Com reconstruir l’arquitectura

SI ES TRACTA D’ARQUITECTURA, TOTHOM EXERCEIX DE CRÍTIC. No fa gaire, un dels autors d’aquest article, Steven Bingler, circulava amb la seva mare, de 88 anys, per Elliott Avenue, una avinguda de Charlottesville, la ciutat on va néixer, quan van passar pel costat d’una casa dissenyada i construïda pels estudiants d’arquitectura de la Universitat de Virgínia. Per a l’Steven, que és arquitecte, el model d’habitatge assequible que representava la casa (un parell de caixes robustes revestides de metall ondulat apilades l’una sobre de l’altra) era una proposta de disseny audaç. Però als ulls de la seva mare, la casa era una aberració que tacava l’entorn, un insult als edificis històrics que l’envoltaven. “És com si algú hagués posat un parell de vagons l’un damunt de l’altre i els hagués cobert de llautó barat i de qualsevol altra cosa que hagués trobat a l’abocador!”, va exclamar.

És fàcil menystenir la senyora Bingler dient que és una dona simple i poc cultivada. Però aquí tenim el problema: fa massa temps que la nostra professió menysprea l’opinió del públic sobre la nostra obra, per bé que diguem que volem fer les nostres edificacions més pertinents incorporant-hi conceptes com la sostenibilitat, el creixement intel·ligent i la mitigació de catàstrofes. Ja hem hagut d’abordar aquest problema en el passat, amb la reacció contra l’arquitectura dels anys 60 i els 70, que considerava la disciplina una modernitat sense ànima. Tot i això, la nostra resposta a aquesta reacció va ser més del mateix, però amb un embolcall diferent: la postmodernitat, la desconstrucció i una dotzena d’ismes que suscitaven un debat acalorat entre els professionals, però allunyaven encara més l’arquitectura de la resta de la població. Avui dia, estem fins i tot més aïllats: hi ha un arxipèlag d’escoles de postgrau d’arquitectura, de revistes i de blogs que reforcen la nostra visió de la disciplina amb el suport d’un nombre reduït de clients adinerats tant del sector públic com del privat.

La qüestió és: en quin punt l’arquitectura perd el potencial de millorar la vida de la població perquè és incapaç de connectar amb persones de carn i ossos? El 2007, Concordia, el despatx de l’Steven, va ser un dels tretze que la Make It Right Foundation va convidar a Nova Orleans perquè creessin prototips d’habitatges sostenibles i assequibles a Lower Ninth Ward, un barri que l’huracà Katrina havia arrasat. Al principi del procés, Brad Pitt, fundador de Make It Right, va convidar uns quants veïns a tornar al barri per criticar els dissenys, la majoria dels quals havien pres una forma bàsica, la casa unifamiliar, i l’havien feta encaixar amb l’última tendència, sense tenir gaire en compte les necessitats locals ni l’arquitectura local. Els dissenys no van impressionar els veïns, que van plantejar preguntes perfectament lògiques: “I què passa amb les teulades? Ja saben que aquí hi plou molt, oi?”

ARQUITECTES ‘ESTRELLA’

La mena d’arquitectura que s’escriu amb A majúscula és excepcionalment capaç de produir creacions d’autor, obres glorioses i singulars. Tenim una gran capacitat a l’hora de concebre estructures sublims (o pomposes) destinades a una elit planetària que comparteix els nostres valors. Tanmateix, em fa l’efecte que cada vegada som més incapaços de crear obres artístiques harmonioses que apel·lin a un sector ampli de la societat, al servei de la qual estem, almenys en teoria. Així doncs, es dóna una paradoxa: per bé que els arquitectes dissenyem un percentatge ínfim de tots els edificis que es construeixen, mai no ens n’hem felicitat tant. Potser el terme arquitecte estrella ha esdevingut en certa manera un insult, però el fet que sigui moneda corrent en el món dels famosos posa de manifest l’abast ampli però superficial de la professió. Si bé les obres més destacades han sigut devorades pels mitjans de comunicació de masses, no deixen de ser una mera distracció cultural: per bé que serveixen per entretenir-se de tant en tant, no tenen cap rellevància en la vida quotidiana de la majoria.

Aquest fet potser seria acceptable si la nostra única funció fos servir els que es poden permetre pagar els nostres serveis. A més, el món seria un lloc més gris sense la Casa de la Cascada de Frank Lloyd Wright, el Guggenheim de Bilbao o l’Òpera de Sydney. El problema no és la gota diminuta que representen els edificis concebuts per arquitectes estrella (alguns d’enlluernadors, d’altres gairebé còmics per la seva disfuncionalitat), sinó més aviat la influència que han tingut aquests projectes en els valors i les ambicions de la classe mitjana de la professió.

Hem ensenyat a generacions d’arquitectes a expressar-se com a artistes, però no els hem ensenyat a escoltar. Per aquest motiu, quan una crisi ha exigit que la nostra professió fes un pas endavant (a Nova York, després de l’11-S, per exemple, o a Nova Orleans, després del Katrina ) no hem sigut capaços de donar motius a la població per confiar en nosaltres. A la Xina i en altres llocs de l’Àsia, els arquitectes occidentals segueixen practicant la seva màgia singular mentre repeteixen molts dels despropòsits urbanístics del segle passat a una escala considerablement més gran. Aquesta desconnexió de l’arquitectura és tant física com espiritual. Intentem vendre a la població edificis i barris que no es pot dir que desitgi, en un llenguatge que no entén. I paral·lelament, hem cedit la resta de la superfície construïda a nyaps i edificacions pèssimes que s’estenen indefinidament per tot arreu.

Això no sempre ha sigut així. Durant mil·lennis, els arquitectes, els artistes i els artesans, un equip de col·laboradors sorprenentment sofisticat que no feia servir programes informàtics de disseny, han creat edificis que una gran part de la població feia seus. S’inspiraven en una infinitat d’estils que tenien una cosa en comú: es basaven en les lleis físiques i els principis matemàtics que hi ha darrere l’elegància i la funcionalitat fonamentals de la natura. Aquests recursos creatius transcendeixen els estils. No tan sols estan dotats d’un atractiu estètic d’un abast ampli, sinó que també són pregonament humans, estan lligats al nostre ADN. Aquest és el motiu pel qual tant Philip Johnson com qualsevol iaia Teresina quedarien meravellats davant de la rosassa de la catedral de Chartres.

PRINCIPIS NATURALS

Per tornar a aquesta manera de fer, hem de reconsiderar la resposta que oferim a les necessitats de les diverses zones i tenir present l’interès dels habitants, no pas el nostre. Hem d’afinar les nostres competències mitjançant la col·laboració veritable, no pas la publicitat estudiada; revisar la nostra obsessió per la mecanització i la materialitat, i investigar formes més universals i principis naturals en els quals puguem basar el disseny.

No tots els arquitectes tenen la mateixa capacitat de crear obres influents, però tots tenim accés a les mateixes eines i fonts d’inspiració. I siguem francs: ja fa massa temps que hem de restablir el vincle entre l’arquitectura i els seus usuaris. Hem de redescobrir un punt intermedi radical en el qual ens puguem trobar escoltar i entaular una col·laboració veritable amb la ciutadania, parlar-hi en la seva llengua i fer progressar l’art de l’arquitectura. Aquest és igualment un dels grans reptes que afronta el disseny avui dia.