Fa pocs anys, Phoebe Waller-Bridge (Hammersmith, Londres, 1985) era coneguda per milers d'anglesos que anaven a veure una petita obra de teatre escrita i protagonitzada per ella mateixa. Tot va començar per una juguesca amb un amic que va desafiar aquesta nativa de l’oest de Londres a escriure un esquetx de deu minuts en una sola nit. El monòleg, Fleabag, representat per primera vegada al Festival d’Edimburg el 2013, es va convertir en una peça de culte fins a tal punt que la BBC va decidir comprar-ne els drets i demanar a Waller-Bridge que es posés al capdavant del projecte. Això, i un acord amb Amazon per exhibir la sèrie a escala mundial, va posar els pilars d’una trajectòria meteòrica.

La sèrie, amb el mateix nom que l'obra, es va estrenar al Regne Unit el 21 de juliol del 2016 i es va convertir en un producte de culte instantani. "Em va agafar una mica per sorpresa", diu l’actriu, que parla amb l’ARA des de Londres i que sembla estar de molt bon humor poc abans que s’estreni el cinquè i últim lliurament de la que és —probablement— la sèrie d’acció més famosa de la història del cinema: Indiana Jones i el dial del destí. "Recordo perfectament el moment en què em van oferir el paper. Va ser el dia abans que comencés el confinament al Regne Unit, així que és difícil que me n'oblidi, perquè vaig tenir molt de temps per pensar-hi. Estava dinant amb la Kathleen Kennedy [presidenta de Lucasfilms] i em va dir: 'Escolta, Phoebe, que hi estaries interessada?' Tot seguit vaig caure de la cadira i vaig demanar una ampolla de vi. Que si m’ho vaig pensar gaire? Només em va caldre llegir tres pàgines de guió. Estava tan ben escrit, que vaig donar gràcies al cel per poder formar part del projecte".

Tant Kathleen Kennedy com el director de la pel·lícula, James Mangold, són fans declarats de Fleabag, així que no és incorrecte dir que l'actriu britànica ha arribat fins a dalt de tot per culpa seva, sense ajuda externa: "[Somriu] El dia que vaig recórrer la catifa vermella per una pel·li de Star Wars ja vaig dir-me a mi mateixa que la cosa no podia ser més surrealista. Però és ben clar que m'equivocava". Recentment, fins i tot l'expresident dels Estats Units, Barack Obama, es va declarar gran fan de la sèrie i, per als qui hagin vist Fleabag, l’acudit és dels que fan època.

Mangold va declarar des del principi que no hi havia pla B perquè havia escrit el guió pensant en ella i, de fet, el mateix Harrison Ford no s'ha cansat de repetir a cada entrevista: "Penses una cosa, la comentes amb ella i se li acudeix una cosa que dona mil voltes a la que acabes de pensar". "Com t’he dit abans, tot és una mica surrealista", diu entre rialles. "El que sí que sé és que la primera vegada que em van presentar Harrison Ford, gairebé no podia ni parlar i ell va ser tan amable, tan gentil. Hem estat un any rodant junts i sempre em va fer sentir com a igual i em va permetre fer el burro tant com vaig voler… I del James, només en puc dir que és un geni. Un geni absolut. Amb ells dos ha sigut extremadament senzill fer la pel·lícula".

Waller-Bridge va començar a fer teatre quan tenia 8 anys ("Vaig ser molt activa des de ben jove", recorda) i, sent filla de pares que es van divorciar quan era molt petita, l’actuació semblava una bona vàlvula d’escapament: "Cantava, explicava acudits, feia monòlegs sobre accidents de cotxe… era molt gran quan era petita [rialles]". L'any 2007, quan tenia 22 anys va conèixer Vicky Jones i van fundar la seva companyia de teatre. "Vaig aprendre que m’agradava molt escriure i que no era fàcil escriure sobre el que realment volia escriure. Suposo que Fleabag neix també una mica d’aquesta experiència", recorda. L'actriu ha reconegut moltes vegades que Jones continua sent el seu gran referent, amiga i consellera. "Sempre que tinc un dubte, miro de trucar-li o de quedar-hi, perquè sempre sap per on sortir-se’n".

"No sé si em veig com a heroïna d'acció"

La carrera de Waller-Bridge des de l’èxit de Fleabag ha estat fulgurant i hi ha pocs casos en la indústria audiovisual on no hi hagi constància de cap pas en fals: guanyadora de tres Emmys i d'un Bafta, guionista de la molt celebrada sèrie Killing Eve i de l’últim James Bond, Sin tiempo para morir. Fins i tot va tenir temps de posar la veu a un robot a Han Solo, una pel·lícula de l’univers de Star Wars: "No sabia ben bé com havia de posar la veu a un tros de ferralla, però crec que al final ens en vam sortir". Amb el paper d'Helena Shaw al cinquè lliurament d'Indiana Jones, sembla ja definitivament instal·lada en la jet set de Hollywood. "No sé si em veig com a heroïna d’acció, el cas d’Indiana és singular. El personatge tenia un munt de capes ja al guió i això em va ajudar moltíssim: és una filla del seu temps, una dona dels 60, que s'ha criat sense el refugi dels pares, que sempre ha fet la seva sense importar-li gaire què en pensen els altres i moralment ambigua. Això últim em va atreure des del principi, perquè és un personatge amb un gran cor i amb un munt d’inquietuds, però quan la coneixem i la veiem per primera vegada, queda clar que l’única història d’amor que interessa a l'Helena és la que té amb els calés [somriu]".

Tornant a la definició d’heroïna d’acció, Waller-Bridge ho té clar: "Entrenar-se per al film va ser divertit, però quan vaig parlar amb el director i li vaig dir si podria fer jo mateixa totes les escenes, em va mirar i em va dir: 'Millor que no'". L’actriu somriu quan se li recorda que potser és perquè fa dos metres d’alçada i es mou d’una manera poc habitual pels estàndards del gènere. "Sempre he tingut una relació més aviat estranya amb el meu cos i suposo que això de saltar d’un avió a un camió i viceversa és més complicat del que podria semblar. També et dic que una gran part de la feina de ser actor consisteix a alliberar-se d’aquesta autoconsciència que tots tenim, perquè llavors tot és molt més fàcil. Una vegada entres en aquest estat de consciència, les coses surten soles".

L'últim lliurament d'Indiana Jones

Waller-Bridge no s’oblida de Fleabag ni per què el personatge va ser concebut d’una manera tan específica: "És una dona emprenyada. Sempre he tingut una atracció per la ràbia, però no necessàriament des d'un punt de vista negatiu. La ràbia, crec, es pot canalitzar, pot ser un instrument molt poderós, pot ser galvanitzadora, pot servir per canviar coses. De fet, crec que ho veiem aquests anys amb moviments com el Me Too i el Timesup". Quan se li pregunta, en aquest sentit, si alguna cosa ha canviat realment, l’actriu s’ho repensa: "No ho sé, suposo que necessitem temps i molta acció, res important passa tan de pressa. Espero que cada vegada hi hagi menys paraules i que passin moltes més coses".

A la britànica li queda clar que aquest és realment l'últim lliurament de les aventures de l’arqueòleg més famós que ha caminat mai pel planeta ficció i que, retirat Ford, la cosa s’ha acabat, sense cap possibilitat de continuïtat: "James Bond és diferent, és un personatge literari, així que té tot el sentit que el puguin interpretar actors diferents, però Indiana Jones és Harrison Ford. No pot ser un altre actor, no hi pot haver cap altra versió d’aquesta persona sense Harrison Ford". I abans que l'hi preguntin, aclareix: "Tampoc hi pot haver un Indiana Jones femení, hi pot haver una arqueòloga que l'acompanyi, però el món d’Indiana Jones no pot existir sense Indiana Jones: seria un univers inútil".

Waller-Bridge té ara un munt de projectes damunt la taula. L’any que ve estrena Imaginary friends, una superproducció dirigida per John Krasinski (responsable del film Un lugar tranquilo), està escrivint l’adaptació televisiva del videojoc Tomb Raider per a Prime Video i aviat arriba Screenshot, el reality d'Olivia Colman que busca les escriptores del futur i en què ella -segons diuen, tot i que falta la confirmació oficial- farà de jurat. Però per a l’actriu, el més important no és això: "El que sé, el que sempre he tingut molt clar, és que no importa on arribis o amb qui treballis: sempre has de mantenir l'honestedat. Sobretot en el que t’importa. Si ets honest, és més probable que tot sigui més difícil, però així és la vida [somriu]".