29/06/2022

Si fos primera dama t’engegaria a pastar fang

4 min
La reina Letícia i la primera dama dels Estats Units, Jill Biden, visiten el centre d'acolliment de refugiats ucraïnesos.

La doctora Jill Biden, primera dama dels Estats Units de Nord-amèrica, i educadora en excedència, va ser de les primeres a arribar a Madrid per assistir a la Cimera de l’OTAN (nar-hi nant, nar-hi nant, nar-hi nant ) que, com tothom sap, s’ha celebrat aquesta setmana a la capital del regne d’Espanya. Ho va fer avançant-se dos dies al seu marit, el president Joe Biden, l’Encarcarat, que és, realment, qui ha remenat les cireres –i ho ha fet a consciència i a dos mans– durant aquests dies d’eclosió i revifalla del sentiment bèl·lic a nivell mundial, altrament dit “estratègia mascle per preservar la pau a base de rearmar-se fins a les dents”, que és una manera de preservar la pau, com a mínim, curiosa.

La premsa de Madrid, els socialdemòcrates i per descomptat la ultradreta en general (ja sigui la soft, la hard o la micuit ) han estat lloant, mai més ben dit, per terra, mar i aire, aquesta cimera amb els mateixos termes amb què es va lloar als noranta del segle passat l’organització dels Jocs Olímpics de Barcelona, l’Expo de Sevilla i la boda de la infanta Cristina i l’esportista Urdangarin. Algun tertulià dels que insisteixen en abonar la tradició èpica del mester de joglaria a major glòria de la noblesa, ha apuntat que “en Espanya este tipo de actos los organizamos muy bien ” i la majoria l’ha definida com a una fita històrica seguint amb la tendència a la banalització generalitzada de què la que la ciutadania som víctimes.

A la senyora Biden, de soltera Jacobs, la va rebre la reina d’Espanya, de soltera Letizia Ortiz, perquè és obligació de les primeres dames estar les unes per les altres. El rei d’Espanya, mentrestant, i a l’espera de l’arribada dels seus homòlegs –“¡Machote! ¿eso que tienes ahí es un mísil o es que te alegras de verme? ”–era al Puerto de Santa María per celebrar, copa de xerès en mà, els 250 aniversari dels cellers Osborne, que ja friso perquè els companys del suplement d’economia del diari ens expliquin a qui pertanyen actualment les botes bicentenàries d’olorosos, perquè diria que la família fundadora, cantant de ranxeres inclòs, no en conserven ni una miserable acció.

És possible que el president Biden no arribés al mateix temps que la seva esposa a Madrid perquè aquells mateixos dies s’estava en una mena de refugi de muntanya a Elmau, Alemanya, reunit amb els seus col·leges del G-7 (Macron, Trudeau, Draghi, Kishida, Johnson, Scholz, Michel i Von der Layen: planassu ), que apareixen a totes les fotografies que ha generat la trobada, sorprenentment, sempre somrients i còmplices. Cap cara de compungiment, preocupació o tensió, que és una cosa que estranya perquè sembla clar que els temes que deuen tractar aquesta colla no són precisament per petar-se de riure. Lluny de pensar que el seu sentit de la realitat i misericòrdia s’ha esfumat, el que els deu haver passat és que el fotògraf oficial de torn els ha demanat que riguin, “Mister President!, Prime Minister!, please! Smile! ” i va i els cretins, vençuts per la vanitat i obedients, han ensenyat les dents de forma automàtica al ritme ferotge del flaix.

La senyora Biden va esmorzar a la Zarzuela; va visitar la seu de l’Associació Espanyola Contra el Càncer; a la tarda va anar a la Moncloa, on va ser rebuda (i ja van dues rebudes) per la senyora Begoña Gómez, la dona, suposem i desitgem que entre altres coses, del president Pedro Sánchez, i no ens queda clar si abans o després de quina de les dues rebudes, també va visitar el centre de refugiats ucraïnesos de Pozuelo de Alarcón. Al vespre, en lloc d’anar a visitar la tanca de Melilla, perquè ja haurien estat massa causes de les quals està pendent –i a la comitiva no els devia venir de pas–, la senyora Biden va preferir relaxar-se i anar de shopping pel barri de Salamanca (Louis Vuitton, Chanel, Gucci, Yves Saint Laurent: planassu ) amb dues de les seves netes, que també van viatjar des de Washington amb ella, a la manera de les riques hereves descrites per Edith Wharton, i que no sabem quin paper van jugar exactament a la cimera de l’OTAN, però que no sigui que aportessin alguna bona idea, ja que una d’elles és, segons llegim a la premsa, “artista de TikTok”, i l’altra, “defensora del feminismo ”, la qual cosa, no sé a vostès, però a mi em tranquil·litza moltíssim, fins al punt que li he demanat al meu psiquiatre que em redueixi la dosi d’Orfidal.

Talment com una guia turística més, la reina d’Espanya, mentre els seus mandataris i marits arreglaven el món (segur que aquest cop ho aconsegueixen, esclar que sí!, ¡machotes!, ¡vamos, Rafa! ) es va endur les primeres dames de l’OTAN (ladies otanianes ) de visita a la Granja de San Ildefonso a veure brollar les fonts i, ja de passada, a la Real Fábrica de Cristales a veure bufar el vidre; també van passar pel Reina Sofía, per fer-se una foto amb el Guernica de fons (en plan photocall deluxe i per allò de preservar la pau, que no hem d’oblidar que és la prioritat de totes plegades) i a una “cata de aceites ” al Teatro Real, que és la típica experiència postmoderna de merda que els gerents de nova fornada programen en teatres d’òpera, auditoris i museus perquè, incapaços de fer-los rendibles gràcies a l’activitat per a la qual havien estat pensats (l’art), han de convertir aquests edificis en espais multifuncionals a mig camí entre el saló per a banquets de bodes d’extraradi, el prostíbul de carretera i un parc temàtic.

A mi el meu marit, per molt president dels Estats Units de Nord-amèrica que sigui, em diu que m’he de plantar a Madrid a quaranta graus a l’ombra perquè ell ha de remenar les cireres de l’OTAN i l’engego, possiblement a crits i perdent les formes, directament a cagar.