Abans que fos casa va ser taller, sí, una fusteria. Durant dècades, entre les parets que ara habita una família s’hi van treballar taulons. Hi feia olor de fusta i ressonaven les eines que li són pròpies. Avui, aquell passat no només es recorda, s’hi respira. L’arquitecta Clara Crous, que descriu el seu com un despatx d’“arquitectura i interiorisme conscient, de proximitat”, ha transformat l’antiga fusteria d’un poble de l’Alt Empordà en un habitatge que mira al present sense renunciar a l’essència original. La seva intervenció no esborra el rastre del que hi havia, sinó que el fa visible i el converteix en estructura vital del projecte.

A la planta baixa, la potència, també visual, de les voltes catalanes dona força i identitat a l’espai. Com a elements que eren allà abans de la reforma, sostenen la memòria del taller, i ara articulen la distribució de l’habitatge. Sota aquestes voltes, la vida torna a concentrar-se: la cuina i la sala d’estar comparteixen un únic àmbit obert, continu, on la matèria de sempre es combina amb les entrades de llum natural i els elements nous que s’hi han introduït. La decisió de situar la cuina a aquest nivell no és només funcional, és una manera d’habitar la memòria, de tornar l’activitat diària i col·lectiva al lloc on sempre hi havia hagut moviment.

En canvi, l’escala que puja als dos pisos superiors condueix a la part més íntima de la casa, alliberada ara per complet per a les habitacions i els espais privats. De fet, el projecte busca coherència i confort per a la vida quotidiana, sense artificis. Com ve a dir Clara Crous, la intervenció no vol imposar cap nou llenguatge, sinó deixar que els murs tornin a respirar. Per això, s’han despullat les parets dels revestiments de ciment i guix i s’han restituït els morters i estucs de calç que permeten transpirar a la pedra i la tova originals. Aquest gest, aparentment tècnic, és també poètic: retornar als materials la seva naturalesa, deixar-los fer la seva feina amb humilitat.

La llum, filtrada per les noves obertures i per un pati davanter recuperat, accentua la textura dels murs i la tonalitat càlida dels estucs. El pati, abans residual, s’ha convertit en un espai de transició important, un espai viu, un filtre entre el carrer i la intimitat domèstica. Aquí la casa respira literalment, connectant interior i exterior, passat i present.

En els paviments de tova manual i en les rajoles fetes a mà hi perviu la sensibilitat dels oficis. Cada superfície conserva una petjada, una irregularitat mínima que parla del pas del temps. Aquesta atenció als detalls, pròpia de la manera de treballar de Clara Crous, fa que La Fusteria sigui molt més que una rehabilitació: és una reconciliació amb la seva pròpia història. Aquesta casa mostra com la tradició pot ser contemporània i com la memòria pot ser estructura i no decorat.

Reformar no ha estat en aquest cas un exercici de substituir, sinó de comprendre. S’han llegit les capes del lloc i s’hi ha respost amb respecte i mesura, actualitzant-ne el confort i l’eficiència energètica sense diluir-ne la identitat. A La Fusteria hi resta el caràcter que va tenir aquell espai, i això dona una marcada singularitat al nou habitatge.

Així, allà on un temps sonaven les serres i s’hi respirava olor de fusta i de vernís, avui hi regna la calma, la naturalitat i la llum ben entesa. Però, en tot cas, sota aquesta serenor encara batega l’esperit d’un ofici. Les voltes, els murs i la matèria recuperada fan d’aquesta casa un petit manifest sobre el valor de la memòria construïda. A l’Alt Empordà, una antiga fusteria ha tornat a obrir portes, ara per fer-hi vida.