Què fa que una dona sigui una dona?

Traducció: IGNASI VANCELLS / Il·lustració: LAMARTARILE¿ELS HOMES I LES DONES TENEN cervells diferents? Quan Lawrence H. Summers era rector de Harvard i va suggerir que sí, es va desencadenar una reacció immediata i despietada. Els crítics el van titllar de sexista. El professorat i el personal de la facultat el van qualificar de troglodita. Els exalumnes de Harvard van paralitzar els donatius. Ara bé, quan Bruce Jenner va dir si fa o no fa el mateix en una entrevista amb Diane Sawyer el mes d’abril passat, se’l va omplir d’elogis per la seva valentia i fins i tot per la seva mentalitat progressista. “El meu cervell és molt més femení que masculí”, va dir, explicant com va saber que era transgènere.

Aquestes declaracions van ser el preludi d’una nova sessió fotogràfica i una entrevista publicades a Vanity Fair que ens van donar una lleugera idea del concepte de dona que té Caitlyn Jenner: portar cotilla de les que realcen l’escot, posar-se molt de rímel, fer posats seductors i gaudir de la perspectiva de “nits sense homes” dedicades a xerrar sobre cabells i maquillatge. Jenner va rebre un aplaudiment encara més sonor. L’ESPN, una gran emissora dedicada a la informació esportiva, va anunciar que li concediria un guardó per premiar el seu valor. El president Barack Obama també li va dedicar paraules d’elogi i, per no ser menys, Chelsea Manning va pujar al carro del gènere de Jenner deixant anar la següent piulada a Twitter: “Sóc molt més conscient de les meves emocions; molt més sensible emocionalment (i físicament)”.

Una part de mi es va esgarrifar.

NO TENEN POTESTAT DE DEFINIR-NOS

He dedicat molts dels meus 68 anys de vida a lluitar contra els intents d’encasellar les dones (el nostre cervell, el nostre cor, el nostre cos i fins i tot el nostre estat d’ànim), de reduir-nos a estereotips gastats. I, tot d’un plegat, m’adono que molts dels que em pensava que eren dels meus (persones que es defineixen amb orgull com a progressistes i són partidaris fervents de la necessitat humana d’autodeterminació) estan fent seva la idea que les petites diferències entre el cervell masculí i el femení ens col·loquen davant de grans cruïlles i que tenim una mena de destí de gènere codificat al nostre interior.

Això és una absurditat més de les que s’han esgrimit durant segles per reprimir les dones. El cas és que la voluntat de donar suport a persones com Jenner i al seu viatge a la recerca del seu jo més autèntic ha aconseguit fer revifar d’una manera estranya i inconscient aquestes idees.

Les persones que no han viscut tota la vida com a dones, es diguin Jenner o Summers, no haurien de tenir la potestat de definir-nos. Això és precisament el que han fet els homes durant massa temps. I, per molt que reconegui i doni suport al dret dels homes a desprendre’s de la llosa de la masculinitat, no poden reclamar la seva dignitat com a transgènere trepitjant la meva com a dona.

La seva veritat no és la meva. Les seves identitats femenines no són la meva. No han viatjat pel món com a dones. La seva personalitat no ha sigut modelada per tot el que comporta ser dona. No han hagut de suportar reunions de negocis amb homes que els parlessin mirant-los als pits ni s’han despertat aterrides després de mantenir relacions sexuals pensant que el dia abans s’havien descuidat de prendre’s els anticonceptius. No han hagut de passar pel tràngol que et baixi la regla al bell mig d’un metro atapeït de gent, per la humiliació de descobrir que els seus companys de feina homes cobraven molt més o per la por de ser massa febles per mantenir a ratlla els violadors.

El llenguatge que cada vegada més personestrans utilitzen amb insistència, les concepcions de la feminitat que articulen i la seva ignorància que ser dona implica haver viscut certes experiències, suportat certes vexacions i gaudit de certes gentileses al si d’una cultura que reacciona a la teva persona pel fet de ser dona són algunes de les coses que fan que, a mi i a moltes dones, tant si són feministes com si no, ens resulti difícil assistir al moviment pels drets dels transgènere i voler-nos-hi sumar.

EL DEGOTEIG CONSTANT DEL GÈNERE

El cervell és un bon punt de partida, perquè una cosa que n’ha après la ciència és que l’experiència (en el sentit cultural i en els altres) el modela. La part del cervell que s’encarrega de l’orientació té més volum en els taxistes de Londres, de la mateixa manera que la regió que s’ocupa del moviment dels dits de la mà esquerra té més grandària en els violinistes dretans. “No es pot agafar un cervell i dir: «Aquest és d’una noia» o «Aquest és d’un noi»”, va explicar al diari The Telegraph l’any passat Gina Rippon, una neurocientífica que treballa a la universitat britànica d’Aston. Les diferències entre el cervell dels homes i el de les dones les ocasiona “el degoteig constant” procedent d’un entorn caracteritzat per l’existència de gèneres, va afirmar Rippon.

El degoteig constant, segons l’experiència de Jenner, va incloure una bona dosi de privilegis masculins que poques dones es podrien arribar a imaginar. Mentre tothom animava el jove Bruiser (el sobrenom amb què es coneixia Bruce Jenner de petit) a aprofitar una beca al mèrit esportiu per anar a la universitat, poques atletes femenines podien atrevir-se a esperar un premi tan generós, ja que les universitats destinaven una dotació molt minsa a l’esport femení. Quan Jenner va buscar feina per mantenir-se mentre s’entrenava per competir als Jocs Olímpics del 1976 no va haver de recórrer als anuncis de “Dona necessita ajuda” que antigament publicaven als diaris les dones necessitades d’ingressos. Jenner se’n va poder sortir amb els 9.000 dòlars a l’any que guanyava, a diferència de la majoria de dones, que percebien un salari que, de mitjana, era tot just una mica més de la meitat del que cobraven els homes. A més, Jenner era un noi alt i fort, de manera que mai no es va haver de plantejar com havia de caminar pel carrer per estar segur quan era de nit.

Aquestes realitats modelen els cervells de les dones.

En definir ser dona de la manera que ho va fer en l’entrevista amb Sawyer, Jenner i els molts defensors dels drets de les persones transgènere que adopten una perspectiva semblant no tenen en compte aquestes realitats. I, de passada, menystenen gairebé un segle de discussions acalorades en defensa que la mateixa definició de dona és un constructe social que ens ha subordinat. Així mateix, subestimen els nostres esforços per canviar les circumstàncies en què ens vam criar.

Pel que fa a la retòrica de “Vaig néixer en el cos equivocat” que han propugnat altres persones trans, no funciona gaire millor i és igual d’ofensiva, atès que ens redueix a totes a uns pits i una vagina.

UN LLENGUATGE QUE POT OFENDRE

Moltes dones que conec, de totes les edats i races, comenten en privat com els resulta d’insultant el llenguatge que utilitzen els activistes trans per explicar-se. Després de sentir les declaracions de Jenner sobre el seu cervell, una amiga em va trucar presa de la indignació i em va preguntar exasperada: “Què vol dir? ¿Que no té traça amb els números, plora veient pel·lícules dolentes i està programat per ser empàtic?”

En la majoria de casos, ens mosseguem la llengua i no expressem la indignació que vam descarregar obertament i amb raó contra Summers, l’exrector de Harvard. Ho fem perquè estem fastiguejades per la guerra d’injúries que ha esclatat als extrems més radicals tant del moviment transcom del feminista a propòsit d’actes socials exclusius per a “dones de naixement”, l’accés als lavabos i qui ha patit una persecució més dura. Els insults i la por descarnada amb què viuen els homes i les dones trans ens és massa familiar i la lluita d’un grup cruelment marginalitzat és una causa a la qual ens surt instintivament sumar-nos.

Però, a mesura que el moviment pren rellevància pública, resulta cada cop més difícil evitar fer-nos preguntes punyents sobre els atacs freqüents d’alguns líders del moviment trans contra el dret de les dones a definir el nostre discurs, el nostre cos i a definir-nos a nosaltres mateixes. Al capdavall, el moviment trans no es limita a assumir les demandes dels afroamericans, els homosexuals o les dones perquè es posi fi a la violència i la discriminació i se’ns tracti amb ple respecte. També exigeix que les dones canviem el concepte que tenim de nosaltres mateixes.

PROHIBIT DIR ‘VAGINA’

El mes de gener del 2014 l’actriu Martha Plimpton, defensora del dret a l’avortament, va publicar una piulada sobre un acte benèfic per subvencionar avortaments a l’estat de Texas anomenat A Night of a Thousand Vaginas [Una nit de mil vagines]. De cop i volta, li van començar a ploure crítiques per fer servir el mot vagina. “Atesa la situació de control genital constant, no es pot esperar que els trans se sentin inclosos pel títol d’un acte que se centra en uns genitals controlats i binaris”, va respondre @DrJaneChi.

Quan Plimpton va explicar que continuaria dient vagina (i per què no ho hauria de fer si sense vagina no existiria ni l’embaràs ni l’avortament?), la indignació va tornar a desbordar el seu compte. “De manera que, malgrat tot, ¿t’entestes a seguir utilitzant un terme que se t’ha dit mil vegades que és excloent i perjudicial?”, preguntava un bloguer. Plimpton es va convertir, per fer servir un insult trans de nou encuny, en una terf, de l’anglès trans exclusionary radical feminist (feminista radical que exclou les persones trans).

Al mes de gener el grup de teatre Project: Theatre, del Mount Holyoke College, un centre que s’autodefineix com una universitat d’arts liberals per a dones, va cancel·lar una representació de l’emblemàtica obra Els monòlegs de la vagina d’Eve Ensler perquè plasmava “una perspectiva extremadament limitada del que significa ser dona”, va explicar Erin Murphy, presidenta del grup d’estudiants.

Perdoneu-me que ho digui sense embuts: si la paraula vagina és excloent i transmet una perspectiva limitada del que significa ser dona, ¿els 3.500 milions de dones que tenim vagina, així com els trans que en volen tenir, hauríem de designar-la amb la terminologia políticament correcta que ens imposen els activistestrans: front hole o internal genitalia (literalment: forat del davant i genitals interns )?

Fins i tot la paraula dona ha sigut víctima de les invectives d’algunes persones que reivindiquen el dret a ser-ne considerades. Les etiquetes #StandWithTexasWomen [fem costat a les dones de Texas], popularitzada per la llavors senadora estatal Wendy Davis en un intent d’evitar que el Parlament de Texas aprovés una llei draconiana contra l’avortament, i #WeTrustWomen [confiem en les dones] també reben atacs per ser considerades excloents.

“El dret a l’avortament i a la justícia reproductiva no són un afer que incumbeixi les dones”, va exposar Emmett Stoffer, una de les moltes persones que es defineixen com a transgènere que va escriure sobre el tema. Són “un afer que incumbeix els propietaris d’úter”. Stoffer es referia a la possibilitat que una dona que s’estigui prenent hormones o sotmetent a operacions per convertir-se en home, o bé que no s’identifiqui a si mateixa com a dona, pugui tenir úter, quedar-se embarassada i veure’s en la necessitat d’avortar.

IMPOSICIONS DEL LLENGUATGE

En la mateixa línia, les entitats que defensen el dret a l’avortament reben pressions perquè modifiquin la seva declaració d’objectius suprimint-ne la paraula dona, com va explicar Katha Pollitt recentment en una informació publicada a la revista The Nation. Les que han cedit, com el Fons per a l’Accés a l’Avortament de Nova York, han passat a oferir els seus serveis a “persones” i “sol·licitants”. El Fons per a les Dones de Texas, que cobreix les despeses de viatge i allotjament de les dones que volen avortar i no tenen cap clínica per fer-ho a prop, ha canviat de nom recentment. Ara es diu Fons per a l’Elecció de Texas. “Amb un nom com Fons per a les Dones de Texas, excloíem públicament les persones trans que es veiessin empeses a avortar però no fossin dones”, explica l’entitat a la seva web.

Com Ruth Padawer va explicar la tardor passada a The New York Times Magazine, les estudiants del Wellesley College, una universitat per a dones, tendeixen cada cop més a substituir la paraula sisterhood (mot anglès que significa germandat, però que inclou només les dones) per siblinghood (un neologisme equivalent a germandat, però sense cap marca que indiqui el gènere dels membres del col·lectiu). A més, el personal de la facultat ha de fer front a queixes d’estudiants trans sobre l’ús generalitzat que fan dels pronoms femenins, malgrat que Wellesley presumeix, amb raó, de la seva llarga trajectòria com “la principal universitat per a dones del món”.

El paisatge que es configura i el llenguatge que l’acompanya són impossibles d’entendre i de manejar. Els activistestransamb més tirada per la teoria asseguren que no hi ha cap paradoxa i que qualsevol persona que pensi que n’hi ha alguna s’aferra a una concepció binària del gènere que ha quedat desfasada. Tot i això, Jenner i Manning, per esmentar només dos noms, esperen que se’ls digui dones alhora que s’adverteix els proveïdors de serveis per a l’avortament que aquest és un terme discriminatori. Per tant, ¿són les que han fet una transició des de la condició d’homes les úniques dones legítimes que queden?

UNA LLARGA LLUITA DE LES DONES

Les dones com jo no estem perdudes en paradoxes falses. Batallàvem contra la concepció binària home-dona molt abans que la majoria de nord-americans sentissin la paraula transgènere per primera vegada o utilitzessin el mot binari com a adjectiu. Gràcies que ho vam fer i ho continuem fent, milers de dones condemnades a treballar de secretàries, esteticistes o hostesses de vol ara treballen de soldadores, mecàniques i pilots. Gràcies a això, les nostres filles juguen amb trens i camions a més de nines, i la majoria de dones ens sentim lliures de portar faldilla i talons el dimarts i uns texans el divendres.

De fet, es fa difícil no creure que aquest relaxament de les restriccions de gènere imposades a les dones que s’ha guanyat amb tant d’esforç no expliqui, almenys en part, per què es practiquen tres vegades més operacions de reassignació de gènere en homes. Els estereotips de gènere condicionen (o fins i tot asfixien) més els homes.

La lluita per superar aquests estereotips no ha acabat ni de bon tros i els activistes trans podrien ser els aliats naturals de les dones en aquest camí. Mentre els éssers humans produïm cromosomes X i Y que condueixen al desenvolupament de penis i vagines, a gairebé tothom se li assignarà un gènere en néixer. Ara bé, el que en fem, els rols que ens assignem a nosaltres mateixos i els uns als altres en funció d’aquest gènere, són gairebé del tot mutables.

Si, en últim terme, aquest és el missatge majoritari de la comunitat trans, estarem encantades de rebre els seus membres amb els braços oberts perquè s’integrin a la lluita per crear un espai en què tothom es pugui expressar sense estar subjecte a la coacció de les expectatives de gènere. Això sí, per lliurar aquesta batalla no cal soscavar la identitat de les dones ni silenciar, esborrar o canviar el nom de les nostres experiències.

Bruce Jenner va dir a Sawyer que el que esperava amb més delit de la seva transició era poder-se pintar les ungles, no per un instant furtiu i fugaç, sinó fins que s’escrostonin. Jo desitjo que el Bruce, ara la Caitlyn, ho pugui fer, però també m’agradaria que recordés que ningú no es converteix en dona pel sol fet de pintar-se les ungles.