F otografio en analògic per frenar el món. És la meva manera d’aturar el temps, que corre altra vegada accelerat. Per exemple, quan agafo la Mamiya RB67, obro el visor de cintura, miro i tot queda suspès. Un cop tinc clara la imatge comença el ritual de la presa fotogràfica: plantar el trípode, situar-hi la càmera al damunt, enquadrar, enfocar, mesurar la llum, posar el diafragma i la velocitat d’obturació corresponents, carregar la pel·lícula. Disparar. Quan per fi disparo he establert una relació amb el meu subjecte d’estudi que d’una altra manera hauria sigut impossible. Es produeix una connexió única, gairebé màgica.

Les imatges que he fet no les veuré fins passats uns dies, potser setmanes, a vegades, mesos. Quan les reveli res m’assegura que no hi trobaré accidents fotogràfics -una pel·lícula defectuosa, una doble exposició no buscada, un fotograma que s’ha velat...-, i quan finalment les torni a veure recordaré l’olor de romaní, de crema de sol i de vent salat, els glans de mar que semblen or a les roques de les cales de Cadaqués, el paisatge lunar del cap de Creus o els joncs del delta de l’Ebre, les dunes modelades pel vent a Riumar i els arbustos de la platja del Fangar. I llavors, com en una mena d’exercici de memòria, recupero aquell temps passat i aquell vincle amb la terra.