 47, dos fills i una empresa que ha crescut.

També hi ha hagut canvis en el porno?

— El canvi més gran va ser la proliferació dels tubes especialitzats, que van capgirar la indústria de manera ràpida i dramàtica. La pornografia va passar de ser un gènere cinematogràfic amb un abast limitat i que la gent adulta utilitzava per escalfar-se, a arribar a tot arreu i a tots els públics. Hem observat com la pornografia reflecteix els valors que tenim en la nostra societat, com una mena de mirall.

A tu els valors heteropatriarcals que inundaven el porno ja et trontollaven fa vint anys.

— El porno em va començar a interessar en un moment en què estava aprenent sobre la meva sexualitat, entre els 17 i 20 anys. Vaig entrar-hi amb la ment molt oberta, però em vaig topar amb què estava 100% enfocat en la sexualitat masculina. Com a dona em vaig sentir exclosa, mai era protagonista perquè estava reduïda a ser l'objecte bonic que els feia feliços a ells. En aquell moment començava a estudiar Ciències Polítiques i volia desconstruir, analitzar, entendre la societat en què vivia i havia entrat en contacte amb el feminisme. Vaig veure clar que alguna cosa no funcionava en el porno.

I et vas acabar fent directora.

— Descobrir Candida Royalle, una actriu nord-americana que havia començat a dirigir pel·lícules per a adults enfocades a dones, va ser important per a mi. Quan vaig veure la seva obra el cap em va fer un clic. Era un canvi de mirada en què la dona passava a ser la protagonista. Ella i la seva sexualitat i fantasies. Quan vaig rodar The Good Girl estava bastant influenciada per Sexe a Nova York i el tipus d'històries de dones que s'empoderen i que fan el seu propi camí. Buscava aquest tipus de narrativa, volia ensenyar que era possible agafar clixés porno amb una perspectiva diferent, encara que fos una escorreguda a la cara d'una dona. Que tot es podia explicar a la nostra manera.

Tinc la sensació que vas agafar el porno hegemònic i vas dir: això fora i això altre també... Allò d'anar-s'ho carregant tot.

— Per descomptat. Pensa que en una pel·lícula no hi ha res que no sigui important o no tingui un sentit: com desenvolupes el guió i els personatges, com cerques la localització i la decores, quin tipus d'estilisme dones a cada personatge, com els maquilles, quin tipus de plans... Són moltíssimes decisions que donen el sentit que vols, res és casualitat. La pornografia pot ser moltes coses mentre sigui sexe explícit, però ho pots fer des d'una perspectiva artística i feminista o una de racista, homòfoba i masclista. El porno pot ser preciós o lletgíssim.

Com recordes el primer rodatge?

— Amb nervis, perquè no sabia exactament com seria, ni com em sentiria, però era, i soc, molt planificadora i controladora, així que ho tenia tot molt pensat. Vist ara m'adono que hi faltava tècnica, però ho recordo amb molt d'afecte.

Va ser fàcil la teva entrada en la indústria tenint aquest missatge renovador i crític?

— No tenia cap intenció d'entrar en una indústria, al principi només era l'Erika fent una pel·li, una mena d'experiment en què importava l'estètica, la perspectiva de la mirada femenina i la bellesa de l'art cinematogràfic. És clar que vaig haver d'escoltar comentaris malintencionats i hi havia una part d'aquesta indústria que era exactament el que m'esperava: homes de tendència masclista. Però a la vegada em va sorprendre trobar-me amb un altre tipus de persones diferents del que m'havia imaginat, sobretot en actors i actrius. Quan vaig començar a parlar-hi vaig acabar amb els prejudicis: són gent superinteressant, molt divertida, que es cuida el cos i la salut sexual, que comuniquen sobre sexe d'una manera impressionant i que tenen un coneixement d'ells mateixos que jo no tenia.

Deus haver après moltes coses aquests anys.

— Imagina-t'ho. Jo era la típica noia jove sueca de la Universitat de Lund i estudiant de Ciències Polítiques amb una visió feminista blanca. La gent que m'he trobat en aquest món m'ha introduït a altres maneres de pensar, de viure, de desitjar, de voler... Persones amb identitats i sexualitats diverses, d'altres cultures i races, d'altres perspectives que m’han obert la mirada d'una manera espectacular. Tota aquesta coneixença s'ha anat concretant amb el que he anat fent: un porno per a dones com jo, inclusiu, divers, en el qual podem conviure i existir totes les persones amb un discurs diferent de l’hegemònic.

També has estat pionera a assegurar-se que els rodatges fossin sans.

— És que per a mi és importantíssim. Necessito sentir-me segura on treballo i que tothom que hi participi ho faci perquè vol i amb la informació correcta. Ha estat un procés que ha crescut amb nosaltres, perquè ens vam establir com a productora i vam començar a créixer, va arribar el moment de treballar amb altres directors. Llavors necessitàvem aclarir el procés de com volíem que fos un rodatge nostre.

Una mena protocol.

— Sí, uns estàndards sobre què poden esperar la gent que treballa amb nosaltres i què n'esperem nosaltres. Està funcionant molt bé, perquè volem tenir l’ambient de rodatge més segur possible i que la gent s'atreveixi a dir amb què no se sent bé. Tot això acostuma a anar molt més enllà de la producció en si, perquè, per experiències anteriors, especialment per a moltes dones, el sexe no sempre ha estat gaudi i plaer, sinó també part de violència i experiències personals traumàtiques que han patit en algun moment de la vida.

Aquest creixement professional del qual parles, amb una productora, una botiga i feina de distribuïdora, com l’heu viscut?

— No som una multinacional ni ho volem ser, som una petita empresa familiar de dos socis, el meu marit Pablo i jo. Mai hem crescut amb deutes, sinó pas a pas. Fèiem una pel·lícula petita i independent, guanyàvem diners i en fèiem més. La productora ha crescut de manera orgànica: vam començar amb una petita pel·li, després d'una sèrie de petites pel·lis de la qual editàvem uns DVD. Jo mateixa feia les caixes i les repartia en un Jeep que tenia llavors. Després va venir Lust Cinema, on vam començar a bolcar tot el contingut, després les sèries Xconfessions, i ara ho hem endreçat tot a erikalust.com. Qui es faci subscriptor ho trobarà tot allà… és el nostre petit Netflix.

Abans deies que el porno fins a cert punt és un mirall de la nostra societat. Doncs deunidó, perquè la gran tendència del moment als sites gratuïts són els clips d'incest, de relacions entre pares, germans...

— El que passa és que molta gent té aquest tipus de fantasies sobre situacions prohibides que són tabú. Cal atrevir-se a parlar-ne, de la mateixa manera que hi ha moltes dones que tenen fantasies de violència i d'abús. I òbviament això no significa que vulguis posar-ho en pràctica, de fet és molt important que posem els límits entre el que és l'acció i el que és fantasia. No podem censurar del tot les nostres fantasies, però sí que podem controlar on entrem i de quina manera. Amb l'erotisme en general hi ha un espai per la cosa prohibida, però hem de revisar el moment en què les fantasies es tornen violència estructural cap a un cert grup de persones. Perquè hi ha una diferència entre individual i estructural. I el que ens trobem en molts d'aquests sites són un tipus de violència estructural masclista i racista: tiny asian, sexy latina, big black cock i tots aquests estereotips.

Una bombolla de fantasia amb certs límits.

— Aquests debats es resolen obrint la ment i no jutjant la gent d'entrada, ni posant línies d'això és blanc i això negre. En general, l'home blanc heterosexual s'ha sentit amb dret a fantasiejar i aprofitar-se de tots els altres. D'alguna manera, la pornografia ha creat la seva pròpia bombolla on tot està permès. La societat s'està tornant més feminista i aquest model d’home, que va una mica perdut amb la nova realitat, acudeix al porno, on sent que té el poder de sempre i pot construir un personatge que està per damunt dels altres.

T'haig de reconèixer que no sé com hauria reaccionat a tot aquest contingut si hi hagués accedit amb 16 o 17 anys.

— Jo tinc una filla de 13 i un fill que en farà 17 i crec que no haurien de tenir accés a aquests portals, que directament no haurien d'existir. La pornografia tenia una barrera de pagament en què només hi arribaven adults amb una targeta de crèdit i això anava molt bé. Malauradament, ja no és la nostra realitat, així que un cop els menors tenen accés a tot aquest contingut, el millor és no jutjar-los per tenir la curiositat d'entrar i mirar-ho, sinó ajudar-los a pensar en el que hi troben. La solució ha de passar per l'educació sexual, la informació i les eines d'anàlisi.

Després de 20 anys cap a on anireu en el futur?

— La indústria continuarà madurant, gent com en Torbe ja no té lloc aquí. El porno ha treballat molt per ser millor, però mentre la gent demani contingut masclista i racista, se'n continuarà oferint. Després hi ha els que som independents, que estem creixent i podem fer altres coses. En resum, crec que indústria s'ha adaptat als nous temps, però el consumidor hi ha de posar de la seva part, i jo penso que ho aconseguirem, és la meva gran esperança.