Com sap qualsevol persona amb accés a les relíquies familiars, els estris de l’escola han canviat radicalment en poques dècades. No només per l’arribada i hegemonia del plàstic per sobre de la resta de materials: les modes, els avenços tecnològics i les preocupacions per la salut muscular i òssia dels més joves han transformat un paisatge escolar que tenia una aparença molt diferent per a les generacions anteriors. De maletins i plomes a motxilles amb rodes i tauletes, l’evolució dels estris escolars revela una tensió constant: alleugerir el cos i la despesa sense perdre funcionalitat. Els objectes canvien, però la qüestió de fons persisteix: quins recursos necessita un nen per aprendre bé i créixer sense sobrecàrregues, ni físiques ni econòmiques?

Del maletí a la motxilla (amb rodes o sense)

Els joves nascuts als anys cinquanta i seixanta recordaran anar a escola amb el maletí sota l’aixella. L’objecte marró i elegant, de cuir o d’imitació, amb una solapa i unes tanques metàl·liques típicament daurades, va acompanyar molts estudiants, amb la virtut de mostrar d’un sol cop d’ull el seu interior. Els maletins, però, també suposaven un inconvenient: concentraven el pes en un sol costat del cos i mantenien una mà ocupada.

La seva progressiva desaparició –o limitació a un sector social de catedràtics i empresaris– l’explica en part la comoditat del seu substitut: la motxilla. Però cal recordar que no totes les motxilles són iguals. El Canal de Salut de la Generalitat de Catalunya llista un conjunt de suggeriments a l’hora de triar-les i usar-les. A més de la utopia que els nens deixin la motxilla ben preparada al vespre per evitar oblits, crits i presses matinals, recomanen fer servir bosses amb tirants amples, respatllers encoixinats i cinturons que es corden a l’altura de l’abdomen, que ajuden a distribuir millor el pes. La Generalitat també recomana que la bossa se situï en la zona lumbar i es porti amb totes dues nanses, contra la moda que des de fa dècades promulga que és més guai qui porta la bossa més baixa i només en un costat. 

Les motxilles amb rodes, que han volgut compensar l’excés de pes i han estat un èxit durant els primers anys d’aquest segle, també poden tenir implicacions negatives si no es fan servir adequadament. Un ús incorrecte d’aquest tipus de bossa pot sobrecarregar més un costat que l’altre del cos, i segons un estudi d’Applied Ergonomics(2019), arrossegar més del 20% del pes corporal altera la cinemàtica de la marxa.

De la ploma al bolígraf 

Tot i que avui gairebé tots els infants fan servir bolígrafs o llapis, la ploma estilogràfica va ser durant molt de temps l’eina principal d’escriptura a les aules. El 1827, el romanès Petrache Poenaru va patentar una de les primeres plomes amb un dipòsit intern, que n’augmentava l’autonomia, però no evitava les fuites de tinta, amb resultats fatídics per a pupitres, llibretes i mans. Tot i la seva progressiva desaparició, encara hi ha qui les reivindica, sigui perquè no entenen el “pes extra” com una cosa negativa sinó com un element que acompanya l’escriptura, o bé perquè els agrada l’estètica vintage. Més populars, però, són els bolígrafs Bic, amb un model que l’empresa francesa presumeix de no haver canviat des del 1955, i els bolígrafs esborrables, que inclouen una goma que n’esborra la tinta –i molt millor que les gomes Pelikan.

Del plumier de fusta a l’estoig de cremallera

Un estri que és gairebé impossible de trobar a les aules avui dia són els característics plumiers de fusta amb dos compartiments. El seu hereu tèxtil, però rígid, amb cremalleres i butxaques compartimentades, encara perviu a les escoles, especialment entre aquells nens i nenes que volen portar sempre el màxim de materials amb ells i el màxim d’endreçats. El més habitual, però, és trobar estoigs de tela, tous i manejables, que es poden encabir fàcilment en qualsevol racó de la motxilla. Unes característiques que haurien estat impensables per contenir les plomes amb tendències embrutidores de fa anys.

De la guillotina a la maquineta

L’animal més estrany de l’ecosistema dels estoigs antics era probablement la maquineta Puntax, l’estri amb aparença de petita guillotina que servia per a afilar els llapis. Feia punta gràcies a un gest ràpid, precís i perillós dels usuaris, que posava en risc la punta dels dits. Avui, moltes maquinetes estan recobertes de plàstic i tenen una entrada molt estreta, potser pensades per ajustar-se amb comoditat a la forma de la mà, o bé per impedir que els petits comprovin què passa quan, en lloc de fer punta a un llapis, es fan punta a un dit.

Del llibre físic al digital

La introducció de la tecnologia a les aules també ha suposat una progressiva substitució dels llibres de text pels seus germans digitals. L’avantatge és doble: menys pes a les motxilles i, en teoria, menor despesa. Alhora, però, implica inconvenients, que van més enllà del debat sobre si les pantalles disminueixen la capacitat lectora dels infants: d’una banda, les famílies han d’assumir el cost dels dispositius electrònics en què els llibres apareixen; de l’altra, no hi ha un mercat de segona mà per als digitals, una opció habitual entre els compradors de llibres físics. Segons el comparador de preus Idealo, un 30% de famílies compraven material escolar de segona mà.

El cost econòmic de la tornada a l’escola

La transformació dels materials també té un impacte en la butxaca de les famílies. El pressupost mitjà per a la tornada a l’escola ha superat enguany per primera vegada els 500 € per nen, segons Idealo. Els llibres encara suposen la major part de la despesa: els físics costen de mitjana 366 €, mentre que els digitals es queden en 192 €, als quals cal sumar les despeses dels aparells electrònics.

Infografia al paper de l’ARA Diumenge