De ser una ruïna a ser una llar

En una parcel·la estreta del teixit històric de Girona, allà on les parets mitgeres s’allarguen com murs infinits i la llum a l’interior de les llars sembla sempre escassa, l’arquitecte Víctor Bouman –al capdavant de l’estudi Bouman Arquitectura, amb seu a Girona i Llançà– es va trobar amb una d’aquelles cases que per poder rehabilitar-se demanen ser molt escoltades. El que havia estat un habitatge entre mitgeres llarguíssim i estretíssim, de més de trenta metres de profunditat per només quatre i mig d’ample, era, quan hi van arribar, una autèntica ruïna: cobertes ensorrades, humitats persistents, forjats i revestiments malmesos i una sensació gens fictícia de tub fosc i interminable.

La casa original s’organitzava en tres cossos. El principal, alineat al carrer i antigament ja de tres plantes, la baixa i dos pisos; un volum posterior, al fons, d’una sola alçada; i, entremig dels dos, una peça més estreta que els connectava amb un pati alt i estret que actuava gairebé més com una esquerda que com un espai habitable. Tot plegat configurava una arquitectura massissa, tancada, amb poca capacitat de respirar. Per això la intervenció va partir d’una idea clara: revertir la sensació d’estretor i portar la llum fins a l’últim racó de la llar. Però també, i sobretot, transformar la manera de viure aquesta llar.

Abans era un tub; ara és un recorregut. Per aconseguir-ho, Bouman rebaixa l’alçada dels volums interiors –que passen a tenir una i dues plantes– i obre un nou pati de tres altures dins el cos principal. Un pati de llum. Així, al llarg dels trenta metres lineals, es genera una seqüència de buits que trenquen la continuïtat opressiva i introdueixen aire, vegetació i una mirada al cel i la llum que desprèn.

Una casa per travessar-la

Caminar-hi és avui una successió d’entrades i sortides, de llindars i descobertes. El petit pati central, travessat per un corredor porticat de voltes i vidrieres, dilueix definitivament la idea de passadís infinit. La casa es desplega en episodis, en atmosferes canviants dins la monocromia que dona l’aire serè que hi regna. La llum hi entra de manera diferent al llarg del dia –vertical al migdia, més rasant al matí i al vespre– i converteix els materials en una mena de rellotge domèstic que marca el pas de les hores.

La distribució i els usos acompanyen aquesta narrativa espacial. A la planta baixa, els espais de dia s’obren als patis –al que està a cel obert i al de llum amb l’escala i les balconades– i també a la natura domèstica. La cuina i la sala es relacionen amb els buits verds, i la vida quotidiana s’escampa cap a fora quan el temps ho permet. A la primera planta s’hi recullen les estances dels pares –habitació, bany i estudi–; la superior es reserva per als fills. En total, uns 300 metres quadrats repartits en tres nivells que combinen intimitat i continuïtat visual, amb visuals creuades que connecten els diferents moments de la casa.

Material amb ànima

Ara bé, una de les decisions més significatives del projecte va ser la de despullar l’edifici fins a trobar-ne l’ànima material. Al retirar revestiments degradats, van emergir les mitgeres de pedra de riu i les voltes de mocador de rajola ceràmica –de totxo massís i resoltes en tres capes–, que en aquesta casa apareixen amb una força inesperada i són una de les grans presències. Els nous reforços estructurals tampoc no es van amagar, ni les bigues de formigó fetes in situ, ni els estintolaments metàl·lics, ni els forjats de fusta, ni les capes de compressió tenyides. Tots queden vistos, explicant la història constructiva sense complexos, la més antiga però també la més recent.

I allà on va caldre revestir es va optar per morters de calç en espais servits i microciments o enrajolats en zones humides. Però sempre dins una mateixa harmonia cromàtica. Així, la casa respira avui una atmosfera monocromàtica, molt càlida i un punt terrosa: ocres, crus d’arena torrada i tons de calç natural. Les toves fetes a mà, tan perfectes en la seva imperfecció, el formigó lleugerament pigmentat i els arrebossats comparteixen aquesta gamma que unifica passat i present, i que absorbeix la llum amb una suavitat gairebé tàctil.

A la façana protegida, la del carrer, en canvi, gairebé no s’hi va intervenir. S’ha conservat com era i s’hi va introduir el blau –present al catàleg cromàtic de Girona– en portes i finestres, un to que també trobem al pati. A l’interior, l’antic paviment hidràulic amb petits rombes blaus i blancs es manté allà on era, com a l’entrada de la llar, com una catifa alegre que dona la benvinguda i estableix un diàleg subtil entre el carrer i la casa.

Més enllà de l’espai, l’habitatge funciona climàticament gràcies a la seva pròpia massa. Les mitgeres gruixudes i les voltes aporten una inèrcia tèrmica que manté la frescor a l’estiu, reforçada amb ventilació creuada i lluernaris practicables que permeten que l’aire calent s’escapi per la coberta. A l’hivern, el terra radiant escalfa la planta baixa i els radiadors donen suport a les plantes superiors, tot impulsat per un sistema eficient d’aerotèrmia.

Però més que les dades tècniques, el que defineix la transformació d’aquesta casa gironina és la nova experiència quotidiana que s’hi ofereix. Ara la llum hi cau verticalment pels patis, les plantes que enfilen els buits, el pas sota les voltes, la pedra que reapareix i el silenci temperat que generen els gruixos antics. D’aquesta manera, d’allò que era un esquelet abandonat i bastant esbucat n’ha sorgit una casa que es recorre, que es travessa, que es respira de forma natural i que es descobreix així, a poc a poc –com si sempre hagués estat allà i sempre hagués estat així, preparada per als nous temps.