Pop mallorquí, croissants campions i el final d''Els anells de poder' entre les nostres recomanacions
El que potser t'has perdut i el que segur que no et pots perdre: les propostes culturals i d’oci de l''Ara Diumenge'
La setmana que acaba, amb Thaïs Gutiérrez
Apunts sobre què hem vist, sentit, degustat i, en definitiva, viscut en els últims 7 dies.
No he pogut parar de pensar en...
Sacheen Littlefeather, l’activista indígena que ha mort aquesta setmana i que es va fer famosa el 1973 quan va rebutjar l’Oscar en nom de Marlon Brando per reivindicar els drets dels nadius americans. En aquell moment va ser durament criticada i quasi agredida per haver defensat els drets del seu poble. No va ser fins l’any passat que l’Acadèmia va demanar-li perdó.
This browser does not support the video element.
He gaudit molt amb els meus fills d’una de les pel·lícules de Studio Ghibli que hi ha a Netflix: El castell ambulant. Un film antibel·licista on es barregen la realitat i la fantasia i els personatges no són mai del tot bons o dolents. És una sort tenir aquestes pel·lícules a la plataforma, ja que trenquen amb l’estètica i el discurs imperant en moltes de les ficcions infantils.
He començat el llibre Els pecats dels pares de l’escriptora sueca Assa Larson, que torna després d’una pausa de deu anys. Com a fan del gènere negre, valoro Larsson per la seva capacitat d’endinsar-nos en la Suècia més fosca i en el clima més extrem que acaba cobrint d’obscuritat moltes de les seves històries.
M’ha fascinat la interpretació d’Ana de Armas com a Marilyn Monroe a Blonde. La pel·lícula és quasi una història de terror on assistim al maltractament i als abusos que va patir l’actriu tota la seva vida però on no s’expliquen moltes de les coses importants i valuoses que sí que va fer. La gran intrepretació de De Armas és la salvació del film.
He anat a la pastisseria Canal del carrer Calvet –en tenen una altra al carrer Muntaner– a tastar el millor croissant de l’Estat. Un títol que tot just han rebut aquesta setmana pel seu croissant de mantega, una creació cruixent que es desfà a la boca.
La setmana que comença, amb Jordi Garrigós
Algunes de les coses que esperem no perdre’ns els pròxims 7 dies.
Miraré amb moltes ganes l’últim episodi de la primera temporada d’El senyor dels anells: Els anells de poder (Prime), que s’acaba divendres que ve amb el vuitè capítol. D’acord que no ha estat una sèrie amb un ritme frenètic, i que han fet moltes concessions que no eren en la narració original de Tolkien, però què voleu que us digui? A mi la sèrie, vista cada divendres, m’ha agradat i no tinc cap dubte que la seguiré quan torni. Ideal per a veure setmana a setmana i no en format marató, quan sí que se li veuen les lentes costures.
Assistiré a la cita marcada en vermell que tinc de la Biennal de Pensament d’aquest octubre al CCCB. El dimecres 12 d’octubre hi ha l’acte de dues directores tan favorites com Lucrecia Martel i Carla Simón conversant sobre la necessitat d’aturar-se a observar amb empatia el que ens envolta.
Llegiré la completa entrevista que va publicar en Jazz Monroe (redactor habitual a Pitchfork ) el cap de setmana passat al diari The Guardian a Alex Turner, líder dels Arctic Monkeys. Sempre a favor del grup de Sheffield, que va renunciar a posar-nos les coses fàcils i va passar del pop adolescent a l’stoner rock i les guitarres pesades. Ara tornen amb The car, el seu nou disc previst per al 21 d’octubre, i la setmana passada van avançar-ne Body paint, la cançó més Bowie que han fet mai. Pinta bé.
Escoltaré el nou disc d’una de les bandes fetitxe d’aquesta casa: Da Souza. Els mallorquins han publicat Dies d’attrezzo (Bankrobber), un disc de pop mediterrani que mira la modernor als ulls i competeix per tenir els millors textos d’aquest negoci. Dissabte s’estrenen al Palau Sant Jordi obrint per a Antònia Font, en el que serà el retorn del mallorquins a Barcelona i la gran festa de la música balear en català al gran temple de la música moderna de la ciutat.
Recomanaré per terra, mar i aire a tothom que llegeixi la nova novel·la de Santiago Lorenzo, Tostonazo (Blackie Books). És un dels meus escriptors preferits i vaig tenir el privilegi de poder llegir-la a l’estiu. La gran pregunta que es farà tothom: ¿està a l’altura de la immensa Los asquerosos, la novel·la que el va convertir en un bestseller? Tinc moltes ganes de debatre hores i hores sobre si és així o no. Ja aviso que a mi m’ha encantat i que seré un defensor a ultrança d’aquesta novetat.