Encara que sembli sorprenent, al món hi ha dos tipus de persones: les que han desenvolupat una addicció inaudita als vídeos d’extracció de taps de cera de les orelles i les que no. Si desconeixíeu aquesta dualitat en la humanitat és fàcil que, d'ara endavant, decidiu incorporar-vos a un dels dos equips. També és possible que formeu part del club del cerumen però que porteu el vostre vici en silenci. No us agrada confessar-ho. Els que no heu mirat mai aquest tipus de vídeos que corren per les xarxes socials heu de saber que, a partir del moment que en mireu un, sereu víctimes d’un bombardeig constant d’aquestes imatges fastigoses perquè els algoritmes interpretaran que sou uns incondicionals del buidatge del farciment pastós dels conductes auditius.

Aquests vídeos virals consisteixen a posar l’objectiu de la càmera ben a prop de l’orella d’un individu, enfocant l’orifici auditiu. L’ésser humà no té importància, ni tan sols li veureu la cara. Perquè l’autèntic protagonista és el tap de cera que té a l’orella. Si esteu menjant mentre llegiu aquest article és recomanable que atureu alguna de les dues activitats, perquè els detalls són bastant escabrosos. Els vídeos d’extracció de cera de les orelles poden mostrar dues tècniques diferents: l’expulsió del tap mitjançant un raig d’aigua al canal auditiu o els que es fan mitjançant una petita espàtula. També hi ha dos tipus de taps, els que són una massa tova marronosa que s’ha d’anar empenyent i amassant a poc a poc, i els que ja estan secs i rígids. L’èxit d’aquesta segona tipologia consisteix a extreure’ls de l’orella sense trencar-los, amb la forma del conducte auditiu que els ha acollit durant mesos i que ha servit de motlle.

Les persones que senten aversió per aquests vídeos, a hores d'ara ja deuen estar notant les primeres nàusees. Veure en pla detall l’argamassa d’un color taronja brut enganxant-se entre les vellositats de l’orella d’un desconegut no és agradable. Però segur que els ionquis del cerumen ja saliven. Aquests vídeos són virals a causa de l’anomenat oddly satisfying, vídeos estranyament satisfactoris. Són imatges que, inexplicablement, produeixen una sensació d’alleujament o relaxació en el voyeur. Estan relacionats amb una resposta psicològicament coneguda com a satisfacció visual. Alguns ho són per la sinuositat de les formes o els moviments de textures. I d’altres, com els de la cera, perquè mostren un procés de neteja. Es produeix una mena d’empatia, tant amb el pacient que s’allibera d’aquell taparot boterut com amb el professional que exhibeix un elevat compromís amb la higiene auditiva. Té alguna cosa de pornogràfic. A mesura que aquella mandonguilla gomosa i boteruda va traient el capet fora de l’orella, l’espectador addicte experimenta un plaer mental: “Ai, sí, sí, sí... Més a la dreta. Ara per sota. Perfecte. Una miqueta més... Així, així. Sííííí!” I en el clímax d’aquesta intervenció pseudoejaculatòria, l’espectador queda satisfet de la bona culminació del procés de neteja, com si fos un acte catàrtic i alliberador. Però després d’aquell, n’ha de venir un altre, amb el tap més gros, més sec, més difícil d’extreure. És morbós. És l’atracció i la repulsió simultànies. Però és una sensació que molts vinculen al fenomen ASMR, la Resposta Sensorial Meridiana Autònoma, fins al punt que alguns d’aquests vídeos estan acompanyants de música relaxant. Cada dia es consumeixen milers d’aquests vídeos. Però el més fascinant de tot és constatar que mai a la història l’ésser humà havia perdut el temps fins a aquests nivells tan grotescos.