La pesca del dia: un relat d'Éric Fottorino

–És el carregament?

–Pescat d'aquest matí.

–Lluny?

–Davant de Lesbos. I just davant, a la costa de Turquia. Bastava abocar-se per agafar-los.

–Què teniu?

–De tot.

–I què mes?

–El millor i de tot arreu. Seguiu-me a la tenda, que hi veureu millor.

–Què és això?

–Malià. Ben conservat. La pell negra protegeix la carn. 

–I allà?

–Guineà.

–En menys bon estat, oi?

–Massa temps podrint-se als camps de Líbia. Cops de peu, cops de fuet, cops de bastó, apunyalaments. Violacions. Sense comptar les sortides falses, les falses esperances. La tortura, de vegades. Els simulacres d'execució. Després el viatge, massa llarg. 

–I què passa?

–Miri-ho vostè mateix. Pells foradades, tumefactes, rebentades, esqueixades. Hematomes. Dents trencades. Carns masegades com la fruita massa madura.

–I aquest? Calibre petit, diríem.

–Origen indeterminat. Diria que del Sahel. El Níger o Burkina, de per allà. Un infant. Onze, dotze anys. Ofegat al principi de la travessia. Ha begut molta aigua. El deixaré escorrent-se dos o tres dies. 

–Què més?

–Heu tastat el iemenita?

–A veure.

–Vostè em dirà el què.

–Podríem dir que acaba de sortir de l'aigua.

–Acaba de sortir de l'aigua.

–En aquest estat?

–Molt resistent, el iemenita. Més fi que el bonítol, segons els que en saben. El oleu tastar?

–Ja ho veurem. I aquell, sota el llençol caqui.

–Massa prim.

–Puc veure'l?

–Us havia avisat. Està als ossos, i encara gràcies. Mireu el cap d'aquell. Li han d'haver fotut amb un cable d'acer a la cara, amb el llavi arrencar, el fre de la llengua tallat. Només li veiem les dents. No és fàcil de despatxar. O rebentar els preus.

–De què va això?

–Trenco els preus quan la mercaderia està massa malmesa. Això es fa amb les devolucions de pesca. Els més pobres vigilen els nostres vaixells. Ens desfem de les peces menys bones o dels cossos desmembrats, un braç per aquí, una cama per allà, de vegades un cap, quan els taurons han arribat abans que nosaltres. En trobo compradors. Com per als morts de fred.

–Al Mediterrani?

–A l'hivern l'aigua pot glaçar-se. Sobretot a la nit. L'organisme es paralitza, els músculs es contrauen. La pell, la carn, tot s'endureix. Difícil de preparar. Aleshores ho malvenc. Almenys me'n desfaig.

–I sota el cobricel vermell, allà?

–És una altra cosa. Ja està reservat.

–Peces escollides, podríem dir. 

–Per al ministre?

–Pot ser que vingui?

–M'estranyaria molt. 

–Ve encara més d'hora?

–No ve mai. Em passa la comanda abans que surti al mar. I li aparto la mercaderia a la barca. Lliurat directament per mi.

–Al ministre?

–Depèn de si és oficial o privat.

–Avui, per exemple?

–Rep les altes esferes d'Espanya i d'Hongria. I també el gran turc, pel que vaig llegir en un diari. Una bella desfilada aterridora. Hem omplert directament les cuines del ministre.

–Els seus gustos?

–Les dones i els nens que han lluitat molt de temps.

–Per què?

–Per la valentia.

–No ho entenc.

–Vol menjar valentia. El més important, per a ell, és que hagin lluitat.

–Us guanyeu bé la vida?

–Hi ha hagut anys millors. Ara vaig tirant. La competència...

–Quina competència?

–La pesca industrial.

–De què parleu?

–Els vaixells d'Europa, els tripulants de la consciència tranquil·la, Aquarius i companyia.

–Què és el que us molesta?

–Els repesquen vius. Prolonguen el seu calvari. Si almenys els tornessin a l'aigua... Per sort, la majoria són prou ximples per tornar-hi pel seu compte així que són retornats al punt de sortida. Depèn de nosaltres de ser-hi en el moment adequat. Soc pacient. L'instint del caçador. Acaben fets miques. Alguns no són gaire bonics de veure. Desfigurats amb sal i algues.

–És la vostra barca, aquella?

–Una vella carraca que era del meu pare. Jo era profe d'humanitats.

–M'esteu prenent el pèl?

–Tinc cara d'estar de broma?

–Disculpi'm.

–Van tancar l'institut fa tretze anys. Me n'hauria d'haver anat a Atenes. Però no tenia futur. No hi havia lloc per a les humanitats. Tot per a l'economia. Em vaig quedar aquí com a socorrista. Després vaig agafar el timó. Al principi vaig fer l'orada, la lluerna, el llobarro. Pescava a palangre. Desenes d'hams enganxats en una planxa de suro. Fondejava per sobre dels fons rocosos. Deixava que la barca es gronxés. Pescava tot el que volia. Peix a voler. Ara només hi ha cadàvers. Per morir, aquí, es mor. És fastigós. Puc col·locar quaranta peces al darrere. És el màxim. No hi soc, en la massacre.

–Navegueu gaire lluny?

–No gaire. Faig cabotatge. Pesca artesanal costanera. Evito les embarcacions on els fugitius hi estan com sardines, empassant-se olor de gasolina fins a vomitar. Em dedico a les delicatessen.

–Expressió curiosa.

–L'ideal és una barca petita amb una vintena de passatgers que bolca al principi del viatge. En un dia clar, quan veuen els llums de l'illa, es relaxen. La seva pell brilla d'esperança. S'animen. Respiren pulmons plens, alguns expulsen crits d'alegria. La seva carn reviu. Llavors, de sobte, els guardacostes se'ls tiren a sobre amb les seves sirenes escandaloses i la llum violenta dels seus projectors. Entren en pànic. És la desbandada. S'ofeguen abans de l'arribada dels uniformes. Em quedo en emboscada. Quan la patrulla se'n va, em toca jugar a mi. Sense trets brutals. M'ho prenc amb calma. Els agafo d'un en un. Ja heu vist ofegats a la deriva?

–No. 

–Semblen petites boies que floten, sobretot els menuts. Tenen el ventre inflat d'haver-se begut la nit. A la pissarra, escric: "Negres pescats amb canya". La clientela els aprecia. Procuro no fer-los malbé quan els pujo. Però n'hi ha que queden destrossats, per força.

–És a dir?

–La majoria tenen els pulmons plens d'aigua salada. El món no és just. Però què puc fer-hi? He de pensar en els vius, en la meva família que he d'alimentar, no en els morts. Si hi pensés no pensaria en res més, perquè n'hi ha tants. En realitat, no valen res. Sobretot els negres. Vius, no existeixen; ofegats, encara menys. Expulsats dels seus països, expulsats dels vaixells i, per acabar, expulsats de les estadístiques. Un batalló de fantasmes. I tanmateix, de vegades...

–De vegades?

–Tiro flors al mar, allà on han fet un forat que no vol tancar-se. Corones esquifides que robo del cementiri del poble, sobre tombes velles que tothom ha oblidat. Em dic que dins l'aigua els seus colors revifaran. I que els nois –però també hi ha dones, i noies–, en fi, em dic que tots hauran rebut aquest gest. És bonic, aquestes flors que suren un moment.

–Les veieu, a la nit?

–Els crisantems blancs sí. Diries que són espelmes amb pètals, sobretot quan la lluna brilla o el mar es balanceja. També les flors de plàstic.

–Podríeu intentar de salvar-ne alguns?

–Per què carall?

–Per humanitat, precisament. Heu oblidat les vostres classes?

–Quan no pots salvar tothom, no salves ningú. I a més a més, per què carall parlem d'això?

–Continueu.

–Hi ha paraules que fan pudor perquè ja no es fan servir. Paraules que s'assemblen als cadàvers. Paraules en descomposició. En voleu sentir algunes? Acolliment. Cooperació. Solidaritat. Cura. Calor. Conhort. Compassió. Fan mala olor, no ho trobeu?

–No.

–El Mediterrani és la ruta marítima més mortífera del món. Sobretot entre Líbia i Malta, fins a Itàlia, en aigües internacionals, com se les anomena. I aquí, davant de Turquia, o més lluny, davant de les costes montenegrines. S'hi mor en massa sense que això commogui ningú. Sobretot els dirigents ocupats en la seva reelecció o en els comptes de la nació. Al contrari, els països dits d'acollida no poden amagar el seu alleujament. El mar fa part de la feina bruta. Juga amb les víctimes amb els seus corrents, les seves tempestes i la seva extensió interminable. És immens, el Mediterrani, a bord d'una canoa de fusta que agafa aigua. Tres-cents quilòmetres entre Líbia i les costes italianes, mil ocasions de morir. Si amb això no n'hi ha prou, si hi ha supervivents, es creen delictes de solidaritat contra els que van a ajudar-los. Salvar vides, en els temps que corren, és un crim.

–Exagereu, oi?

–Els que s'hi arrisquen són acusats de conspirar amb l'enemic i fins i tot de tràfic de persones, creieu que exagero? Us diré la veritat: no serveix de res voler salvar aquesta gent al límit de la desesperació. L'ofegament abreuja el seu calvari.

–Què en sabeu, vostè?

–Ho diuen ells mateixos, els que acaben als camps de Lesbos o de Lampedusa, al final de l'escullera de Favaloro.

–Què diuen exactament?

–Que viuen pitjor que els animals. Es podreixen dia rere dia en la misèria i la brutor sota un sol de plom mentre esperen que els registrin. Acaben a cops i ganivetades entre afganesos i sirians, combats de bèsties al límit de les seves forces, amb sang pertot, i, al seu voltant, els seus que criden perquè es matin. Tota aquesta travessia per arribar fins aquí, a un bosc de planxes envermellides sota un sol vertical. Les autoritats portuàries deixen fer, estan desbordades amb la seva paperassa i els seus tampons. Durant aquest temps, els polis esperen amb armes i porres. Disparen als supervivents pilotes de goma com a la fira, entre dues partides de Candy crush regades amb ouzo. Als supervivents els donen números, matrícules, i després els tanquen. De vegades es diverteixen electrocutant-los sota els testicles amb pinces de cocodril, si us interessa saber-ho. Per avorriment o per jugar, per crueltat també. És la seva manera de provar fins on l'ésser humà pot fer-se inhumà. Aquest és el quadre general. ¿Compreneu per què aquests miserables voldrien acabar amb tot? Ningú no emprèn una travessia com aquesta sense fer un pacte amb la mort. A més, la majoria no saben nedar. Alguns no saben ni què és, el mar.

–Voleu dir que se suïciden?

–Suïcidi assistit si cauen en les nostres mans. Almenys els tractem bé. Els netegem, els arreglem, els buidem. La seva pell és regularment rehidratada. No fan olor. Ni de fueloil ni de descomposició. Es mostren com en els seus millors dies. Retroben la dignitat. 

–Pòstuma. 

–És el millor que els pot passar. S'hi preparen abans de la travessia. Troben companys de viatge per donar-se ànims. Llavors descobreixen el negre abissal del mar. Coneixen el perill que els sotja. L'han triat. Viure d'aquesta banda no és una vida per a ells. La veritat és que no els vol ningú. Ja heu vist la costa de Gibraltar? ¿Els tancs davant dels murs de Ceuta, on cada setmana un pobre noi acaba escorxat? Aquests eviten el Mediterrani, però se'ls rep amb càmeres tèrmiques i filferros. 

–Morir no és una vida!

–Podrir-se tampoc.

–Què feu per ells?

–Els alleujo a la meva manera. I després, no us confongueu, la majoria de les vegades arribem massa tard. Han embarcat en carraques que no s'aguanten al mar. Zòdiacs de plàstic xinès plenes de pegats. Barques sobrecarregades de fusta corcada. Llencen per la borda els més febles a les primeres turbulències. S'arriben a menjar entre ells. 

–Ho creieu?

–És el que diuen. Quan arribem, ja no hi ha ningú. El mar és un desert. Però una xarxada basta per verificar que hi ha gent a sota. De vegades, quan els pugem, descobrim que estan enganxats els uns als altres, que han mort agafant-se de la mà, un marit i la seva dona, un germà i la seva germana, una mare i el seu bebè nascut durant la travessia, el cordó encara enganxat al ventre, embolicat al voltant del coll. Aquest espectacle som nosaltres el que el veiem. Som nosaltres els que evitem que el vegeu.

–Les vostres parades no ens l'estalvien.

–Això no és res. Us parlo de despulles fetes papilla. D'esbudellats. De nusos de vísceres que pengen com fils elèctrics. Sabem què tenen al ventre. Quilòmetres d'espant, dies sencers de suplicis. Mesos de patiment. Quan els portem a terra, els seus cossos sense vida ens expliquen tot això. Els recosim. Ens cosim els llavis, també. Res a dir. 

–Però, i els responsables polítics?

–Ja sé que tenen, ells, al ventre. Buidor i mentides. Discursos aviat contradits pels seus actes. A Europa es menja de tot. Als migrants els falta de tot. Difícil compartir un futur comú. Si han sobreviscut fins aquí, la humiliació que els espera els fa lamentar estar vius. 

–Torneu a exagerar.

–Són els dirigents dels vostres països els que exageren. Encalcen els infants, ja que només els infants tenen dret a protecció. Els mesuren les dents, els ossos, la hipòfisi. Són altius, desconfiats. Posen peròs, sospesen, avaluen, si aquests nois són majors d'edat, si hi ha algun engany en la mercaderia. Un procediment per desautoritzar qualsevol cosa que sigui legal. Les segones intencions són flagrants. Un frau en l'edat o en el cartílag del creixement evita als estats "envaïts" pagar per alimentar-los i allotjar-los. S'estalvien diners. També s'estalvien l'espectacle de la seva misèria. Els roben un cop més la seva infantesa quan decideixen que són més vells del que són. Segurament és veritat després de les proves que han passat. ¿És una raó per rebutjar-los així, com no rebutjarien un gos? L'arbitrari sempre guanya. Raó d'estat, de pressupost, de tranquil·litat. No soc l'únic que ha renunciat a les humanitats.

–Sembla que us estoveu.

–Els infants són pura innocència. Mesurar el perímetre dels braços, la llargada dels fèmurs, doblegar els llavis per inspeccionar les dentadures, no us recorda res, això? No ens imaginem tot el que els nostres estats rics i civilitzats inventaran per prescindir d'éssers humans. Sento aquí i allà que els vagabunds abandonats a la seva sort en el vent glaçat de Calais s'ofeguen en alcohol. Segons la vostra opinió, és millor que ofegar-se en el Mediterrani?

–Jo no ho dic, això.

–Llavors, què dieu? No us entenc. Sens dubte els preferiu prou vius perquè acabin a les vostres ciutats com a blancs dels polis i dels fatxes.

–No soc tan cruel. El seu patiment és el meu. Sou molts en el vostre sector?

–Teniu raó, canviem de tema. Això cou, la veritat. No, no som tants. Però només conec els illots del mar Egeu. Quios, Samos, Lemnos, Lesbos, Naxos, Icària. Un o dos fan net a cada illa, pel que sé. Jo tinc la base a Mitilene. Amb les seves aigües turqueses i translúcides, com diuen les guies turístiques. Abans tenia un club de vacances a banda de la pesca. Algunes cabanes de palla a la platja de Tsamakia, a prop del port. Al principi encalçava els migrants sense vida perquè la clientela no s'espantés. Acabava per pujar més cadàvers que peixos. Grunyia contra els paios que deixaven arrossegar els seus cossos cap a qualsevol lloc. Ningú no pensa a morir davant de tothom i desintegrar-se en el mar, no trobeu? Llavors vaig continuar. Es va convertir en la meva activitat principal. La meva dona no ho va aguantar. Va tornar a Bordeus.

–Francesa?

–Ve d'una vella família de negrers. Em va plantar amb els nostres dos fills. Em va dir que era el seu malson que tornava.

–Quin malson?

–El bosc d'eben que els seus ancestres transportaven al Nou Món, encadenat en gàbies de ferro. No m'agrada parlar-ne.

–Com passa la nit?

–Vaig als punts assenyalats la vetlla a la ràdio. Allà on han passat les organitzacions humanitàries. Quan n'hi ha, i sempre n'hi ha, per grapats de dos o tres sense armilla taronja, encenc el fanal. Els supervivents creuen que venim a salvar-los. Tallo el motor de la barca. Els deixo venir. L'últim esforç per nedar fins a nosaltres és fatal, amb la mar embravida i els corrents. Beuen més i més aigua. S'empassen el mar. El mar acaba per empassar-se'ls. Moren als nostres braços.

–Als vostres braços?

–Sempre surto amb l'Evangelos, el meu segon. Ell també és d'aquí. Coneix les roques, els llocs bons.

–Evangelos?

–Vol dir "el bon missatger". Prova que no som tan horribles.

–I la policia?

–Tanca els ulls. Fem la nostra part de la feina. El comissari se serveix a casa meva. La dona del caporal també. I després...

–Sí?

–En conec aquí que voldrien veure menys vius als camps veïns i més mercaderies a les nostres parades. De vegades ens multen perquè no sigui dit, quan ve una delegació de Brussel·les. S'han de salvar les aparences. Però no paguem mai. No rebem cap recordatori. Es podria dir que ens hi animen en silenci, els representants d'Europa. L'absència de sanció és com una recompensa. Espereu-me, que ara torno. (Passa un minut.) Veieu, no he trigat gaire.

–Un client?

–Sí, volia saber la diferència entre el malià i el somali.

–Què li heu respost?

–No és gaire difícil. De pell més clara el somali. Talla més imponent el malià, sobretot el peul, allargada, músculs delicats, cuixes molt altes. El somali és més corpulent, més ferreny. De vegades està més danyat, si no ha pagat a temps als libis.

–Teniu raó, no és gaire difícil.

–Ja us ho he dit. També hi ha l'eritreu. Bonic de veure. Molt esvelt. Conserva una expressió molt orgullosa. I no és tan magre com sembla. Quan l'escates, sembla que sigui ple d'espines. Com si recordés que va ser un peix.

–Com se n'hauria de recordar?

–Tots vam ser peixos en temps molt antics. Tots érem semblants. Peixos.

–Teniu clients especials?

–Obriu la cortina de plàstic de la vostra dreta.

–Què hi ha darrere?

–Ja ho veureu.

–Déu meu!

–Tinc clients que busquen això.

–No és possible!

–Fins i tot paguen bastant.

–No us crec.

–La carn dels infants és un must. De vegades tenim un bebè mort al ventre de sa mare. Obrim. Una vianda molt apreciada. Tinc un client d'origen brasiler. Cada dos o tres dies em demana si tinc el que vol. Pel que diu, si estàs mort de gana, el fetus és tan tendre com la gepa del zebú.

–Sense comentaris.

–També passa que una dona que és a punt de parir trenca aigües en plena mar. Un sentit agut de l'oportunitat, no trobeu? És obstinada, la natura. La pobra dona a llum sense poder retenir-se, com si la vida se l'hagués d'emportar malgrat tot, encara que fos per uns minuts, què dic, per uns segons. Evidentment, el nadó mor de seguida.

–Evidentment.

–Alguns clients es tornen bojos també per les pells cremades.

–Cremades per la sal?

–No m'escolteu. Abans de la travessia, us ho he dit, força víctimes han patit tortures. Garrotades, porres elèctriques. El suplici a foc viu, sobretot, que deixa marques indelebles. N'he repescat que havien sobreviscut a l'incendi del seu centre de detenció durant la guerra del Iemen. Les guerres són bones per a nosaltres. Els combats empenyen cap al mar els grans cremats que volen llançar-se a l'aigua a qualsevol preu. Faríem el mateix, no creieu? Quan recuperen les forces s'arrisquen a fer el viatge. Un altre suïcidi. Si prefereixen morir lliures al mar abans que presoners de les flames, és el seu problema. Deixen els seus països a sang i foc. Ja són morts vivents. Enlloc els ofereixen el pa de la fam o el vi de la set. Hi deixen la pell, però la seva pell ja no era gran cosa. I no parlo de la punta dels seus dits, que s'obstinen a cremar amb la flama d'un encenedor. 

–Amb quin objectiu?

–Destruir les empremtes. Que mai no els puguin fitxar. Amb el foc, esborren els solcs i les línies que els identifiquen. Una manera de destruir les fronteres que porten amb ells. Esborren tot el que són, d'on venen, la seva història. Al preu d'un dolor insuportable. Un més. Quan les seves canoes sotsobren ja han perdut la consciència.

–Els pesqueu sense escrúpols?

–És preferible.

–Com és possible?

–És el primer que costa. És el primer que compta. Després, tot es torna mecànic. Però del primer encara me'n recordo. Era un jove, a penes vint anys, encara que la travessia l'havia envellit. L'ham li havia destrossat la carn de l'espatlla.

–El greix de l'espatlla?

–De greix no en tenia. M'hi vaig acostar prou per llegir l'esgotament en la seva mirada. I darrere de l'esgotament hi havia una altra cosa.

–La fam?

–La por. La basarda, fins i tot. Ja havia vist la mort de cara. Era allà, que girava al seu voltant, semblava conèixer-la bé. Era incòmode. Tenia la sensació d'interrompre un cara a cara. Una dansa amorosa. Els molestava, a la mort i a ell.

–M'heu dit que tenia por.

–L'amor també fa por.

–Què vau fer?

–Li anava a allargar la mà. No ho vaig fer. Era una nit agitada, una nit sense estrelles, quan el mar s'assembla a un cadafal. Jo havia obert un llum. Va girar la seva mirada.

–Ell o vostè?

–Ell. A penes vaig veure el blanc dels seus ulls i després res. Va ser com si m'hagués dit d'acord. 

–D'acord a què?

–Que jo el deixés morir.

–Què us vau dir per alleujar la vostra consciència?

–Què us penseu. Si l'hagués pujat s'hauria convertit en un d'aquests zombis que es floreixen darrere dels filferros a menys de cinc-cents metres d'aquí.

–Hauríeu pogut salvar-lo. Un antic socorrista...

–És ben bé que sou tossut. Us ho dic, gairebé era mort.

–En aquest "gairebé" hi hauria hagut el lloc per a un gest.

–No ho heu entès. Nosaltres som la vostra primera defensa. Imagineu que recuperem aquests miserables. Que es refacin. Que mengin, beguin, dormin, que els vestim, que en tinguem cura. Quin d'ells agafarà demà un ganivet i anirà a degollar la vostra filla en un carrer de les vostres ciutats? Quin d'ells ficarà un explosiu sota l'eix del vostre tren camí de les vacances? Nosaltres actuem abans. És més eficaç que la solució de Dublín. Una mena de prevenció. Ho pilleu? Ens embrutem les mans. És lleig, però efectiu.

–Vist així...

–Ho veieu d'una altra manera?

–No ho sé.

–I encara ho podem fer millor!

–Millor?

–Vull dir pitjor. Quan els equips de les teles de tot el món volen gravar imatges punyents, els embarquem. A canvi d'uns bitllets, els portem davant d'aquests manats d'homes que encara es belluguen. En tirem un grapat a l'aigua, cosa que produeix belles escenes. Per plorar als menjadors. O vomitar. Ho tornem a fer a demanda. Quan ho han gravat tot per als seus noticiaris, tornem a posar aquests desgraciats a l'aigua així com deixaries anar la morralla. Esperem una mica, no gaire. Després els recuperem definitivament, la panxa amunt, els pulmons inflats d'aigua. Ja no es veu ni una bombolla a la superfície, ni tan sols una bombolla celestial –perdoneu aquesta ocurrència tonta–. No se sent ni una veu, ni un crit, de vegades només un gemec. En queden un o dos que suren, s'interpel·len en un galimaties enmig de les onades, incomprensible, tot i que a la llarga he acabat per pillar algunes paraules. 

–Em dèieu que ho fèieu millor, cosa que em sembla difícil, no?

–És que no heu anat a Kàlimnos. Una illa rocosa. Hi encenem focs com els pirates d'abans. Ho fem encara millor. Ens perfeccionem. Esperem els migrants que agonitzen. Llavors els sentim. Fan un soroll que només tens ganes que es pari. Un soroll humà. Un soroll del diable. Una ranera insuportable. Per sort, no dura gaire. S'acosten amb les seves barcasses i acaben fent-se miques contra els esculls davant de les platges. Davant dels nostres ulls. Els recollim. És la mort que passa. Ja ho sabeu, el Mediterrani, el mar, la mort que torna a començar...

–És criminal, això d'enfonsar les seves embarcacions.

–És el codi de la marina, que veig que ignoreu. Quan les organitzacions humanitàries recuperen una barca a la deriva i pugen els refugiats a bord, què creieu que fan? Així que han salvat l'últim bergant, enfonsen el vaixell que els ha portat fins allà. La llei del mar s'aplica sense discussió. Prohibit deixar qualsevol cosa que floti sense amo. El que podria donar la salvació a d'altres és enfonsat. No m'invento res. És la sentència dels homes. 

–Teniu una manera ben estranya d'interpretar-la. A Kàlimnos els atraieu cap a les roques per parar-los un parany...

–Per abreujar el seu calvari.

–Els priveu de l'oportunitat que els salvin, és així.

–Depèn del punt de vista. M'enrecordo d'un moment estrany. Una altra nit. La lluna penjava del cel com un projector enorme que escombrava el mar. Ens acostàvem a una barca de clandestins bolcada. L'Evangelos em va demanar: "Ho sents?" Vaig fer que no amb el cap. Em va dir: "Escolta bé". Tenia raó. Un cant va pujar fins a mi. Hauria pogut ser un cant de sirenes, ple de gràcia, d'una lleugeresa infinita, també dolorós. Una melodia vinguda del més enllà.

–Us vau tapar les orelles com Ulisses?

–Ulisses no es va tapar les orelles, al contrari. Va voler escoltar el cant, és per això que va fer-se lligar al pal del seu vaixell. És el cant més bell que mai he sentit. Entonat per dues dones a les quals distingia la cara de manera intermitent per sobre de la línia de l'aigua. De cop i volta van callar. Bufetejades per una onada. Havien desaparegut. Cignes negres. La pell emblavida. Els llavis malves.

–Dormiu bé?

–Com un bebè.

–Qui és aquesta dona que passa al voltant dels afganesos estirats d'esquena?

–És bonica, oi?

–D'on ve?

–De Nigèria.

–I aquesta ferida lletja que té al turmell?

–Va fer la travessia enmig d'una barca de fusta on un bidó de gasolina va bolcar. El benzè es va barrejar amb aigua de mar i excrements. Va quedar greument cremada. Però cicatritza. 

–La coneixeu?

–Des que va marxar la meva dona, és amb mi. És meva. Quan torno a casa a l'alba, m'espera al meu llit. Voleu saber com ens vam retrobar?

–Si sou tan amable.

–Us he parlat del cant de les sirenes. No eren dues. Una altra dona lluitava. Més jove. Més robusta. No cantava, estalviava forces. Vaig allargar la mà, va aconseguir agafar-la. La vaig estrènyer. Un cop a bord, ja no respirava. S'havia desmaiat. Li vaig fer el boca a boca per tornar-la. Va acabar per tornar. I es va quedar amb mi.

–No ho entenc.

–No hi ha res a entendre.

–Per què ella sí i no els altres?

–M'agradava. No vaig poder resistir-me. Bé que els negrers tenien els seus criats amb lliurees blanques, i els nazis els seus jueus bons.

–Què en sap ella de la vostra activitat?

–Tot.

–I què en diu?

–Res, però hi pensa, tanmateix. Mireu els seus ulls. La brillantor dels seus ulls. 

–Per què es queda?

–Aneu a saber. Vegeu com es manté recta. Si porta la meva consciència, és que la meva consciència no pesa gaire. 

–L'estimeu?

–Aquesta no és la qüestió.

–Quina és, doncs, la qüestió?

–Cal que estigui aquí.

–Com a còmplice?

–Com a testimoni. Vull que vegi el que faig. Que algú com ella ho sàpiga. És tan simple com això.

–No crec que sigui tan simple. Com es diu la vostra nova companya?

–Blessing.

–Terrible, aquest nom.

–És l'únic que vull recordar. 

–Al mar, recuperem farcells, maletes. Al cobert de descàrrega, traiem la roba als ofegats. Jaquetes, camises, samarretes, pantalons. Piles informes que es cremen un cop per setmana als brasers. Un fum purificant puja al cel. Trobem tota mena d'objectes, cadenes, collars, amulets de cuir, pedres llises o treballades, cartes manuscrites en llengües indesxifrables, una mica de diners, fotos mig menjades per la sal i l'aigua. L'altre vespre, el mar estava en calma, vaig sortir a fer un tomb a prop de la costa. L'helicòpter de la marina sobrevolava el meu cap, les seves aspes feien aixecar les ones. Les autoritats desconfien de l'aigua que dorm. Quan està en calma, les arribades són més nombroses. De vegades n'arriben milers de cop, com saltamartins, semblants als núvols de llagostes al desert. De sobte, vaig veure...

–Què?

–Una parca que flotava, ondulant, una dansa de rajada, les mànigues estirades com un fantasma sense ningú a dins. I a alguns metres, una motxilla petita amb un pompó vermell enganxat a la corretja. Una bossa de nen. Sense el nen. La vaig pujar. A l'interior les coses estaven ben endreçades per compartiment. Samarretes, calcetes petites i un raspall per als cabells. Pertanyia a una nena. En una butxaca interior tancada amb cremallera hi vaig trobar una imatge pietosa ben xopa i un petit crucifix. Ho vaig cremar tot. Va trigar força per mor de la humitat..

–Fins i tot el crucifix.

–No. El tinc a la meva tauleta de nit.

–Per què m'heu dit que Blessing era l'únic nom que podíeu recordar?

–Bé, el més insuportable són els documents d'identitat.

–De debò? Em sorpreneu. 

–Tanmateix, és la veritat. Apilem fusta d'eben a la part de darrere de la barca, en dic així ara que la meva dona ha marxat. És impersonal, la fusta d'eben. No us compromet. És neutra. Fusta morta. Però de sobte, en un passaport o en un document d'identitat que l'aigua no ha esmicolat, apareixen Boubacar, Idrissa, Djibril, Aïssata. El mar és un revelador. Fins aquí aquests cossos no eren res. De cop, existeixen. La fusta d'eben ja no és anònima. És un home, una dona, un infant amb el seu futur a les butxaques. Un cop vaig trobat un bitllet de loteria a la caçadora d'un malià. Era la seva esperança. Es deia Alphonse. M'agradaria oblidar el seu nom. Oblidar-lo.

–L'entenc. 

–Això em sorprendrà. Finalment, els negrers tenien raó.

–Raó?

–Privaven els esclaus del seu nom, que substituïen per xifres. És més fàcil quedar-te indiferent davant del número 327 que davant del cos sense vida d'un Boubacar.

–Què en vau fer del bitllet de loteria?

–Bitllet perdedor. Cap remordiment.

–I dels objectes que els trobeu a sobre?

–Els cremem amb la roba. Els que tenen una mica de valor els dipositem a una revenedora del port de Mitilene. Als turistes els encanta emportar-se quincalla com a souvenir. Pensen que són d'un artesà local o importacions regulars de les costes d'Àfrica. Els arribem a fer creure que venen dels migrants del camp del Turó Negre, just aquí al costat, un antic camp de tir militar sinistre esclafat pel sol, sense un racó d'ombra ni aigua potable. Si tinguessin la curiositat d'anar-hi, veurien que res d'aquesta mena no sortirà mai d'aquest infern de tendes insalubres, que ha cremat més d'un cop. Però aquests turistes no són gaire escrupolosos. Llevat de sobre el preu. No venem car. Tothom està content. 

–No hi ha petits beneficis...

–No us imagineu que algú s'enriqueixi. Cobreix a penes el gasoil i els imprevistos.

–Quins imprevistos?

–Una avaria al motor, la pèrdua d'un cap... Continuem sent mariners.

–¿No heu pensat mai a aplegar tots aquests objectes, amb les cartes, els papers, tot el que trobeu, en un lloc més adequat? Un petit museu.

–Creieu que algú té ganes de recordar res? Ben al contrari. Som els fabricants de l'oblit.

–Seguireu molt de temps?

–Tant com calgui.

–Per què no ajudar els que es troben del costat de la vida?

–Ningú no es troba del costat de la vida.

–Però aquestes persones que acaben a les vostres xarxes...

–S'ho han buscat. Són ells els que donen els seus estalvis als traficants, als passadors que s'enriqueixen en els dos taulells.

–Quins dos taulells?

–Reben diners dels vostres estats per mantenir aquests desgraciats a les seves presons, al costat dret del Mediterrani. Vull dir: no a Itàlia, a França o a Espanya, i encara menys a la Gran Bretanya. I extorsionen els candidats al viatge, que entatxonen en barques o en rais programats per enfonsar-se al golf de Sirte. Basta obrir els ulls. És la veritat.

–Estrafolària, com a veritat.

–Estrafolaris, els vostres dirigents. No soc jo qui condecoro els caps libis i el rais d'Egipte amb la legió d'honor. O qui unta els dirigents sudanesos culpables de crims contra la humanitat. Tot això per dir-los gràcies per regular el flux de migrants a través de la mort a domicili, sense que ningú se n'adoni. I és a nosaltres qui veniu a buscar les pessigolles?

–No vinc a buscar res.

–Feu bé. De tota manera, aquests migrants són perillosos per a Europa.

–No per a la construcció o l'automòbil, que en fan els seus esclaus. I no parlo dels traficants de droga, dels quals són mules dòcils.

–Una part ínfima d'ells. Però la majoria venen a portar el crim, la violència i l'odi. Quan el Marroc s'enrabia amb Espanya, deixa anar una bona onada de refugiats, que s'estavellen contra les barreres de Ceuta i Melilla. El mateix passa amb Líbia o Turquia quan troben que s'abusa de la situació. Obren les comportes, el mar està ple de gent. No de gent bona. Deixem el Mediterrani pel que és. Una fossa comuna de dol rigorós. Un ossari sense nom. Nosaltres som els que netegem. No us fiqueu allà on es pugueu embrutar les mans com nosaltres.

–Penseu de debò el que dieu?

–Repeteixo el que sento.

–Però vostè què en pensa de tot plegat?

–Repetir evita que pensi en el que faig cada nit. Em dona una justificació. És una missió a l'altura de les vostres dimissions. 

–Però aquest patiment, els infants, els prematurs...

–Tots moren de manera prematura, tant si tenen tres mesos com trenta anys. Us podria explicar les coses d'una altra manera. Dir-vos que l'espectacle que ofereixen és pura propaganda. Sacrifiquen una part dels seus perquè en tinguem pietat. Sigui qui sigui vostè, és hora d'obrir els ulls. Els migrants són llops per als migrants. Trien els més febles per morir al mar. Les càmeres es precipiten, és el gran espectacle de la indignació, la missa solemne de la compassió. Darrere, els més forts esperen passar amb honors i visques. La vostra innocència em confon. En la vostra Europa de vells, seran demà els joves triomfants, aquests Cèsars negres. Mossegaran la vostra mà fins a fer-li sang. La vostra mà que els haurà salvat.

–Del que en dieu innocència, jo en dic humanitat, aquesta paraula us hauria de ser familiar.

–Trobeu humà el tràfic que fan els mafiosos? És fàcil jugar al bon samarità quan deixes la feina bruta als altres. Deveu ser francès, vostè, oi?

–Per què ho dieu?

–Aquest lleuger sentiment de superioritat. Els drets i les llibertats oferts als endarrerits us semblen bé. La caritat dels esperits superiors, la lliçó de les Llums. Simple curiositat, encara s'ensenya la universalitat a les vostres universitats? Què n'heu fet, dels grans principis, del dret absolut de ser auxiliat al mar, del dret d'asil que suavitza l'exili, del dret a l'habitatge, de ser assistit quan t'han desarrelat? I esperant, els passadors us estafen. La gent com vostè és incapaç d'actuar. Quan mateu, ho feu amb les nostres mans.

–Què us passa de cop i volta? He vingut a parlar, no a buscar brega.

–Seguiu-me i mireu.

–Què és això?

–Mapes trobats en un nàufrag tuareg. A l'interior d'un doblec cosit. Els nostres passadors de duanes només hi haurien vist foc. Imatges d'esglésies a Extremadura i al sud de França.

–Sempre hi ha ovelles negres.

–I tant, formen un maleït ramat.

–Ho sé.

–Però no feu res. Jo sí. És la diferència entre nosaltres.

–Podríeu esperar altres instruccions.

–De qui? Dels estats? Està mort. De Brussel·les? Està mort. De la comunitat internacional? Està mort del tot. 

–Per què repetiu: "Està mort"?

–Veieu alguna cosa viva, per aquí?

–Els tuaregs: en passen molts?

–Em sorprenia que no haguéssiu reaccionat. No, la revolta més aviat la porten a l'altra banda, al nord de Mali. Però n'hi ha alguns que somien en focs artificials al vostre territori. Heu de reconèixer que us traiem un pes de sobre.

–Però el calvari de la majoria no és imaginari. L'extorsió. Els electroxocs. El cops de barra de ferro a les plantes dels peus que els impedeixen tornar a caminar. Els mesos al calabós. Les dones violades que donen a llum enmig de ronya i brossa. 

–Justament, entreu a l'habitació del costat.

–No s'hi veu res.

–Acontenteu-vos d'escoltar.

–Sento una presència. Moltes, de fet.

–És la sala dels crits.

–Quins crits?

–Els pugem amb les xarxes. No sabem de qui són. Tota mena de crits. Crits ofegats. No tan ofegats. Els sentiu ara?

–Terriblement.

–Per això els tanquem en una habitació fosca i insonoritzada. Si no, ningú no podria dormir tranquil. És important dormir tranquil. Cal silenci per a la bona consciència. Tothom ha de poder creure en la seva innocència sense que el destorbin.

–Se senten paraules indistintes enmig dels udols.

–Criden la seva innocència. No han fet res. Han pagat la travessia i els han enganyat. Amb l'Evangelos recollim cossos inerts però els crits els sobreviuen.

–Com els podeu suportar?

–Ja no els sento.

–És impossible.

–Em poso taps a les orelles. Sortim d'aquí.

–Quina mena d'home sou, doncs? 

–El mateix que vostè. Sense la hipocresia de la qual heu fet un art. D'acord, tinc les mans brutes, però vostè és pitjor, no teniu mans. Nosaltres separem el mar dels seus morts com el gra de la palla, és tot el que fem.

–Les sabates, les veneu?

–En sabeu molt d'això, de canviar de tema.

–No tinc la sensació d'haver-lo canviat.

–Descalcem els nàufrags i recuperem les seves sabates quan valen alguna cosa. És sorprenent de veure aquests miserables vestits de vegades com uns dandis, amb vestits enrotllats, corbates, sabates de cuir dins les seves bosses. Noies endiumenjades amb unes Nike falses enlluernadorament noves als peus. O tacs nous per als que esperen jugar al Manchester United. Somiadors.

–No sé en què poden creure. Quant fa que feu aquesta feina?

–Aquest hivern serà el tercer any.

–Tot va començar un hivern?

–Sí. Me'n recordo com si fos ahir. De nit, la cresta de les onades era blanca i al forat de les onades emergien les màscares negres dels moribunds i dels morts. Un tauler immens.

–Quan vau començar no va ser per defensar les belles costes de la nostra bella Europa, suposo.

–Esclar que no.

–I doncs?

–Cuques.

–Com?

–Cuques?

–No l'entenc.

–Navegueu pel mar amb pensaments lleugers al cap, pensaments d'infant. La impressió que l'onada us ofereix el món en safata. De cop, albireu un cos que flota, després dos, després deu, després cent, fins i tot més algunes nits, cossos inerts, sacsejats pels corrents o només bressolats si l'aigua està en calma. Fan pudor de gasoil a més no poder. La seva pell brilla de fuel pesant. En aquest moment –parlo del primer cop–, és impossible acceptar que siguin éssers humans, éssers de carn i os, els vostres semblants, els vostres germans. Si no, esteu tan morts com ells. Us fa falta urgentment una via d'escapament. Una transformació ínfima es produeix en el vostre esperit, una oscil·lació lleu. Aprendre a no tornar a veure el que veieu. A no creure els vostres ulls. La vostra mirada es modifica per sempre. Són cuques. Mobilitzeu tot el vostre ésser per rebutjar tot el que hi ha d'humà en la seva mirada. Qui agonitza davant vostre gairebé no pertany al regne animal. Cuques. Em seguiu?

–Difícilment.

–Esclar que sí. Per continuar vivint cal deshumanitzar el que els vostres ulls perceben. Aquí teniu un pescador de cuques. Després, tot es posa en ordre. És al vostre cap. Al vostre cervell. A la vostra mirada. Enrecordeu-vos dels esclaus privats del seu nom. Als ofegats els privo de la seva humanitat, els trec les espines perquè no em facin ennuegar.

–Seguireu amb això molt de temps?

–Què canviaria, això? Estan morts, jo estic viu. Netejo. Intercepto. Sempre que n'hi hagi, jo hi seré. Veig la vostra mirada que em jutja. Però m'hauríeu de doblegar.

–Què té a veure amb mi?

–Us adoneu a què ens acostumem? Al principi, tots aquests morts provocaven grans titulars a la premsa. Venien periodistes de tot Europa. Feien tombs al voltant de la meva parada a la recerca d'una bona història. M'enrecordo d'un noi que volia que li expliqués l'odissea d'un home del Sahel estirat sobre una safata de glaç apilat, la cara encara emmascarada d'algues marrons. Vaig dir que no en sabia res. Va insistir perquè m'inventés qualsevol cosa mentre agitava els seus bitllets de cinquanta euros sota el meu nas. Estava disposat a pagar-me per les meves històries sempre que fossin veritat. El vaig apartar com una mosca collonera. Ara als mitjans els importa un rave el que passa aquí. Fa molt de temps que no veiem un reporter per aquestes terres. L'africà cadàver ja no té èxit. Gairebé ni es compten els ofegats quan són negres. Absents dels inventaris. S'han convertit en una mena d'angle mort. Res a fer, res a dir. Sense posar-nos d'acord, hem decidit en silenci convertir-nos en monstres.

–M'esteu fent un retret?

–El vostre encegament em confon.

–I si us jutgessin?

–Per quin motiu?

–Genocidi. Crims contra la humanitat. Un altre procés de Nuremberg. Amb dossiers de denúncies per no assistència a persones en perill. Aquests cossos no són objectes trobats. Són documents probatoris que feu desaparèixer. Una acció condemnable davant d'un tribunal.

–Hi hauria una gernació abans que jo al banc dels acusats!

–I tant, per més de vint mil ofegats. El Mediterrani s'ha convertit en el més gran fossar del món a cel obert. També és el mirall dins del qual et pots mirar, si tens pebrots. 

–Un mirall deformador. No estic segur de reconèixer-me en el retrat de culpable que dibuixeu. Si soc culpable, vostè ho és tant com jo. Som al mateix vaixell, diria.

–Crec que la innocència ha desertat del nostre món. Els homes l'han deixada caure com un gerro fràgil que s'ha trencat. Sense esperança de tornar a enganxar els trossos. Què en penseu?

–Us ho repeteixo, no tinc temps de pensar. No vull pensar res. El mar em crida cada vespre. Les meves xarxes regalimen espectres encegats pels seus somnis d'Europa. Eixugo l'excedent. Faig desaparèixer la misèria a la meva manera. En aquests moments, tots els homes són iguals, tant se val el color de pell, l'origen, la condició social. Mireu-los alineats a les nostres parades. Penso en un proverbi africà que em va dir un vell: "Quan un home mor, els seus peus hi estan d'acord".

–Hi esteu d'acord amb tot això?

–Estic d'acord amb mi. Però vostè també, hi esteu d'acord. Vostè també, ho accepteu. Si no, m'impediríeu de fer el que faig. Esteu ben content, ho heu de reconèixer.

–No, no ho accepto.

–Esclar que sí. A contracor. Però amb alleujament. Ho accepteu, ho accepteu!

–Alguna cosa dins meu ho rebutja.

–Llavors aquesta cosa no és gran cosa. 

–Què en sabeu?

–Ho sé.

–Època estranya per al dret, oi?

–No en sé res.

–No cal saber-ne res per per veure que l'han maltractat tant com a aquestes closques de nou al Mediterrani. ¿És la idea del dret el que no suporteu? ¿L'amenaça de ser un dia perseguit per crims contra la humanitat?

–No he fet cap mal. Soc una baula a la punta d'una llarga cadena de responsables anònims que viuen les seves vides vulgars sense preocupar-se de les meves xarxades, mentre estic despert. Els que passen entre les malles, aquesta gent tindria la barra de retreure-m'ho. Però jo no soc ni duaner ni guàrdia civil, i poli encara menys. Aquests obeeixen la llei quan decideixen no salvar els clandestins que s'estan ofegant. Un home que infringeix les regles, la regla diu que no el salvi. No soc jo qui fabrica el dret. Jo soc un enterramorts respectable i sense odi, el fosser de les covardies de tots. Escolteu-me.

–No faig altra cosa.

–L'altre dia, una dona tocada i posada, una estrangera, va passar sense aturar-se davant del banc de peixos ben proveït de l'Hefaïstos, un dels meus amics del port. Ha conservat alguns clients per les orades. Però cada vegada és més difícil. Va cridar la senyora perquè donés un cop d'ull a la pesca. Li va dir que mai més no menjaria peix del Mediterrani.

–I per què?

–Perquè mengen migrants! Aquesta va ser la seva resposta. Increïble, no ho trobeu? Els peixos mengen migrants...

–No sé què és increïble avui dia. 

–Així que si hi suco, creieu-me, la meva part és ben modesta. 

–No us justifiqueu. No soc el vostre jutge.

–Aleshores, qui sou?

–Un covard entre tants d'altres. Acontenteu-vos amb aquesta resposta.

–Què espereu de mi?

–Que em porteu amb vostè aquesta nit. Em deixareu en l'aigua negra.

–De què us servirà?

–Estaré del seu costat. Estaré al seu costat.

–I si us agafo amb les xarxes?

–Em poseu en el lot. Els meus peus hi estaran d'acord. Si demà al matí queda un lloc entre el malià i l'eritreu, m'hi col·loqueu.

Traducció: Andreu Gomila