El 15 de gener del 1919 uns esquadrons de la mort formats per soldats prussians van assassinar Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, líders de l’esquerra socialdemòcrata i fundadors del Partit Comunista d’Alemanya (KPD). Però els autors intel·lectuals, per acció o omissió, van ser els principals dirigents del Partit Socialdemòcrata (SPD) -Ebert, Scheidemann, Noske-, que fins feia poc havien sigut els seus camarades i amb qui havien partit peres políticament i personalment. Un dia abans, Rosa Luxemburg (RL) havia escrit l’últim article, titulat L’ordre regna a Berlín, en què analitzava el final de la Revolució Alemanya del 1918-1919, protagonitzada en els dos bàndols, el dels vencedors i el dels vençuts, pels socialdemòcrates: va ser una revolució socialdemòcrata sufocada pels dirigents socialdemòcrates, que no la volien. La segona setmana de novembre del 1918 hi va haver un motí de la flota d’alta mar contra els seus caps que es va estendre per tot el país; els mariners van triar els seus consells (que després es van mimetitzar tant en fàbriques com en quarters), van desarmar els oficials, es van armar i van hissar la bandera roja.

Poques setmanes més tard es van agreujar els xocs armats entre els seguidors del govern socialdemòcrata, presidit per Friedrich Ebert, i els espartaquistes (antiga ala esquerra de la socialdemocràcia). Ebert i el seu primer ministre, Scheidemann, van confiar la repressió dels insurrectes al seu camarada Noske, que va reorganitzar la força militar i hi va integrar antics oficials de l’exèrcit del kàiser Guillem II. Les dues faccions socialdemòcrates, moderats i militants de l’acabat de crear Partit Comunista, van lluitar aferrissadament als carrers de Berlín. El 13 de gener s’havia sufocat la rebel·lió i començava la repressió, el primer acte de la qual va ser l’assassinat dels dos dirigents.

Franz Mehring, amic de tots dos, biògraf de Marx i també membre de la facció esquerranosa de l’SPD, va dir de RL que era “el millor cap pensant després de Marx”. Liebknecht va ser el primer parlamentari socialdemòcrata que va votar al Reichstag contra els emprèstits de guerra que posaven en marxa la participació alemanya en la Gran Guerra; allà, al Parlament, hi va fer un discurs cèlebre en què va dir: “No a la guerra, l’enemic el tenim a casa”. Però qui més bé va unir la teoria i la pràctica d’aquell grup, qui va donar nom a un corrent dins el marxisme anomenat espartaquisme o luxemburguisme, va ser RL, que difícilment va separar la política de la vida. Se les prenia com unes actituds comunes davant l’existència. La major part de les seves intervencions públiques, en discursos, articles, fullets i llibres, van servir per marcar una línia pròpia dins el marxisme, en què va litigar ideològicament amb els representants més dretans o centristes de la socialdemocràcia (Eduard Bernstein, Karl Kautsky, Victor Adler), amb els sindicalistes burocratitzats, amb els màxims dirigents de la Revolució Soviètica del 1917 (Lenin, Trotski, Zinoviev) i fins i tot amb l’obra de Marx, ja mort, respecte a l’acumulació del capital.

El centenari del seu assassinat és un bon moment per actualitzar l’anàlisi sobre les posicions polítiques i ideològiques de RL, almenys en tres apartats centrals: la seva oposició al revisionisme, el paper dels socialdemòcrates en la Primera Guerra Mundial i la democràcia com a factor central del socialisme.

El revisionisme

El 1895, després de la mort d’Engels, va sorgir un debat sobre “el seu testament”: el pròleg al llibre de Marx La lluita de classes a França. Un antic secretari d’Engels, Bernstein, va publicar dos articles a la revista Neue Zeit, que dirigia un altre socialdemòcrata molt reconegut, Karl Kautsky. Bernstein hi capgirava la doctrina tradicional socialdemòcrata i situava la principal pràctica política en el Parlament, en les eleccions. Hi afirmava que el capitalisme havia aconseguit superar les crisis generals pronosticades per Marx i Engels i que, en conseqüència, el socialisme no necessitaria passar per la revolució ni per la lluita de classes per avançar, sinó que més aviat avançaria de manera gradual per mitjà de reformes parlamentàries, així com a través de lluites sindicals. El moviment cap a les reformes es convertia en un fi en si mateix. Bernstein subratllava que l’estratègia de l’SPD s’havia de transformar i havia de suavitzar el discurs per no allunyar-se de les classes mitjanes i buscar aliances amb altres partits polítics a la seva dreta.

Una joveníssima RL va respondre a Bernstein amb diversos articles i, a més, va intervenir públicament en el congrés de l’SPD atacant el revisionisme (“cretinisme parlamentari”, va anomenar-lo posteriorment Lenin), tot i que encara sense esmentar Bernstein. La polèmica es va transformar en llibres. El 1899 Bernstein va publicar Les premisses del socialisme i les tasques de la socialdemocràcia, i RL Reforma o revolució. Contra el que Marx havia predit, afirmava Bernstein, el capitalisme mostrava capacitat d’adaptació pal·liant la crisi gràcies a l’aparició de monopolis que dirigeixen o regulen el mercat i a l’acció del crèdit. Segons el text de Bernstein, el proletariat està interessat en una transició com més indolora millor cap al socialisme a través de la suma de reformes acumulables. Al revisionista alemany li interessa l’evolució gradual del capitalisme i un socialisme obtingut per la via pacífica, reformista i parlamentària. Escriu: “Confesso obertament que tinc un interès i una preocupació molt escassos pel que se sol anomenar l’objectiu final del socialisme. [...] El partit ha de tenir el valor de semblar el que és avui en realitat: un partit reformista, demòcrata i socialista”.

A Reforma o revolució, RL ja no s’està d’anomenar pel seu nom el popa del revisionisme: la teoria oportunista de Bernstein no és sinó un intent d’assegurar el predomini dels elements petitburgesos que han entrat a l’SPD. Per a la jove socialdemòcrata arribada de la Polònia russa, on va néixer el 1871, era una falsedat que el socialisme hagués de sorgir automàticament de la lluita diària dels treballadors; el socialisme només seria conseqüència de les creixents contradiccions de l’economia capitalista i de la convicció de la classe treballadora que la supressió d’aquelles contradiccions, a través d’una transformació social, era inevitable. Quan es nega la primera contradicció i es rebutja la segona, el moviment obrer queda reduït a un simple moviment corporatiu o reformista. S’abandona el punt de vista de classe. Per a RL, reforma i revolució no eren dues opcions entre les quals triar, ni tampoc estratègies que diferien en la “durada” i la “velocitat” del canvi. L’estratègia revolucionària incloïa combats parcials per obtenir reformes; el problema sorgeix quan la reforma es converteix en un fi per si mateix.

El debat sobre el revisionisme reapareix el 1910 quan RL es va distanciar de Kautsky, que no li va publicar a Neue Zeit un article, I després?, que va acabar apareixent en una altra revista. S’hi emplaçava la direcció de l’SPD a exercir el paper d’avantguarda revolucionària i no el de gestor rutinari de la conjuntura. RL defensava les vagues de masses mentre que Kautsky opinava que la seva generalització podia posar en perill la fortalesa de l’SPD, que podria ser el partit dominant en les eleccions següents. En resum: Kautsky defensava la seva orientació com a “estratègia de desgast”, i RL la seva com a “estratègia de derrocament”. Mentre que el primer intentava evitar els combats frontals, acumular forces i desgastar l’adversari, RL opinava que allò era “només parlamentarisme”.

La tesi de RL sobre la vaga general s’havia desenvolupat un lustre abans al llibre Vagues de masses, partit i sindicats, arran de l’intent revolucionari rus del 1905, sobre el qual va dir: “L’evolució es transforma en revolució. Estem veient la Revolució Russa i seríem ben rucs si no n’aprenguéssim”. Al llibre s’hi concloïa la necessitat de la vaga de masses (que és com denominava RL la vaga general) com a forma de lluita revolucionària; ella distingia entre les vagues de protesta (accions puntuals i ordenades) i les vagues combatives (en què la política i l’economia es barrejaven). Els sindicats s’oposaven, en general, a les vagues generals, i l’SPD també en restringia l’ús. A més, afirmava que la vaga de masses no podia ser convocada per un grapat de dirigents, sinó que ho havien de fer les mateixes masses.

La història mostra que, encara que el revisionisme va ser minoritari als congressos dels partits socialistes i als de la Internacional, i que també va ser condemnat amb un llenguatge radical, els revisionistes -que no van ser expulsats de les organitzacions a les quals pertanyien- van continuar defensant-lo a la pràctica, de manera que a poc a poc va anar arrelant en el paisatge. A l’SPD hi va passar una cosa semblant, i hi va penetrar amb molta força el debat sobre si era possible arribar al socialisme per la via parlamentària. Això va fer cada cop més marcada la contradicció entre teoria i praxi: el partit era revolucionari però la seva estratègia era reformista.

El pacifisme

La doctrina tradicional dels partits socialdemòcrates i de la Segona Internacional era oposar-se a la guerra entre els països capitalistes i, en cas que esclatés, que els treballadors fessin un front comú de classe i no es dividissin entre els interessos nacionals. RL havia anticipat aquesta línia als diversos congressos en què va participar. Per exemple, el 1900, al congrés de la Internacional a París, va presentar una ponència en què teoritzava que els xocs armats entre els països en lluita es convertirien en formidables conjuntures revolucionàries (la qual cosa acabaria passant, disset anys més tard, amb la Revolució Bolxevic). A finals del segle XIX, el capitalisme es desenvolupava ràpidament i semblava evident que no s’ensorraria; malgrat tot, es començaven a entreveure en les potències capitalistes antagonismes que, probablement, es resoldrien per mitjà del conflicte armat. A la seva ponència, RL no només criticava l’imperialisme com a última etapa del capitalisme, sinó que també recomanava la participació dels treballadors i les seves organitzacions amb l’objectiu d’aprofitar les crisis i assaltar el poder, i va reiterar que els socialistes presents als Parlaments nacionals havien de votar en contra dels emprèstits bèl·lics i els augments en despesa militar. RL creia que la guerra era irremeiable com a necessitat intrínseca del capitalisme.

Set anys després, el 1907, en un altre congrés de la Internacional, a Stuttgart, RL va presentar una esmena juntament amb Lenin i Martos (que seria un dels líders menxevics russos) que defensava el següent: “Si existeix l’amenaça que esclati la guerra, és obligació de la classe treballadora dels països i els estats, i obligació dels seus representants parlamentaris, amb l’ajuda de l’oficina de la Internacional, amb poder actiu i coordinador, fer tota mena d’esforços per evitar-la pels mitjans que els semblin més adequats, mitjans que naturalment variaran segons la intensitat de la lluita de classes i de la situació política en general. En cas que, malgrat això, esclati la guerra, és la seva obligació intervenir-hi per posar-hi fi de seguida i amb tota la seva força, aprofitant les crisis econòmiques i polítiques creades per la guerra per agitar els estrats més profunds del poble i precipitar la caiguda de la dominació capitalista”. Això últim era una crida a la insurrecció.

Però quan va arribar la Gran Guerra, tot va ser inútil. La visió de classe va ser substituïda per la patriòtica. El juny del 1914, mentre el buró de la Internacional Socialista estava reunit a Brussel·les, a Sarajevo es va produir l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria. La guerra semblava inevitable i la Internacional va començar a morir a poc a poc perquè va oblidar l’internacionalisme com a forma d’actuació. Poc després, en un míting a Frankfurt, RL va demanar als soldats que es neguessin a combatre i als treballadors que iniciessin una vaga de masses que paralitzés la producció bèl·lica que s’havia activat. Va ser detinguda i processada, i es va passar a la presó els cinc anys de la conflagració. El 4 d’agost, per 96 vots a 14, el grup parlamentari de l’SPD va votar a favor dels crèdits de guerra. RL va escriure: “Després del 4 d’agost, la socialdemocràcia alemanya s’ha convertit en un cadàver pudent”. I també: “La crida històrica del Manifest comunista experimenta d’aquesta manera una transformació essencial i, després de la correcció introduïda per Kautsky, diu: «¡Proletaris de tots els països, uniu-vos en temps de pau i degolleu-vos mútuament en temps de guerra!»”.

La direcció de l’SPD estava cada vegada més allunyada de RL i dels que més endavant formarien la Lliga Espartaquista, l’ala esquerra del partit. Els historiadors expliquen que l’SPD de la guerra no havia aconseguit arribar al poder però que pertanyia a l’establishment. Era un partit reformista, nacional, lleial, que formava part de l’oposició i que criticava el govern però que ja no pretenia destruir l’estat. S’havia acomodat a la monarquia i el capitalisme. Aspirava a un règim parlamentari i a una pau negociada. Estava disposat a alternar-se pacíficament en el govern en el si d’un futur sistema parlamentari amb els seus adversaris burgesos de dretes i els seus aliats burgesos, progressistes i de centre. Estaven molt més a prop d’aquests últims que dels seus col·legues dissidents (RL, Liebknecht, Mehring, Leo Jogiches, Clara Zetkin, etcètera). Ara eren amics i companys d’uns, i els altres s’havien convertit en enemics íntims mortals. El 1916, en plena guerra, quan va començar a funcionar el Grup Espartac, RL va publicar, sota el pseudònim de Junius, La crisi de la socialdemocràcia alemanya (conegut com a Fullet de Junius ). Era una crítica ferotge al desenvolupament de la guerra, amb milions i milions de morts, la major part treballadors a banda i banda del front, i a la desfeta que això havia suposat per a la Segona Internacional: “Avergonyida, deshonrada, nedant en sang i regalimant brutícia; així veiem la societat capitalista. No com la veiem sempre, interpretant el seu paper de pau i rectitud, ordre, filosofia, ètica, sinó com una bèstia cridanera, orgia d’anarquia, alè pestilent, devastadora de la cultura i la humanitat; així se’ns apareix en tota la seva cruesa horrorosa. I enmig d’aquesta orgia s’ha produït una tragèdia mundial: la socialdemocràcia ha capitulat”.

La democràcia

Grigori Zinoviev, un dels companys més pròxims de Lenin (era amb ell al vagó segellat que va arribar a l’estació de Finlàndia de Petrograd, a l’inici de la Revolució d’Octubre, i va ser assassinat per Stalin als anys trenta), deia que RL va ser “la primera marxista capaç de jutjar correctament la Revolució en conjunt”. A partir d’octubre del 1917, i fins que va morir el 1919, RL va auditar el conjunt dels primers temps de la Revolució Bolxevic, la qual cosa va tenir una gran significació perquè, fent-ho, entrava en col·lisió amb la pràctica que havia dut a terme Lenin. A més, RL va establir una relació amistosa amb Lenin basada en una complicitat i un respecte intel·lectual mutu que va sobreviure a les dissensions ideològiques que van sorgir en diferents àmbits (la qüestió nacional, la qüestió agrària, el paper del partit), però sobretot en el de les llibertats i la democràcia.

L’estiu del 1918 RL va publicar el llibre La revolució russa, en què emergeixen bastantes d’aquestes contradiccions entre el líder rus i la dirigent que s’havia manifestat, des d’Alemanya, més pròxima als bolxevics que a qualsevol altre grup revolucionari soviètic. Hi abordava la qüestió de la democràcia quan es referia al paper de l’Assemblea Constituent, suprimida pels bolxevics perquè era un òrgan anterior a la Revolució. Hi estava d’acord, deia RL, però havia de ser substituïda per una altra institució, una nova assemblea popular. No ho veien igual Lenin i Trotski. Arran d’això, es defineix sense ambigüitats: “La llibertat només per als qui donen suport al govern, només per als membres d’un partit (per molt nombrosos que siguin), no és la llibertat en absolut. La llibertat és sempre llibertat per a qui pensa diferent”.

No és l’únic paràgraf que dedica al tema. Per a RL, el socialisme només pot ser el resultat del desenvolupament de la societat que es construeix, i per això es necessita la més àmplia llibertat del poble. En un altre moment menciona directament el seu amic Lenin: “La vida socialista exigeix una completa transformació espiritual de les masses degradades per segles de desànim de la classe burgesa. Els instints socials en lloc dels egoistes, la iniciativa de les masses en lloc de la inèrcia, l’idealisme que supera tot patiment, etcètera. Ningú no ho sap millor ni ho descriu de manera més penetrant que Lenin. Però s’equivoca completament amb els mitjans que fa servir. Els decrets, la força dictatorial del supervisor de fàbrica, els càstigs draconians, el domini pel terror. Totes aquestes coses són pal·liatius. L’únic camí cap al renaixement passa per l’escola de la mateixa vida pública, per la democràcia i l’opinió pública més il·limitada i àmplia. És el terror, el que desmoralitza”.

Les propostes de RL van ser premonitòries del que arribaria a significar l’estalinisme. Si se sufoca la vida política de tot el país, la paràlisi acabarà afectant la vida dels soviets; sense eleccions generals, sense llibertat de premsa i de reunió il·limitada, sense lliure confrontació de l’opinió (és a dir, sense els drets civils dels ciutadans), la vida de tota institució política morirà, es convertirà en una vida aparent en què la burocràcia serà l’únic element viu. La vida política s’abaltirà a poc a poc, unes dotzenes de dirigents del partit, “animats per una energia inesgotable i per un idealisme sense límit”, dirigiran i governaran; el poder real estarà en mans d’uns pocs, “dotats d’una intel·ligència singular”; l’elit obrera serà convidada de tant en tant a assistir a les reunions per aplaudir els discursos dels dirigents i votar, per unanimitat, les resolucions proposades. En el fons serà un govern de camarilles, una dictadura. Però no la dictadura del proletariat sinó la d’un grapat de polítics; és a dir, una dictadura en el sentit burgès.

La revolució russa no era el primer text en què RL confrontava Lenin. El 1904 havia escrit Problemes d’organització de la socialdemocràcia russa, que es va publicar simultàniament a Neue Zeit i a Iskra (que era de Lenin). En aquell llibre hi criticava la concepció, segons el seu parer ultracentralista, que Lenin havia exposat a Un pas endavant, dos enrere. Segons l’alemanya, la tesi de Lenin era que el comitè central del partit havia de tenir el privilegi de nomenar els seus comitès locals; havia de tenir el dret d’imposar-hi els seus propis estatus prefabricats, de governar sense apel·lació sobre moltes qüestions. El comitè central seria l’únic element pesant, i els altres grups només en serien òrgans executius. Un fet extremadament empobridor.

La revolució russa és un text que a partir d’aleshores va servir d’inspiració a molts dirigents de les diferents experiències socialistes, i és un dels pilars centrals, potser el més significatiu, del que s’ha anomenat luxemburguisme.