Portaries a sobre els cabells d’algú estimat?
Avui, els cabells que se’ns desprenen del cuir cabellut cauen a terra i acaben a les escombraries quan fem dissabte, si abans no s’han colat pel desguàs de la dutxa o s’han llançat per l’inodor. Però fins no fa tant, aquests mateixos fils –efímers, íntims, carregats d’identitat– podien convertir-se en tresors personals, treballats amb precisió i combinats amb materials tan preuats com l’or o el marfil. Parlem de la joieria feta amb cabells, una pràctica amb molta antiguitat que al segle XIX, en ple univers moral i sentimental de l’era victoriana, va arribar al seu moment de màxima esplendor.
En aquell món on el record tenia forma material i la memòria s’heretava dins de medallons, els cabells no eren residus: eren reliquiaris domèstics, fragments vitals de les persones estimades. Però… què portava algú a lluir un collaret, un fermall o un anell fet amb els cabells d’una altra persona? La resposta combina amor, dol, artesania i una idea de la intimitat que avui ens sembla sorprenent –i, per això, fascinant.
La reina Victòria d’Anglaterra va ser decisiva en aquesta moda: després de la mort del seu marit, el príncep Albert, el 1861, va iniciar un dol públic molt prolongat que va fer visibles i socialment acceptades aquestes pràctiques, fins a convertir-les en ornaments imprescindibles de tota dona elegant. Una de les seves peces més estimades era un petit penjoll en forma de cor que contenia un floc de cabells d’Albert, tan valuós que va deixar escrit que, quan ella morís, es guardés a la “Blue Room” del castell de Windsor.
Aquest univers estètic del dol seguia un protocol estricte: en el primer dol o dol complet (un any i un dia) només es podia dur joieria totalment negra; els cabells no entraven en joc fins al dol secundari (entre sis i nou mesos després).
Aquestes joies, gràcies a la naturalesa gairebé immortal dels cabells, compensaven l’absència i evocaven l’existència física del difunt. Eren un “material simbòlic” molt potent: una part incorruptible del cos llegida com un fragment d’immortalitat. Podien adoptar la forma de braçalets o anells trenats, grans corones, composicions florals, flocs encapsulats en penjolls o veritables obres de filigrana similars a les puntes de coixí, en què els cabells substituïen el fil. Sovint combinaven cabells de diferents persones i actuaven simbòlicament com un retrat de família, més econòmic que encarregar-ne un a un pintor.
Un gest d'intimitat profunda
Ara bé, no sempre la mort motivava aquestes peces. També es regalaven flocs entre amics, família o amants com a símbol d’afecte; donar cabells era un gest d’intimitat profunda, una mena de “targeta de visita sentimental”. En una època en què la fotografia encara no existia i, un cop mort algú, escassejaven els recursos per retenir-ne la memòria viva, la pervivència dels cabells esdevenia símbol de constància emocional.
Amb el temps, però, aquesta pràctica va decaure: noves idees sobre higiene, la institucionalització de la mort i la popularització de la fotografia oferiren altres formes de record. Les fotografies post mortem, que mostraven la persona morta com si estigués dormint o integrada en una escena familiar, eren sovint l’última i única oportunitat de conservar-ne la imatge, ja que disposar d’una fotografia era un luxe que no tothom es podia permetre i la majoria no n’havia pogut fer en vida. Si bé avui les veiem com a pràctiques macabres, aleshores representaven una manera de preservar el record de l’ésser estimat abans de l’enterrament.
Les joies de cabells no eren objectes estranys ni esgarrifosos com poden llegir-se des d’una mirada massa presentista, sinó estratègies emocionals molt properes a les que fem servir avui: dur el rellotge d’un pare, conservar un mocador amb olor o mantenir obert el perfil en xarxes d’algú que ja no hi és. Tot plegat, per suportar el mateix conflicte universal que ens ha acompanyat des d’antic com a humanitat: aprendre a lidiar amb la mort, especialment la d’algú que estimem.