De mirada càlida, juganers o plens de curiositat, però també astuts, tafaners i, fins i tot, treballadors. Gats i gossos s’han convertit en un company únic i insubstituïble per als humans. A les llars catalanes, els animals de companyia ja superen en un 54% el nombre d’infants fins a 14 anys, segons dades creuades del Consell de Col·legis Veterinaris de Catalunya (CCVC) i l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). Qui en té cura sol ensenyar-los públicament a les xarxes socials. “Ja no es veu estrany estimar-se l’animal de companyia com un membre més de la família, al contrari, es valora socialment. Les imatges amb els animals donen, a més, una visió més propera i tendra de la persona”, afirma Paula Calvo, antrozoòloga i etòloga. La nova llei de benestar animal, aprovada el febrer del 2023, reflecteix aquest canvi de consciència de la societat i posa en valor els drets i reconeixements dels animals de companyia. Per tant, adoptar-ne un no només amplia la família sinó que contribueix a un “bé individual i social”, puntualitza aquesta experta. A continuació, famosos que tenen animals a casa ens expliquen la grandesa que representa tenir-los i conviure-hi. Calidesa i rialles, però també espants i emprenyades. El sentiment que ens desperten els animals és, de fet, ben divers, i un tret universal.

Òscar Dalmau, comunicador: “Ara seria impensable no viure amb la Pinya!”

La Pinya, la red poodle d’Òscar Dalmau, tenia prohibit enfilar-se al llit i al sofà. Un requisit, però, que va durar només 24 hores. “Al cap d’un dia d’arribar, ja la pujàvem al sofà i dormia amb nosaltres”, ironitza. Quan el codirector i copresentador de La competència de RAC1 s’asseu a la taula del despatx de casa seva per treballar, la Pinya li grata la cama: vol jaure a la falda. I li fa el mateix quan s’acomoda a la butaca del menjador per llegir un llibre. “Té aquest punt de buscar sempre el contacte amb nosaltres. Jo, en aquest aspecte, també soc molt gos: m’agrada el contacte, l’escalforeta...”, admet el comunicador.

De tonalitat vermellosa, des que la Pinya va arribar a la família, els ha aportat –tant a ell com a la seva parella i als seus dos fills (una nena de 10 anys i un nen de 7)– valors com responsabilitat, cura i amor vers als animals. A part, també els ha donat algun ensurt. “Quan feia una setmana que la teníem i encara érem novells en això, vam fer una sortida al camp i se’n va anar corrents. Un parell de cavalls que passaven per allà es van posar nerviosos i van aixecar les potes del davant. Quan les van abaixar, vam sentir que la Pinya es queixava i, de seguida, va venir cap a nosaltres. L’havien trepitjat, i tenia sang a la pota. Ens vam espantar moltíssim! El veterinari ens va comentar que tenia un os del peu fracturat. Per sort, no vam haver d’enguixar-li, i es va acabar solidificant”, recorda Dalmau, que de petit havia tingut a casa periquitos, un hàmster i diverses tortugues de Florida, però mai un gos.

Amb la Pinya inclosa, marxen junts sempre que poden, tot i que intenten no treure-la gaire del seu “hàbitat habitual” perquè és una gosseta “poruga i, quan no controla, s’angoixa”. “Això val quan puja al cotxe, quan estem a la platja i nosaltres ens allunyem perquè ens fiquem a l’aigua o, fins i tot, quan surt a passejar pel carrer: si un dels meus fills s’aparta per tirar alguna cosa a la paperera, s’atabala i comença a bordar. Vol que el ramat estigui junt”, explica Dalmau. A més, fa molta gràcia als altres nens que la veuen pel carrer. “Atrau pel seu color. També l’han vista per la televisió. En lloc de dir «Mira quin gos!» o «Quin caniche!», la criden pel nom”, explica. Però la gosseta –que s’ha ataronjat més amb l’edat– sap molt bé què ha de fer quan surt a passejar: acostar-se a gossos de la seva mida. “Si són més grossos, s’espanta. Potser els confon amb un cavall?”, es pregunta Dalmau, que afegeix que l’ha “sorprès” com de bé ha encaixat el gos entre ells. “Ara seria impensable no viure amb la Pinya!”, assegura. Tot i que els chihuahues també li agraden molt, de moment es quedaran com estan. La convivència –creu el comunicador– podria ser “complicada”, perquè aquest tipus de gossos són més bordadors. “Jo escric molt a casa i necessito silenci. Si amb criatures petites ja és difícil, imagina’t si també tinguéssim un chihuahua. El còctel podria ser explosiu!.

Empar Moliner, escriptora: “El meu gat és una espècie de Jeffrey Dahmer”

El Tell és un gat vell a qui li agraden els llocs calents. Es posa al respatller del sofà i es va ensorrant fins que cau. “Agafa vicis”, comenta l’escriptora Empar Moliner sobre el seu gat, que en dies de pluja, a més, fa una cosa molt “graciosa”. Si a l’obrir la porta veu que plou, “es cabreja”. Després se’n va a una finestra, des d’on observa el mateix. “Es deu pensar que hi ha una realitat paral·lela. I acabem fent un repàs a totes les finestres i llavors s’adona que a totes plou i vol tornar al primer lloc on ha anat”, explica Moliner.

L'escriptora, que sempre ha tingut gats a casa, afirma que li agrada donar-los una “gran vida extraordinària”. “Si mor el Tell, ens sabrà molt de greu, però en tindrem un altre, i així anirem cuidant sempre un gat”, assegura. Aquest felí, que ara té uns cinc anys –i en un inici es deia Sasha, tot i que a l’hora de cridar-lo li deien “gat”, que va derivar en “gatell” i, finalment, en Tell–, busca Moliner quan ella es posa davant de l’ordinador. “Plaf! Se t’esterrassa i posa el cap perquè li rasquis la zona que li agrada. Si t’equivoques de lloc, et pot mossegar. Sempre hi ha algun moment en què algú de la família li acaba dient «cabró» perquè mossega”, confessa.

Dels felins, l’escriptora n’admira la tafaneria. “Si mous la mà sota el llençol, ells ja saben que ets tu, però ho han de comprovar. No ho poden evitar. Tan de bo nosaltres tinguéssim aquesta curiositat”, diu. Tot i que de petita havia tingut gossos, i fins fa uns anys n’havia tingut un d’una protectora, que va morir durant la pandèmia, Moliner creu que els gats són “més fàcils de cuidar”. I encara més el Tell, que viu en un entorn rural i té camp per córrer. “Ell veu els camps acabats de llaurar i es pensa que és una sorreta immensa per fer les seves necessitats. Deu pensar que ho han preparat per a ell. És feliç!”, ressalta. Segons Moliner, els gats, a més, van a la “seva bola” i “al seu rotllo”. Ara bé, si volen alguna cosa, “t’ho exigeixen”. Hi ha un acudit que Moliner explica en referència a aquesta actitud altiva que s’atribueix als felins: “És l’hora de menjar i el gos diu «Ara vindrà Déu i me’l donarà», mentre que el gat diu «Soc Déu i ara em vindran a donar menjar»”. Moliner sap que no fa gaire bé de donar-li “tantes llaunetes”, però al Tell li encanten. A part, ell també caça ratolins, ocells i conills. “El meu gat és una espècie de Jeffrey Dahmer”, ironitza Moliner sobre el Tell, que és habitual veure’l al balcó. “Els gats són sempre una lliçó divertida. De fet, tothom que té un animal de companyia sap que en algun moment del dia riurà d’alguna cosa que faci: mira com dorm, com menja... I serà un mem”, conclou.

Lildami, músic: “Pensava que la meva música seria disruptiva per a ell, però el tio ni s’immuta i segueix dormint”

Sempre havien dit que volien un gos, però un pis, que era on vivien, no era el millor lloc, perquè preferien que tingués espai exterior per poder córrer. Un temps després, a Lildami, àlies musical de Damià Rodríguez, i la seva parella, Marina Juks, els va arribar l’oportunitat de traslladar-se a una casa i, a més, la celebració d’un sopar amb els seus amics i artistes Miki Núñez i Sara Roy, amants dels animals, va contribuir a ajudar-los a fer el pas. Més que un pas, un viatge fins a Chiclana de la Frontera, a Cadis, per anar a buscar el Croc, el seu gos, a una protectora. Ara té un any, però va arribar a casa seva amb només un mes i mig. “Feia uns dies que la Marina i jo miràvem protectores i ens va aparèixer un post. Vam omplir una sol·licitud i ens van trucar l’endemà. No sabíem que eren de Cadis! A l’anada vam agafar un avió i, de tornada, vam llogar un cotxe per a tots tres. Li vam comprar un llit, un arnés... Anàvem totalment equipats –explica Lildami–. Ara el portem en cotxe a mil llocs i li és absolutament igual: no es mareja gens. Després de fer un viatge de dotze hores, ja està immunitzat”, assegura. Fins a dia d’avui, el Croc s’ha menjat uns auriculars, coixins i unes botes. “Quan ho vaig veure vaig revisar tot el seu arbre genealògic, però, en el fons, són uns auriculars... A la vida hi ha coses més importants!”, admet.

Quan Lildami entra a l’estudi de casa seva per gravar, el Croc –nom que fa referència a les sabates que porten ell i la seva parella per estar per casa– es posa a prop seu i s’estira al jaç amb un peluix. “Es pot passar tota la tarda amb mi. Pensava que la meva música seria disruptiva per a ell, però el tio ni s’immuta i segueix dormint. Quan se’n cansa, surt al jardí. Té molta sort, perquè gairebé mai està sol”, diu. De fet, el Croc té dos companys més, el Potxo i la Pupa:un conill mascle, que va ser el primer a arribar, i una conilla femella. “Tenen una habitació per a ells, on també hi ha un minillit per al Croc, que s’hi estira quan vol”, explica el cantant de rap, que des dels 10 anys ha conviscut amb gossos: un de raça Schnauzer, que va morir als 10 anys, i un tipus mini-Pinscher, que encara viu amb els seus pares. “El Croc és un gos de protectora i és un gos collonut. Megavàlid”, indica. Al restaurant, a la platja, a la muntanya o de viatge, l’entusiasma anar a tot arreu. “És com un somni. Et mira amb devoció, amb uns ulls que no es poden descriure. Només la gent que té gos i té un bon vincle amb ell entén aquesta mirada d’«em crec el que em diguis» i d’«a cegues amb el que necessitis»”, recalca l’artista en relació amb el seu gos, que no és gaire matiner. “Nosaltres ens aixequem abans que ell. Surt al jardí, però de seguida torna cap a dins i s’estira un altre cop. El seu avi era un gos de caça, segurament maltractat perquè fos molt eficient i caçador. Probablement vivien a la intempèrie i aquest cabró s’ha acostumat a la bona vida”, ressalta.

Peyu, actor i humorista: “Hòstia, jo l’olor de cabra... l’adoro!”

A mil metres d’altitud, des d’on s’observa la plana de Vic, es desplega una “manera de viure”. Una norantena de cabres formen part del projecte Les Cabres d’en Peyu, engegat pel Peyu –nom artístic de Lluís Jutglar– i la seva parella, Mireia Colonques. L’actor i humorista tenia un marge a casa seva que li feia mandra desbrossar. Per això va demanar a un col·lega seu que tenia cabres nanes que n’hi portés un parell que fessin la feina. Però, si resulta que a qui té cabres li agrada molt el formatge, el projecte, de forma natural, acaba creixent. “Vam estar un any voltant per Catalunya i la Catalunya Nord mirant formatgeries. Un cop has arrencat, aleshores has de pedalar...”, explica el Peyu. Ell en gaudeix com un a més a més, i qui realment se n’ocupa és Colonques. “Jo vinc aquí a fer els meus hobbies, que són el bricolatge, estar en contacte amb la natura i donar un cop de mà amb tot el que faci falta. Si no hagués estat per ella, jo això no ho hauria fet ni boig tot sol! La Mireia, que és veterinària, porta el dia a dia i les coses menys agraïdes: la comptabilitat, els permisos...”, explica.

I, amb qui prefereix quedar-se, amb les cabres o amb el públic? El Peyu se sent “còmode” als dos llocs, però potser més al costat dels animals: les cabres i també els seus gossos. “A l’escenari hi estic bé perquè tinc la gent allà apartada i sé que no interactuarem gaire. Quan et dediques a fer d’humorista i a fer riure la gent, tothom es pensa que ets molt extravertit, però jo en realitat soc un paio tímid i discret”, confessa. Aquest espai, que hi fan visites guiades i es lloga per a trobades d’empresa, compta també amb uns treballadors molt especials: els gossos. Segons explica el Peyu, són “indispensables” per al maneig de les cabres. En té quatre: el Drop, un border collie que habitualment treballa amb el ramat; la Rita, un segon border collie, la incorporació més recent, vinguda d’Euskadi, i que també està començant a treballar amb el ramat; el Berenguer, un mastí espanyol que s’ocupa de la vigilància a casa, i el Mius, un border collie que no acaba de funcionar amb el ramat perquè té un instint propi molt desenvolupat i arriba un punt que deixa d’escoltar el pastor i fa el que ell considera.

En aquest ramat, totes les cabres van a l’una. Entren en zel dues vegades a l’any, el boc va a muntar-les, pareixen de cop i les munyeixen excepte “durant els últims mesos de gestació, perquè puguin concentrar totes les energies en els cabrits que vindran i en una millor recuperació postpart”, indica. Com que no disposen de formatges frescos, és el moment de concentrar els esforços en vendre els madurats. “Aquests formatges, girats manualment a la cambra de maduració, es passen sis mesos en un prestatge de fusta. Quan en menges penses: «Això va arrencar fa molt de temps»”. Tot i que les cabres fan l’olor que fan, el Peyu i Colonques hi estan acostumats. “Quan els bocs entren a dins, el corral canta fort”, admet. Però no els suposa cap problema: “Abans la Mireia treballava al món del porc, que és el més habitual a Osona. Fins que no va arribar la cabra a casa, la pudor de porc era insofrible –explica–. I hòstia, jo l’olor de cabra... l’adoro".

Agnès Busquets, actriu: “Quan passejo els tres gossos junts sembla un ball de cintes de l’esbart dansaire”

Quan el Will, que ara té 5 anys, era un cadell, van tenir un ensurt. Passaven el dia en una casa a l’Empordà i el gos va marxar després de sentir alguna cosa que li va cridar l’atenció. “Després de fer una excursioneta llarga, va saber tornar. Són més llestos del que ens pensem. Fan molta companyia i em fan riure”, explica l’actriu i escriptora Agnès Busquets, que just després de dir això ha de posar ordre amb un llarg “Prooou!” Busquets no només té el Will –el més simpàtic i hiperactiu, segons ella–, sinó que té dos gossos més. En total, tres gossos de raça teckel. Quan hi ha gent al replà de casa seva amb la porta de l’ascensor oberta comencen a lladrar. Són uns animals “molt bordadors” i el Trotski, especialment, té un lladruc molt potent. “Són teckels i tossuts. Mala combinació”, afirma.

El Fuet, que té 11 anys, va ser el primer a arribar i és com un gos-gat, és a dir, un gos però amb caràcter de gat. “Els veterinaris al·lucinen, perquè és superbo i s’ho deixa fer tot. Però, tot i això, és molt tossut i quan no vol una cosa no la fa. Dissimula com si allò no anés amb ell i fa molt com els felins, que passen de tu i només venen quan volen”, explica Busquets. Després va venir el Trotski, que ara té 13 anys i estava acostumat a viure a l’aire lliure. “Ell va al seu aire. És un descregut. Estira de la corretja i va fent. És com un dièsel. Pot passar un tràiler i no s’aparta. Però és molt carinyós. Es quedaria amb qualsevol persona del carrer i supercontent”, detalla. Si, a més d’estirar la corretja, resulta que el Trotski es va aturant a olorar tots els pipís dels altres gossos, aleshores com s’ho fa Busquets al carrer, ja que gairebé sempre els treu a la vegada? “Quan passejo els tres gossos junts sembla un ball de cintes de l’esbart dansaire: cordes cap aquí i cap allà”, descriu l’actriu, que viu a Barcelona. A la muntanya és una altra cosa. Allà pot deixar-los lliures. “Els teckels són gossos caçadors de cau. Així que quan poden córrer estan superfeliços”, diu Busquets, que el dia que grava el programa Polònia i ha de sortir de casa a les sis de la matinada, qui els passeja és el seu fill, el Pep. Tenir gossos –i, a més, tres– “evidentment et lliga”, però es pot combinar “perfectament”. “Les funcions de teatre, a més, són a la tarda, així que el trec a la nit quan torno. I hi ha molts dies que soc a casa”, afegeix.

De petita tenia canaris, un hàmster i peixos. També un gat que es deia Barrufet, que va viure 20 anys i era, en aquest cas, un gat-gos, i una gata de nom Gertrudis, que va tenir quan compartia pis amb una companya i després va viure un temps amb ella i el seu fill. “L’altre dia parlava amb ella sobre com seria de feliç jo fent de grangera, tot i que evidentment soc conscient de la feina que comporta i que no hi ha descans, perquè els bitxos no fan festa i has d’estar tot el dia per ells”, confessa. Els gossos, i els animals en general, segons ella, tenen una cosa especial. “Tocar-los, mirar-los, acariciar-los, estar amb ells sense dir res... Hi ha rèptils que em semblen entranyables. Esclar que una capibara és més mona que un cocodril, per exemple. Però m’agraden! Tot i que no et sabria dir per què: simplement hi ha una entesa”.

Judit Neddermann, cantant i compositora: “Sigui quin sigui el gos que tinguis, t’empeny a superar-te i posa a prova diverses facetes i emocions”

Estic gravant, Maní! Sisplau, ajuda’m”, li diu la cantant i compositora Judit Neddermann a la seva gosseta, que ara té 4 anys, quan grava a l’estudi de casa seva perquè de vegades es posa a bordar quan canta. Elles dues, però, es comuniquen amb mirades i gestos, no els calen gaires paraules. “Parlem sense parlar”, diu Neddermann. Durant els dies de feina intensa en què l’artista, que ha tret el seu sisè disc, grava a casa amb la guitarra, la Maní es posa al sofà perquè sap que n’hi haurà per força estona, abans de sortir a passejar. “No intenta jugar ni fer altra cosa, però quan nota que porto moltes hores treballant, ve cap al meu costat per veure si és el dia que toca sortir més vegades”, explica. També quan la cantant obre la porta de casa i, en el seu camp de visió, veu que la gosseta –a qui Neddermann li va dedicar una cançó (bonus track del cinquè disc Lar)– ha destrossat un paquet de mocadors, la Maní capta de seguida la seva expressió. “Sap que m’enfadaré. Em llegeix...”, afirma.

Si Neddermann és fora, amb qui habitualment es queda la Maní és amb Arnau Figueres, el seu company, que té una habilitat especial per saber-la portar i relacionar-s’hi. “Amb ell, la Maní sí que es quadra de veritat”, admet. Des que tenen la gosseta, la seva educació s’ha convertit en un objectiu comú. “Sigui quin sigui el gos que tinguis, t’empeny a superar-te i posa a prova diverses facetes i emocions, que al final són les que ens acompanyen també en qualsevol aspecte de la vida: rebre i donar amor, acompanyar-se, cuidar, saber posar límits... Cuidar la Maní i educar-la és un repte conjunt”, detalla l’artista, que confessa que li fa “molta il·lusió” i “gràcia” que la gosseta sigui objecte d’una entrevista.

A casa seva, a Vilassar de Mar, la Maní –nom que a Llatinoamèrica significa cacauet, i Antonio Machín va gravar un tema que en parla–, entre altres llocs, es posa a la terrassa. “Li encanta veure el mar. S’hi pot estar hores. Això sí, quan veu un gos pel passeig, encara que estigui llunyíssim, avisa”, diu la cantant. Un comportament que no saben si també té quan cap d’ells és a casa: “Tinc la sensació que quan l’Arnau i jo no hi som es relaxa. No ens ha de protegir, i segurament es queda més tranquil·la”. Un emplaçament on ja ha après que no cal que els defensi és a les trobades que l’artista fa amb la seva família en uns terrenys de l’Aragó: la Maní, que volta contenta per tot arreu, ja ha entès, després d’un temps, que “és un lloc segur” i que “les persones que estan a les altres cases del voltant són els cosins i altres membres de la família”. A més, allà hi ha una persona que el gos té a la llista de predilectes: l’àvia de la cantant. “Ella li diu pobret –li parla en masculí, tot i que és una femella– i li dona coses de menjar”, assenyala. Però... quin menjar! “El primer dia que es van trobar, la meva àvia, que té 83 anys, li va donar un fetge de conill rostit que tenia a la cuina. I, després d’això, la gosseta ha relacionat la meva àvia amb aquest moment concret, i cada cop que la veu es torna boja”.