Aquesta setmana la NASA ha cancel·lat un passeig espacial que significava una fita històrica: que l’equip que sortís de la nau estigués integrat exclusivament per dones. Això havia de passar abans-d’ahir, el divendres 29 de març. Christina Koch i Anne McClain serien les responsables de sortir de l’Estació Espacial Internacional per instal·lar unes noves bateries de ions de liti. Però no ha pogut ser per un motiu que, d’entrada, sembla absurd: la talla del vestit d’astronauta, concretament la part superior del tors. Només en tenen dues d’adaptades per sortir a l’espai: una de gran i una de mitjana. McClain s’havia de posar, en principi, la talla gran, la que habitualment porta el seu company home, Nick Hague. Però s’ha adonat que treballa molt millor amb la mitjana (la de dona) perquè s’ajusta a les condicions necessàries. S’ha de tenir en compte que és la part del vestit on es connecten el sistema de suport vital i el mòdul de control. Com que McClain i Koch necessiten totes dues la talla mitjana i només hi ha un vestit d’aquesta mida, el somni de treballar juntes fora de la nau s’ha vist escapçat.

Hauran d’esperar que puguin adaptar per a passejos exteriors l’altre vestit de la talla mitjana que tenen a l’Estació Espacial. Un procés laboriós que requereix temps.

La notícia suposa un cert ridícul de la NASA: tenien a tocar un esdeveniment històric que, tot i que no rescabalaria l’organisme del seu tradicional masclisme, tindria un valor simbòlic que serviria per homenatjar totes les dones astronautes que ho han tingut realment difícil per aconseguir ser-ne. Fins ara es compten 63 dones astronautes, que suposen només un 11% de tots els que han viatjat a l’espai.

A sobre, la NASA ho ha explicat tan malament i els mitjans de comunicació hi han anat a remolc d’una manera tan barroera, que la situació encara fa més vergonya. El fet que una missió integrada només per dones s’avorti per problemes amb les talles de roba frivolitza la causa i estigmatitza les astronautes. Acaba semblant una raó superficial.

No és la primera vegada que una missió a l’espai protagonitzada exclusivament per dones s’ha de cancel·lar. Svetlana Savítskaia va ser la primera dona que va fer un passeig espacial el 1984 a bord de l’estació soviètica Saliut 7. Quan va tornar d’aquesta missió la van designar perquè liderés una nova missió exclusivament femenina que es llançaria a l’espai coincidint amb el Dia Internacional de la Dona. Però, per raons que no han transcendit, la missió es va descartar. Tampoc és la primera vegada que la NASA té problemes amb els vestits de les astronautes. Quan Sally Ride es preparava per passar sis dies a l’espai el 1983, els enginyers li van preguntar si en tindria prou amb cent tampons per a la menstruació. També van tenir dificultats per dissenyar el seu vestit perquè no tenien clar com feien pipí les dones.

La NASA ha demostrat que no dona la talla. Ni amb els vestits ni amb les missions. Una vegada més es delaten procediments amb epicentre masculí que intenten adaptar-se (erròniament) a excepcions femenines. Seguirem esperant. De moment, s’ha perdut una nova oportunitat. Un petit detall per a la història, una altra gran cagada per al progrés de la humanitat.