Txema Salvans és un home del segle XXI que es diferencia de la majoria dels seus coetanis en un tret essencial: està carregat de paciència. En els últims anys, la seva ocupació principal ha sigut esperar. L’hi ha exigit un projecte personal, The waiting game (ed. RM), títol que fa referència a una frase feta en anglès britànic (el joc de l’espera) i que és un treball de llarg recorregut, com una trilogia de l’espera. La primera part el va portar a retratar prostitutes de carretera. Ara està a punt de presentar els resultats de la segona, pescadors en indrets al marge de qualsevol lirisme. La tercera, ja iniciada, es fixa en un dels seus subjectes recurrents, els gossos, però ara en els encarregats de vigilar les propietats dels seus amos. A més té al forn un altre llibre, My kingdom, publicat per la prestigiosa editorial britànica Mack Books, on reflexiona sobre el poder.

Prostitutes, pescadors, gossos. Com lligues aquests tres elements en un mateix projecte?

No puc explicar-ho sense parlar de l’origen de The waiting game, que és un encàrrec per a un suplement dominical d’un diari. Em van demanar un reportatge sobre prostitució de carretera. Era un tema que tenia molt vist, perquè jo en la meva feina com a fotògraf m’he centrat molt en l’àrea del Mediterrani i tenia molt interioritzades aquestes imatges tan impactants.

I no et vas conformar fent només l’encàrrec.

Aquests temes tan durs sempre fan una certa mandra emocional i per això mai els havia afrontat, però l’encàrrec em va donar l’oportunitat de pensar com feia les fotos. Volia donar-me l’oportunitat de poder treballar a fons, no volia robar les fotos des del cotxe ni fer una cosa ràpida.

Amb quin objectiu?

Hi vaig estar treballant sis anys i vaig tenir molt temps per anar reflexionant i meditant cap on volia anar. En realitat és un projecte en què vaig traient moltes capes d’informació. A priori quan treballes amb fotografia documental, i sobretot quan es tracta d’una foto sobre una notícia, sembla que el més interessant és que t’expliqui el màxim de coses possibles, que no et deixi amb un “I aquí què ha passat?”

Però tu buscaves aquest misteri.

A mi precisament el que m’interessa de la meva fotografia és que sempre generi una pregunta, i no una resposta, que hi hagis de reflexionar i que la imatge tingui nivells de complexitat diferents, diferents nivells de llenguatge.

Es nota una clara voluntat de distanciar-te del subjecte.

Quan prens distància, immediatament passen dues coses: una, que transformes el retrat en fotografia de paisatge, i l’altra, que protegeixes la identitat del personatge. El fet de fotografiar el paisatge em porta a fotografiar el context de la prostitució, que és el que m’interessava. En realitat és una cosa que faig sempre, tota la meva fotografia parla del context.

Aquesta distància és un punt en comú entre les fotografies de prostitució i les de pesca, però ¿què et va portar d’un tema a l’altre?

Mentre feia el treball sobre prostitució seguia ampliant el projecte sobre el Mediterrani, i ja havia anat fent fotografies sobre pescadors però sense cap idea clara. El que em va donar la clau de volta va ser que un dia vaig anar a parar a un pantà a només 20 minuts d’on hi havia les prostitutes, en la mateixa carretera. Vaig trobar un grup de romanesos pescant i vaig tenir claríssim que eren els proxenetes. Les dues esperes, la de les noies i la dels pescadors, coincidien en el temps, sense transició.

Les fotografies de pesca transmeten molta desolació, més que les de les prostitutes.

Vaig treballar molt per trobar 41 imatges amb aquesta sordidesa. Perquè no buscava el pescador romàntic de la Cerdanya, sinó el pescador que és allà “per no ser a casa”, com diuen ells mateixos. Una persona que va a pescar en llocs tan sòrdids és possiblement perquè el seu dia a dia, la seva quotidianitat, és molt dura. Té una alta capacitat de resiliència, simplement busca estar en standby i desvincula totalment la pesca de la natura. La idea de fons és que aquesta gent són igual de víctimes que les prostitutes.

I a més comparteixen entorns.

Sí, tot està fet al voltant del Mediterrani, en espais molt semblants pel que fa a l’arquitectura i la flora. A més hi ha fotos d’un tema que remeten a fotos de l’altre, per exemple imatges on les persones apareixen rere una reixa, com atrapades. Les prostitutes sempre estan al costat de la carretera. Els pescadors, sempre al costat d’un riu al qual es pot arribar en cotxe. En els dos llibres, els peus de foto són els noms de les carreteres.

En els dos casos és un treball sobre l’espera que demana molta paciència per part teva.

Jo tiro amb pel·lícula fotogràfica. No per la qualitat, perquè ara el digital dona més qualitat. Ho faig perquè m’interessa aquest tempo, the waiting game, de no estar veient el que estic fent. Quan utilitzes una càmera digital, la segona foto la fas havent vist la primera i així successivament. Estàs corregint en temps real i sota el paradigma d’aquell moment. Jo no ho vull, això. Jo me’n vaig quatre dies a fer fotos i torno amb 50 rodets: no sé realment el que tinc, però sé que és el que volia fer. Per cada fotografia de les que finalment dono per bona he recorregut 1.000 quilòmetres.

¿També intentaves passar desapercebut per fer les fotografies de pesca?

Aquí moltes de les imatges les faig amb el trípode, enfilat dalt de la furgoneta amb què em desplaço quan treballo i que he adaptat per poder-hi dormir. És una acció tan desbordada que normalment el personatge no se sent objecte de la imatge, i a més és fàcil que pensin que el que t’interessa és el paisatge, no ells. En molts casos, si tiro un peu enrere em fico dins l’aigua, no tens problemes perquè pensin que el que estàs fotografiant és el lloc.

Abans treballaves molt per als mitjans. ¿Com modifica la teva feina que el format final sigui un fotollibre?

Fer un fotollibre vol dir que totes les decisions que has de prendre quan fas un llibre (text, disseny, paper, coberta) estan relacionades amb el subjecte o l’objecte de la fotografia, i no amb la col·lecció de l’editorial. Totes les decisions que hi ha aquí estan preses segons el que jo volia dir i el tipus de fotografia que hi ha.

També tens presència als museus.

El projecte de la prostitució de carretera no ha sortit publicat com a tal en cap diari, diria que cap diari s’hi ha atrevit. Però, en canvi, quan el vaig presentar al Museu d’Art Contemporani d’Hamburg un diari suís el va publicar. En el fons d’això hi ha una idea que m’agrada molt. La consideració de la fotografia, que es digui que és artística o documental, depèn bàsicament del context. Si la poses en un museu té una repercussió, un àmbit, una lectura. Si la poses en un diari en té d’altres.

Quin recorregut li espera al segon volum de ‘The waiting game’?

No ho sé. És un tema delicat, però per la meva experiència sé que les coses poden canviar molt segons l’origen de l’editorial que et publiqui, i el fet de treballar temes d’aquí també limita molt. El paradigma de la fotografia és anglosaxó i una mica francès. Si jo hagués fet el mateix llibre de les carreteres dels Estats Units, el veuries a tot arreu.

I això per què passa?

No ho sé, però crec que tot es remunta molts anys enrere. Als anys 50, el MoMA de Nova York va fer aquella exposició tan famosa, The family of man. La situació política no va permetre que cap fotògraf espanyol hi participés. Els curadors segueixen l’estela d’altres curadors, i això fa que els fotògrafs espanyols estiguin molt poc representats en les grans exposicions que s’han fet després.

Però la teva feina sempre ha tingut molt prestigi.

Jo he tingut la sort que a la gent que en sabia molt li ha agradat la meva feina. Com Martin Parr, Joan Fontcuberta o David Campany. En aquest sentit m’he sentit sempre molt acompanyat.

Ara tens un altre projecte entre mans que es publicarà en una editorial de fotografia britànica de molt prestigi com Mack Books.

Si. El llibre es titula My kingdom i dimecres va a impremta. Parteix del treball sobre les vacances dels espanyols al Mediterrani que he estat fent durant molts anys en format mitjà. D’una manera casual se’m va acudir vincular-ho amb fragments de discursos del rei Joan Carles, els de Nadal i els de la seva coronació, on es deia que el rei ho era per tradició històrica, com el caudillo ho havia estat por la gracia de Dios.

Com lligues les imatges amb els textos?

Els fragments dels discursos acompanyen les fotografies. Es tractava d’anar sumant capes de complexitat. Els textos utilitzen la tipografia del teleprompter, una màquina perfecta que et permet llegir un text que t’ha escrit algú altre, fent-te creure que t’estic mirant als ulls i amb l’única premissa de semblar honest, no importa si el que dic és veritat o no.

Però no només hi ha textos del rei.

Al final del llibre també el que et trobes és una selecció de discursos de grans polítics com Churchill, Salvador Allende o Mussolini, en situacions crítiques de la història. I l’últim que et trobes és el d’ El gran dictador de Chaplin. No és un llibre sobre el rei. No és un llibre sobre els espanyols de vacances. És un llibre sobre el poder. El poder és quan un tio surt a la tele a dir que hem d’anar a la guerra; tu vas a la guerra, el teu fill va a la guerra però estàs segur que aquest tio no anirà a la guerra, i tots ho assumim.

¿Et preocupa que alguns es quedin amb la superficialitat i no hi vegin més enllà d’una crítica al rei?

Sí. Ho estic tractant amb molta prevenció perquè no m’agradaria que diguessin: “Mira el que fa el català aquest”. Jo faig servir el rei perquè és el que he viscut i el que m’implica a mi, però t’estic dient: “Anglosaxó, no te n’enriguis tant perquè tu tens el Kennedy amb la crisi dels míssils”. El fet de publicar-lo amb Mack Books, amb una distribució global, remarca la idea que això no és una particularitat nostra.