REPORTATGE
Diumenge24/03/2019

La pornografia de la riquesa

Sèries com ‘Billions’ o ‘Succession’ mostren com viuen els multimilionaris, aquest u per cent de l’u cent que cada vegada és vist més críticament per la gent comuna

Alexis Soloski
i Alexis Soloski

F a dos anys Aidan Sleeper necessitava amb urgència trobar un apartament. Sleeper, el gerent de localitzacions de Billions, la sèrie que ara ha començat la quarta temporada, en va visitar més de cent i alguns valien desenes de milions de dòlars. Però no aconseguia trobar l’adequat. “Era impossible”, va dir.

L’apartament no era per a ell -que té llogat amb la seva dona un habitatge a Brooklyn-. No, havia d’aconseguir una residència a Manhattan per a Bobby Axelrod, el geni dels fons d’inversió a Billions interpretat per Damian Lewis. No es necessitava un lloc còmode o acollidor, sinó un que intimidés, sorprengués, aclaparés i deixés sense alè, tot de cop.

Cargando
No hay anuncios

“Sempre fem broma: «Multimilionari, no milionari»”, explicava Sleeper un matí de gener a l’oficina de producció de Billions,situada a Greenpoint, Brooklyn, mentre revisava arxius de fotos al seu ordinador. Va fer clic sobre un apartament de tres pisos valorat en 65 milions de dòlars que no l’havia impressionat quan el va visitar: “Vas i penses, de debò?” Mesos després que hagués passat la seva data límit, quan inspeccionava un avorrit àtic al barri de Tribeca, des de la terrassa va albirar un altre àtic a poques illes de distància. Una caixa de vidre situada damunt una vella impremta amb una sala de dos nivells i una terrassa circumdant, que tenia uns 270 graus de vistes dels rius Hudson i Est. Era urbà, masculí, gairebé sobri, amb línies netes -suggeria multimilionari, no milionari-. El va llogar.

Algunes sèries de la HBO, com Billions i Succession -un punyent drama sobre una dinastia mediàtica com la de Rupert Murdoch, que emetrà la seva segona temporada a mitjans d’aquest any-, han d’oferir una representació visual convincent dels ultrarics, l’u per cent de l’u per cent. Jesse Armstrong, que va crear Succession, descriu un principi rector: “Siguem com més veraços millor”.

Cargando
No hay anuncios

La veritat no sempre és afalagadora. A diferència de la pornografia de la riquesa que abans es veia per televisió - Dinastia, Dallas, Gossip Girl - aquestes sèries coincideixen amb un moment cultural en què molts de nosaltres ens sentim alhora fascinats i indignats per l’extrema riquesa. Succession i Billions són drames amb espurnes de comèdia negra i no són precisament aspiracionals. La càmera troba tots els que fan ulleres, amplifica totes les oficines impersonals. Fins i tot aquest àtic s’arriba a veure lleig des de certs angles.

El disseny d’aquestes sèries comporta, de manera més o menys subtil, una crítica a la mateixa riquesa. Te les mires per veure els jets privats i t’enganxen perquè vols ser testimoni de la inevitable deshumanització dels protagonistes.

Cargando
No hay anuncios

Per il·lustrar l’estil de vida d’un multimilionari, els dissenyadors de totes dues sèries van investigar online els molt rics i van estudiar revistes com Architectural Digest i Vogue. Però a la gent extremadament rica no sempre li agrada que fotografiïn casa seva i no tots van vestits d’alta costura. “Quan arriben als mil milions de dòlars ja no tenen cap necessitat d’impressionar els altres ostentant els símbols banals de l’opulència”, explica David Levien, un dels creadors de Billions.

Així que aquestes sèries contracten diversos consultors en riquesa -alguns d’ells multimilionaris i d’altres proveïdors que ofereixen serveis a multimilionaris-, que orienten sobre quins uniformes portaria el personal domèstic o quin obres d’art haurien d’adornar una oficina corporativa. A vegades, també hi ha consultors voluntaris que hi contribueixen amb les seves opinions. El gerent d’un fons d’inversió va enviar un correu electrònic als creadors de Billions per queixar-se del minúscul avió privat d’Axelrod. “Abans mort que ficar-me en aquesta llauna de sardines”, va escriure. (La llauna de sardines té un preu de venda al públic de 40 milions de dòlars.) A vegades sí que importen els símbols banals de l’opulència.

Cargando
No hay anuncios

Per a l’episodi pilot de Succession, l’equip de producció volia crear un apartament per a Logan Roy -el pater familias interpretat per Brian Coix- que suggerís poder, no una ostentació superficial. A Kevin Thompson, el dissenyador de producció del pilot, li van prestar dos pisos del Consell de Relacions Exteriors, i els va decorar com si fossin un àtic dúplex. Quan es va autoritzar que el pilot es convertís en sèrie, l’espai va ser recreat en un petit set de filmació a Queens. Quan s’entra en aquest apartament se sent sorpresa i una mica d’emoció per aquestes proporcions tan imprudents. Però els adorns, encara que de molt bon gust, no són ostentosos. “Pots notar els diners, però sense que et cridin”, diu Thompson.

El repte per als diversos departaments de disseny és que han de mostrar l’estil dels multimilionaris sense tenir un pressupost de milionaris (d’acord, gasten milers de dòlars, però en el fons no és tant). En tots els platós es fan càlculs per decidir en què s’invertirà, què serà prestat o regalat i què es falsificarà.

Cargando
No hay anuncios

A l’apartament de Logan Roy els mobles són autèntics, igual que algunes de les antiguitats. Però els quadres són còpies escanejades o pastitxos -ni tan sols els diners de la HBO donen per comprar Gauguins de debò- i els tapissos no són precisament de valor incalculable. “El públic mai veurà la diferència”, diu Stephen Carter, l’actual dissenyador de producció.

Cargando
No hay anuncios

Però un àmbit en què no es pot fingir és el del vestuari. El mateix dia que vaig conèixer Sleeper, Eric Daman -el dissenyador de vestuari de Billions - em va deixar fer una passejada pel laberint de roba. Es va aturar davant del penja-robes de Bobby Axelrod, on sobretot hi ha texans, samarretes i dessuadores, moltes de les quals són de Loro Piana, una marca italiana de prêt-à-porter, i ronden els 2.000 dòlars: són de caixmir i qualsevol que hagi acariciat la natja d’un bebè pot comprovar que aquestes dessuadores ridículament cares són encara més suaus. Per alguna raó la càmera s’adona d’aquests detalls.

Succession gairebé no fa mai primers plans dels productes. Armstrong li va dir al seu equip: “No es tracta de convèncer ningú ni de vendre-li un element d’aquest estil de vida”. Els personatges acostumen a no donar importància als diners i de vegades fins i tot mostren que els menyspreen. “Part del que diverteix a l’audiència d’aquest retrat de la riquesa és veure que poc que els importa a aquestes persones”, diu Carter. ¿Però això és divertit realment? El que va fer que Dinastia o Dallas tinguessin tant d’èxit va ser precisament la manera com els símbols de la riquesa es van convertir en fetitxes. La nova versió de Dinastia segueix aquesta tradició i deixa que la càmera es recreï en les sabates (les sabates!), les joies o les fonts.

Cargando
No hay anuncios

Sallie Patrick, la productora executiva de Dinastia, explica que se sentia obligada a perpetuar l’extravagància de la sèrie original. Però fins i tot el plaer culpable d’una sèrie com Dinastia es nega a oferir el que Patrick anomena “fer realitat tots els desitjos”. “És una mica més satírica, una mica més burleta”, diu.

El fet que fins i tot programes com Dinastia facin una crítica socioeconòmica suggereix que els molt rics són en certa manera sospitosos: no són com la resta de nosaltres. Potser aquesta sensació té fonaments. Els anys vuitanta -l’era de la primera versió de Dinastia - i el present són períodes que s’associen amb un enorme augment de les desigualtats.

Cargando
No hay anuncios

“La gent rica s’ha tornat tan diferent de les persones comunes que són interessants en el mateix sentit que pot ser-ho un animal en un zoològic”, explica Shamus Khan, professor de sociologia a la Universitat de Colúmbia que es dedica a investigar la influència política de les elits econòmiques. Hi pot haver com una mena de consol pervers en el fet de mirar aquestes sèries, ja que ens fan reflexionar sobre com la riquesa abundant provoca sovint un fort sentiment d’alienació, un fenomen que Khan ha estudiat. “La gent s’imagina que la riquesa donarà sentit a la seva vida o satisfarà les seves necessitats -afirma-. Però el cert és que la gent molt rica sovint es descriu com a morta per dins”.

Els personatges multimilionaris d’aquestes sèries solen preferir els diners a la família, la comunitat o la integritat moral. El disseny -luxós però a vegades fred i sense bellesa- ho reflecteix.